dilluns, 27 de juny del 2011

El metro és Blade Runner

A l’època en què vivim el primordial és passar desapercebut, per això m’he arrambat a la paret i he fixat la vista a terra. El més important és que ningú no es fixi en mi i poder sortir d’aquí amb vida. Però ara mateix hi ha aquestes dues rosses aquí al davant, amb uns vestits estampats de lleopard, llavis vermellíssims i ulleres Ray-Ban. Potser l’únic que volen és utilitzar-me per procrear i matar-me just quan acabi la meva feina, una mort que, reconec, seria ben rebuda, i més si són les dues alhora, però jo temo que en qualsevol moment obriran la boca i de dins en sortirà una espècie de tub que em foradarà el crani i em xuclarà el cervell.

“No les miris” i em giro per evitar que la meva massa encefàlica acabi dins l’estómac d’una d’aquestes pècores, però topo amb un senyor vestit amb camisa i corbata, una corbata mal cordada i bruta. Porta una camisa de color cru que té vàries taques a tota la zona del tronc i no para de mirar a totes bandes, obre els ulls desorbitadament i gira el cap, com si en qualsevol moment hagués de perdre el control i convertir-se en una matèria radioactiva que causi un holocaust nuclear. Aquest vagó no és segur, segur que no és segur. Marxo.

Aquest lloc és espantós i decadent: persones dormint dretes, assegudes a terra, amb el cap repenjat en barres de ferro, en parets de plàstic, vidres i qualsevol altre lloc suficientment resistent com per aguantar el pes d’un cap. Totes fan ganyotes amb la cara, arrufen el nas, esbufeguen, murmuren i es queixen. Sé que al 70% de persones que em rodegen ara mateix no els faria res morir. Desenes de persones amb llibres de portades escandalosament excitants entre les mans. Es miren entre elles, amb cara de complicitat, somriuen i admiren a aquelles que ja passen pel tercer tom. Són els nous déus: els éssers que poden esguerrar el final de la història en la qual s’han invertit infinites hores.

Ara pugen tres senyores grans que van molt a poc a poc, guarnides amb una túnica i un mocador que els tapa el cap i només deixa, a través d’un forat, la cara visible. Porten uns collarets llargs que sostenen una creu de fusta força grossa. El seu caminar i els seus moviments lents els dóna quelcom força espiritual, l’experiència d’anys de reclusió suposo. No puc evitar situar-les en algun planeta llunyà, tant en el temps com en l’espai, habitatge d’alguna ordre de guerrers savis i entrenats en el combat. Una ordre que va desaparèixer fa temps i de la qual només en queden vells somniadors amb l’esperança de què algun dia torni a regnar l’harmonia. Amb elles em sento segur perquè sé que si hi hagués un problema dels grossos elles el podrien solucionar. Segur que porten, com a mínim, un sable làser.

Paios amb arracades a tota la cara, gent amb ulleres de sol per sota terra, (potser són hipersensibles a la claror), persones parlant soles, d’altres que llegeixen llibres en pantalles, la veu catxonda que anuncia cada parada, vehicles sense conductor, càmeres que ens vigilen, guardes amb uniforme i gossos rabiosos, comportes que s’obren soles... Tropes de persones vestides amb el mateix uniforme dirigint-se al seu temple a venerar les noves divinitats, esportistes d’elit i estrelles de rock, semi-déus que entretenen a les masses avorrides que ja han perdut l’esperança de ser com ells.

Fer un transbord i sentir-se perseguit per centenars de persones caminant per túnels subterranis, com si l’exterior fos inhabitable, com si no hi hagués sol des de fa temps o com si tot fos gris per culpa de les cendres aixecades per un meteorit o per un incendi a nivell mundial.

De sobte sentir l’arribada d’un tren i veure com tothom al meu voltant comença a córrer com si li anés la vida, com si aquest fos l’últim tren al lloc promès on encara hi ha possibilitat d’existència humana. La dones grans arriscant la vida baixant les escales, empentes; els homes s’obren pas a cops; els joves s’encabeixen entre els petits forats que queden i els carteristes, provinents del nucli exterior, aprofiten el moment per guanyar-se la jornada.

Jo ja fa temps que he perdut l’esperança, per això no corro ni intento entrar per la força com aquell d’allà que ha ficat la mà en l’últim moment i ha quedat amb mig cos a fora. Des de l’interior l’ajuden a entrar, però perd la maleta a l’andana. Una maleta així no pot contenir res de bo, però no em preocupa. Només m’assec i penso que tot és massa trist com per lluitar. Miro el comptador i queden dos minuts pel proper. Dos minuts que poden salvar la vida a milers de persones, potser del món sencer.

El metro és Blade Runner

A l’època en què vivim el primordial és passar desapercebut, per això m’he arrambat a la paret i he fixat la vista a terra. El més important és que ningú no es fixi en mi i poder sortir d’aquí amb vida. Però ara mateix hi ha aquestes dues rosses aquí al davant, amb uns vestits estampats de lleopard, llavis vermellíssims i ulleres Ray-Ban. Potser l’únic que volen és utilitzar-me per procrear i matar-me just quan acabi la meva feina, una mort que, reconec, seria ben rebuda, i més si són les dues alhora, però jo temo que en qualsevol moment obriran la boca i de dins en sortirà una espècie de tub que em foradarà el crani i em xuclarà el cervell.

“No les miris” i em giro per evitar que la meva massa encefàlica acabi dins l’estómac d’una d’aquestes pècores, però topo amb un senyor vestit amb camisa i corbata, una corbata mal cordada i bruta. Porta una camisa de color cru que té vàries taques a tota la zona del tronc i no para de mirar a totes bandes, obre els ulls desorbitadament i gira el cap, com si en qualsevol moment hagués de perdre el control i convertir-se en una matèria radioactiva que causi un holocaust nuclear. Aquest vagó no és segur, segur que no és segur. Marxo.

Aquest lloc és espantós i decadent: persones dormint dretes, assegudes a terra, amb el cap repenjat en barres de ferro, en parets de plàstic, vidres i qualsevol altre lloc suficientment resistent com per aguantar el pes d’un cap. Totes fan ganyotes amb la cara, arrufen el nas, esbufeguen, murmuren i es queixen. Sé que al 70% de persones que em rodegen ara mateix no els faria res morir. Desenes de persones amb llibres de portades escandalosament excitants entre les mans. Es miren entre elles, amb cara de complicitat, somriuen i admiren a aquelles que ja passen pel tercer tom. Són els nous déus: els éssers que poden esguerrar el final de la història en la qual s’han invertit infinites hores.

Ara pugen tres senyores grans que van molt a poc a poc, guarnides amb una túnica i un mocador que els tapa el cap i només deixa, a través d’un forat, la cara visible. Porten uns collarets llargs que sostenen una creu de fusta força grossa. El seu caminar i els seus moviments lents els dóna quelcom força espiritual, l’experiència d’anys de reclusió suposo. No puc evitar situar-les en algun planeta llunyà, tant en el temps com en l’espai, habitatge d’alguna ordre de guerrers savis i entrenats en el combat. Una ordre que va desaparèixer fa temps i de la qual només en queden vells somniadors amb l’esperança de què algun dia torni a regnar l’harmonia. Amb elles em sento segur perquè sé que si hi hagués un problema dels grossos elles el podrien solucionar. Segur que porten, com a mínim, un sable làser.

Paios amb arracades a tota la cara, gent amb ulleres de sol per sota terra, (potser són hipersensibles a la claror), persones parlant soles, d’altres que llegeixen llibres en pantalles, la veu catxonda que anuncia cada parada, vehicles sense conductor, càmeres que ens vigilen, guardes amb uniforme i gossos rabiosos, comportes que s’obren soles... Tropes de persones vestides amb el mateix uniforme dirigint-se al seu temple a venerar les noves divinitats, esportistes d’elit i estrelles de rock, semi-déus que entretenen a les masses avorrides que ja han perdut l’esperança de ser com ells.

Fer un transbord i sentir-se perseguit per centenars de persones caminant per túnels subterranis, com si l’exterior fos inhabitable, com si no hi hagués sol des de fa temps o com si tot fos gris per culpa de les cendres aixecades per un meteorit o per un incendi a nivell mundial.

De sobte sentir l’arribada d’un tren i veure com tothom al meu voltant comença a córrer com si li anés la vida, com si aquest fos l’últim tren al lloc promès on encara hi ha possibilitat d’existència humana. La dones grans arriscant la vida baixant les escales, empentes; els homes s’obren pas a cops; els joves s’encabeixen entre els petits forats que queden i els carteristes, provinents del nucli exterior, aprofiten el moment per guanyar-se la jornada.

Jo ja fa temps que he perdut l’esperança, per això no corro ni intento entrar per la força com aquell d’allà que ha ficat la mà en l’últim moment i ha quedat amb mig cos a fora. Des de l’interior l’ajuden a entrar, però perd la maleta a l’andana. Una maleta així no pot contenir res de bo, però no em preocupa. Només m’assec i penso que tot és massa trist com per lluitar. Miro el comptador i queden dos minuts pel proper. Dos minuts que poden salvar la vida a milers de persones, potser del món sencer.

dimecres, 15 de juny del 2011

Com passeja per Sarrià

El primer que em crida l’atenció quan vaig a Sarrià és la quantitat increïble de dones que hi ha. És una situació gairebé paranormal, però jo he desenvolupat una teoria per explicar-la: quan un home té diners té bastanta més facilitat per conquerir una dona. Abans de què un pesat neo-feminista d’aquests que es dedica a escriure totes les paraules en masculí i femení ho digui, ja ho dic jo: estic sent extremadament masclista. Tot i així crec fermament que és així. No dic que amb diners es pugui comprar l’amor, i evidentment hi ha d’haver uns requisits humans mínims, però no ens enganyem: quina persona diria que no a un sopar dins un iot al mig del mar? Fins i tot jo donaria corda a un marica ric si se’m presentés la ocasió.

Seguint amb la teoria: tot va començar fa anys, quan els homes rics del passat, avis i besavis dels que ara habiten aquests barris, van començar a conquerir el cor de les bones mosses del moment . Gràcies a això van tenir filles maques, que alhora en van engendrar més, perpetuant així la Cadena de bellesa dels barris rics©. El què encara no em sé explicar és la raó per la qual hi ha tantes dones en general, tot i que reconec que com que quan camino per allà només miro dones, potser n’hi ha igual que a tot arreu però jo en veig més. És fantàstic.

El primer que em molesta quan arribo a Sarrià són els nens. Suposo que és per aquest rotllo cristià de no utilitzar condons, i perquè s’ho poden permetre, què collons, però procreen com animals i a més a més les seves cries fan molt soroll. Quan camino per allà no paro de veure prenyades, cotxets, criatures de mig metre i tot de nens corrent al voltant de mares ben vestides. A mi se’m posen al davant i em fan desviar la trajectòria, cosa que m’empipa de mala manera. Així que normalment opto per anar per la calçada. També s’ha de dir que aquests nens, les nenes més aviat, creixeran i es tornaran noies d’aquestes maques que tan m’agraden, però si per mi fos les podrien fer créixer en hivernacles a Tarragona i retornar-les a la ciutat a l’adolescència per la recreació de la vista dels vianants.

Fa temps ja vaig destacar la incongruència que hi ha entre la ideologia de les escoles privades de la zona, majoritàriament cristianes, amb els vestits que fan portar a les nenes. Potser és exclusivament fruit de la meva depravació, però aquestes faldilletes que arriben als genolls combinades amb els mitjons alts em posen, sincerament, molt marrà. Al igual és culpa de l’herència cultural que associa aquests vestits a femelles virginals i per tant a fruits que vénen especialment de gust, atorgant un toc prohibició i un plus de depravació pagana la vestimenta. Però això ja no és culpa meva, sinó de la societat.

Molta gent destacaria els cotxes que condueixen per ser cars, luxosos i segurament ràpids. Jo els destaco per estar sempre a sobre la vorera. La raó: no tenen gaire transport públic, per tant agafen molt el cotxe; potser hauria de dir que agafen molt el cotxe, per això no tenen gaire transport públic; no hi ha gaire policia perquè tenen serveis privats de vigilància que es dediquen a voltar amb cotxe procurant que no passi res (nota mental: enviar currículum, no sembla una mala feina); i tots van a buscar els fills a la mateixa hora. Tot això resulta en fileres senceres de cotxes ocupant la vorera de punta a punta. A mi, que he de caminar per allà, em molesta força, per això em fan especialment ràbia els cotxes, sobretot quan són grossos i tenen les portes obertes ocupant per complet la vorera. Això confirma la meva sàvia decisió de caminar per la calçada.

Els únics cotxes que em criden l’atenció són els Minis, i no perquè m’agradin especialment, sinó perquè sempre els porten ties potents: madures, mitjanetes, jovenetes, novelles, de totes les edats, però totes iguals de maques. L’edat es pot diferenciar pel color de la xapa: els colors vius, sanefes o la combinació dels dos solen pertànyer a noies més aviat joves, mentre que el blanc, negre i altres colors més sobris, a dones madures. A mi m’és igual perquè me les miro totes. Els dies de sol acostumen a portar ulleres molt grosses. Totes. No sé quina lògica té això dels Minis i les dones, però és així. Consell pels homes: no us compreu un Mini.

Les cases del barri són grosses, elegants, però solitàries i en molts casos mostren un punt de desfàs temporal important, d’haver quedat ancorades en una època passada, no extremadament antiga, ja que les cases senyorials que tenen més de quaranta anys sí que tenen glamour, sinó les construïdes als vuitanta i als noranta, unes èpoques que per molt que els modernos s’empenyin a glorificar, no tornaran a estar mai de moda, si més no des d’un punt de vista arquitectònic o d’interior. Espero. Tenen grans patis i uns mobles dignes de menció.

El dia de recollida de trastos a la zona és el dijous. Jo, en un moment de revelació, vaig pensar en passar per allà a agafar coses. Vaig treure la conclusió que em podria moblar el pis com un autèntic senyor, gaudir d’un interior digne d’un rei, però em vaig endur una gran decepció perquè no hi havia res. Hi ha dues explicacions: la primera és que els que porten els mobles a les cases també se’ls enduguin. La segona és que els trastos vells els donin als criats. Servents, per utilitzar l’eufemisme. De totes maneres, tant si ets un remenador de contenidors amb altes aspiracions, com si ets una persona que necessita un sofà, no aconsello anar per allà.

Als homes que corren per aquests barris els agrada mostrar l’ostentació, estan orgullosos dels seus pantalons de pinça i de les seves americanes, dels seus cotxes ocupant la vorera i de tot el què els pugui fer diferents a la resta de mortals. Fumen puros i porten les espatlles alçades, orgullosos del què han aconseguit a la vida. Jo els envejo, collons. Són com súper-homes, el perfil de persona que ha lluitat i ha triomfat, excepte pels que ho han aconseguit per herència, és clar.
Mentre es miren entre ells i somriuen després d’observar els seus elements vitals, jo em miro les seves dones. Les repasso sense cap mena de pudor, m’esforço perquè s’adonin que dins el meu cap passen coses molt lletges. A vegades, a vegades, ni molt menys sempre, sento el retorn d’una d’aquestes mirades i percebo com el seu cos s’insinua per mi. Quan passa això l’home es gira, com si tingués una alarma connectada al cap, i em veu fornicant amb la seva dona. Em mira amenaçadorament. Jo l’únic que faig és somriure i enviar el missatge codificat de “Enfada’t, però això ja ha passat”.

Quan porten les filles al costat, les miro i somric, intento que s’adonin que les estic mirant, faig que es girin, no sé si de por o de vergonya, però intento que el pare i la mare em mirin malament, que apartin a la seva filla amb les mans per protegir-la. Jo l’únic que els puc dir és “Sí, malauradament jo sóc el tipus de tio que s’acabarà follant a la vostra filla i com més intenteu impedir-ho més fàcil m’ho posareu”.

Els de les classes inferiors tendeixen a pensar que la gent d’aquests barris té la vida molt fàcil, però no és així. Hi ha petites tonteries com el fet de què quan un d’aquests nois es treu el carnet li compren automàticament un cotxe nou i això comporta una responsabilitat molt més gran que no pas si has d’aprendre a conduir amb el Ford Fiesta de l’any 1997 i que si rebentes ningú no et dirà res. D’altres coses com haver d’anar de tant en tant a veure una òpera al Liceu per comprovar l’estat de la llotja (i l’òpera és molt avorrida collons), o a netejar el veler, que la serventa no posi ceba a la truita de patates, haver de triar entre els catorze parells de sabates, etc.

El pitjor de tot és, però, la impotència davant la impossibilitat d’arribar més amunt d’on han nascut. Pensem que gran part de la vida d’una persona gira entorn l’ambició i l’aspiració de poder arribar a superar el seu estatus inicial. Això, per una persona de classe baixa és prou fàcil perquè només ha de treballar una mica i comprar-se qualsevol merda que els seus pares no haguessin ni somniat tenir (un BMW, una moto d’aigua, una torre amb piscina, un pis a Platja d’Aro, un IPad o qualsevol altra tonteria que avui en dia estigui glorificat per la classe obrera). Per altre banda, si tu vas tenir un bateig on hi va haver 472 persones, una puesta en largo on el vestit va valer 3.492€, què redimonis representa que has de fer quan et casis? Ni tant sols pots optar per no casar-te si no vols quedar-te sense el pis de l’Eixample que la iaia et va dir que et donaria quan estiguessis compromès en el sagrat matrimoni. Això ho vaig aprendre a la sèrie Gossip Girl, on s’expliquen perfectament les emocions i els problemes psicològics de la gent amb diners. Ara és quan algú podria pensar “Quina sort que tenen els nascuts a Trinitat Vella”.

En definitiva, passejar-se per Sarrià és gratificant, però haver-hi nascut no és tan fàcil. La propera vegada que penseu “Quina sort tenen els rics” reflexioneu en el què he dit i tingueu compassió perquè res és tan fàcil com sembla des de fora.