Qui ha guanyat

Quan era petit vaig arribar a creure en l’amor. Part de la culpa la va tenir la tradició apostòlica romana en la qual vaig estar educat i que em convèncer que les persones estàvem destinades a tenir una sola parella a qui havíem de ser fidels i a qui havíem de dedicar la nostra vida.

Induït per aquesta visió, vaig començar a buscar una nòvia i, com que m’havien dit que havia de ser l’única que podia tenir i que m’havia de durar molt de temps, vaig optar per buscar-la maca.

Als pobles es dóna aquesta endogàmia tan magnífica produïda pel nombre limitat de persones en un rang d’edat determinat que t’obliga a triar la parella entre els quatre matats amb qui coincideixes quan vas al bar merdós o a les trobades de les escoles per jugar a voleibol. En conseqüència, no vaig tardar a triar una afortunada i em vaig disposar a tirar-li els trastos a fons. Es deia Marta.

Però és clar, un altre dels problemes del poble és que, si decideixes anar a darrere una de les míssils, la competència serà tan dura com quan n’hi ha una que està bé en una classe de multimèdia.

Els candidats preferits érem tres: un xaval de la meva colla el punt fort del qual era que era ben plantat i agradable, un tiu d’una altra escola d’aquests que si fossin als Estats Units serien capitans de l’equip de futbol americà però que aquí només era quillo i que era lleig i popular, i jo mateix, que era lleig, antipàtic i desagradable.

Curiosament, ella va triar-me a mi i vam tenir la relació adolescent més típica que s’hagi pogut ensenyar en qualsevol pel·lícula de dissabte a la tarda. I com a relació típica, ho vam deixar al cap de poc temps.

Van passar uns mesos fins que un dia el meu amic guapo em va explicar que s’havia començat a veure amb la Marta i vaig intuir que em demanava si em feia res que anés amb ella i jo li vaig dir que hi tenia tot el dret, tot i que el cabró ho hagués fet encara que li hagués dit el contrari.

La seva relació va ser d’aquestes en què ella marxa a la ciutat per estudiar a la universitat i ell es queda a treballar al poble i que al començament hi ha molt bona voluntat d’aguantar veient-se els caps de setmana fins que un cap de setmana ella no va al poble i descobreix la festa de la ciutat i fa nous amics que són interessants i un dia ja fa dos mesos que no va al poble i li diu al col·lega guapo que han de parlar i el deixa.

I els anys van passar.

Fins que un dia em vaig assabentar que el meu amic guapo s’havia casat i havia tingut un fill i el vaig anar a veure encara que ja feia temps que els nens em feien més aviat poca gràcia.

Al principi tot va anar com era d’esperar, però la meva sorpresa va arribar quan va aparèixer la Marta, que també tenia un fill i que justament l’havia tingut amb el capità de l’equip de futbol americà, tots dos amics de la parella del meu amic guapo.

Jo no donava crèdit al que veia perquè pensava que la universitat canviava prou les persones com per no acabar amb els més tarats amants dels esports, però en el seu cas es va donar una excepció (tampoc crec que estudiés res que li portés gaire feina, segurament magisteri o psicologia).

Mentre pensava en això, el meu amic guapo es va acostar amb el seu nen a coll i em va dir:

—Ha guanyat, eh?

Em vaig girar per mirar-lo i, sense saber de què parlava, vaig preguntar:

—Qui ha guanyat?

—Aquest cabron —va dir assenyalant amb el cap el capità de l’equip de futbol americà.

—Com que ha guanyat?

—Al final s'ha quedat la Marta.

Vaig tornar a mirar la Marta amb el nen a coll, la seva cara cansada i els seus cabells despentinats, el cotxet amb les bosses plenes de pots de pols de talco, de bolquers, de mocadors de paper amb fragància de lavanda. Em vaig girar cap el meu col·lega guapo amb el seu nen a coll i vaig dir:

—Sóc jo qui ha guanyat.

La paràbola de la clau que no obria totes les portes

Imagina que prepares una nit de festa amb l’única finalitat de follar. Aquest és el teu objectiu i enfoques tots els elements que t’acompanyaran durant l’empresa perquè t’ajudin a arribar a la teva meta: truques a uns amics, feu un sopar lleuger, beveu amb certa moderació per no perdre la capacitat de vocalitzar, trieu un local adequat com Sidecar i fins i tot intentes vestir amb certa correcció, o com a mínim evites posar-te aquella samarreta de propaganda que era negra i que ara té un color entre el gris i el blau marí.

Arribes al local amb seguretat perquè tota la prèvia ha funcionat a la perfecció, tot i que, abans de marxar, heu fet uns xupitos que saps que d’aquí a una estona poden ser problemàtics.

I ho són.

Senzillament perquè decideixes que la consumició de l’entrada te la gastaràs amb un cubata que arriba amb un altre xupito que et paga un dels teus amics. I un altre dels teus acompanyants, que resulta que s’ha torrat una mica més perquè ha començat a beure whisky sol, decideix que, en aquesta bona nit, no hi pot faltar una mica d’MD i et jura que servirà per acabar d’amanir la vetllada.
 
Un impuls incontrolable t'obliga a ficar el dit a la bosseta per agafar una mica de la pols àcida, que et crema la llengua i et fa moure la mandíbula i fa que el teu cos ja no respongui de la mateixa manera. Tot i que el cor se t'acceleri, una sensació de benestar s’apodera de tu perquè cada passa que fas et deixa franquejar llargues distàncies, i aprofites per demanar un altre cubata i per voltar sense rumb per l’interior del local amb les teves  gambades sobrenaturals.

I els llums s’obren.

I no entens res perquè et sembla que tot just hi has entrat fa uns minuts i, fins que no mires el mòbil per comprovar l’hora, no et creus que siguin les set del matí. Llavors, el pes d’una nit desaprofitada o, com mínim, d’una nit en què no has lluitat per l’objectiu desitjat, et cau com el martell de Thor a sobre la consciència i et planteges la possibilitat de quedar-te a fora la discoteca per intentar enganxar una mossa.

Uns amics et van ensenyar que aquesta part de la nit s’anomena «remesa» (en castellà), que en català es pot traduir com a «sobretaula». Mentre puges les escales, penses en els aspectes en comú que tenen els conceptes: les dues accions es duen a terme quan allò que era l’assumpte central de la trobada —el dinar o la discoteca— ja s’ha acabat. En conseqüència, la imatge que en queda és desagradable: plats bruts, estovalles plenes d’engrunes, maquillatges escorreguts, etc., tot detalls que donen la sensació general que la cosa s’està allargant més del compte. Tot i això, hi ha qui es queda amb l’esperança de conservar el bon ambient que hi havia anteriorment.

Com que portes una setmana preparant la nit, et convences que cal continuar a la sobretaula i, per alleugerir el cansament i la sensació d’inutilitat, ingereixes més substàncies que, si durant la sobretaula convencional poden ser alcohols durs, de festa són cocaïna, speed i tot el que et donin i que serà aspirat en portals i entrades d’edificis. I tot perquè saps que hauràs d’aguantar converses fútils que no portaran enlloc, les opinions mal formades de persones que no coneixes i discussions sobre assumptes que te la porten molt, molt fluixa.

Tot i això, durant la remesa aconsegueixes interacció amb una noia, cosa que tampoc no hauria de ser tan estranya si tenim en compte que, a aquelles hores, les noies que queden són les que tenen menys seny. Però, és clar, també són les que no tenen pressa.

Després d’aguantar, a fora de Sidecar, que t’intentin robar la cartera, el mercadillo d’objectes robats que posen de matinada, el típic capullo que et ve a demanar si tu prefereixes que la selecció espanyola guanyi o perdi, etc., pot ser que la noia tingui ganes d’anar una estona amb els seus amics, que han decidit anar a la Plaça del Tripi a beure cervesa. Empès per un coratge sobrenatural, t’ajuntes a aquesta colla que no coneixes de res i escoltes els seus acudits interns i converses sobre amics que tu no saps qui són. Camines amb ells aguantant el tipus mentre el sol surt, beus més cervesa perquè l’estona et passi ràpida i prens consciència del risc de l’aposta perquè no saps del cert si aquesta femella acabarà la nit amb tu.

Llavors t’adones que un dels col·legues de la noia s’hi aproxima de manera que veus perillar la teva meta, així que tu també t’hi acostes. És el moment de treure l’artilleria pesada i de mostrar allò que et fa més interessant: l’exposició que has inaugurat, el concert on has de tocar, l’article que has escrit, els quilòmetres que pots córrer, la muntanya que pots pujar... I tot això intentant encertar allò que ella trobarà interessant i fent-ho prou amè com perquè no s’avorreixi.

I ho aconsegueixes.

De mica en mica, els amics marxen i ella et diu que vagis a casa seva. Eufòric, l’agafes per la cintura i t’hi acostes per fer-li un petó i comprovar com respon a aquest atreviment. I potser et sents una mica bavós, però són les deu del matí i el sol t’està aniquilant els ulls i els turistes xoquen amb vosaltres i la percepció de la realitat comença a ser molt distorsionada.

Puges a casa la noia, que està en un pis alt d’un d’aquests carrers estrets del gòtic, i et porta a la seva habitació. Sents que posa música —que no reconeixes— i et sembla que ho tens tan fet que fins i tot et comences a descordar el cinturó, però, quan et gires, veus que s’està fent un porro. I tu, càgumdeu, penses que si et fumes un canuto quedaràs plegat i no tindràs collons d’aixecar-te, però, tot i això, quan te’l passa, l’agafes i fumes i notes que les parpelles et pesen i que el teu cos s’alleugereix.

I per fi us feu uns petons, us estireu al llit i ja dónes per suposat que fotràs un clau, tot i que a aquestes alçades ja no saps si el que vols és això o si, en el fons, vols dormir i ja està. Aquests pensaments discorren per la teva ment quan ella s’incorpora i diu:

—Saps què m’agradaria? —I sense esperar que contestis, respon—: Vi.

A tu se’t torça la mirada i de fet ni tan sols et creus que acabi de pronunciar aquestes paraules fins que veus com s’aixeca i agafa el seu bolso per treure’n un bitllet de vint euros que t’atansa mentre et demana, amb una veu suau i delicada:

—Hi vas, si us plau?

Sense acabar-te de creure que això estigui passant, agafes els putos vint euros, les claus de casa de la noia i et cordes els pantalons.

Surts al carrer tan col·locat que no ets capaç de caminar recte, i avances a prop de la paret, a on t’has de recolzar de tant en tant per no caure. I com que no ets de la zona no saps on són els paquis, ni les botigues, ni res, i continues avançant.

Fins que t’ho planteges.

Podries marxar a casa amb els vint euros. No has deixat res a casa la noia, ella no et coneix i possiblement no et torni a veure mai més. Ja no tens ni ganes de follar, i menys de veure vi. Però, joder, tots aquells anys de catequesi i «del no robaràs» t’aclaparen com si de sobte creguessis en Déu i penses que no, que això seria massa rata i que tu no ets així.

Immers en el conflicte moral, trobes una botiga, hi entres i et plantes a davant dels prestatges dels vins. Ara recordes que ella t’ha demanat que compris un vi rosat, però ets incapaç de veure la diferència entre uns i altres i, quan n’agafes un per llegir l’etiqueta, simplement no pots fer-ho. Com si fossis un analfabet, les lletres es converteixen en símbols irreconeixibles i amb prou feina pots sostenir l’ampolla entre les mans. Et gires cap el botiguer, que ja està pendent de tu, i li demanes si aquella ampolla és de vi rosat. Et contesta que no i no et queda més remei que demanar-li que ell et posi el vi rosat. Amb una sensació de victòria, surts amb l’ampolla i t’encamines cap al carrer de la noia.

I és en aquest moment quan t’adones que t’has descuidat un detall força important: no saps el número del bloc. I, com un maleït babau, et mires les claus per si de cas tenen la direcció apuntada, cosa que, evidentment, no passa.

Des de la primera porta del carrer, proves cada pany amb totes les maleïdes claus que portes a sobre, que deuen ser sis o set. I així et deus passar més o menys vint minuts fins que, per fi, una clau gira. I, com que evidentment tampoc no saps el pis, repeteixes el procés pujant les escales.

Quan estàs a punt de provar una clau, la porta del pis s’obre sola i en surt un paio que et diu:

—Tu no estaves amb la ...? (evident no saps com es diu)

—Sí —contestes amb seguretat.

I et deixa entrar. I, collons, penses que tampoc no fas tan mal efecte, amb aquesta ampolla de vi a les mans com si fossis un gran romàntic. T’animes, agafes dues copes de vi del prestatge del menjador i, després que el noi t’indiqui la porta de l’habitació de la noia, hi entres com un amant apassionat. T’asseus al costat del llit, serveixes la beguda i reses a Déu perquè et faci trempar.

Quan us lleveu, unes hores més tard, et poses els pantalons i notes les claus de la noia a la butxaca.

—On et deixo les claus? —demanes mentre les treus.

—Quines claus? —et respon ella.

Innocència alarmant

Des de feia vint-i-tres anys, en Gilbert i l’Encarna feien la compra de la setmana els dissabtes a la tarda. Aquell dissabte de juliol, com sempre, van aparcar el cotxe després de donar unes quantes voltes, van entrar al supermercat amb un carro i, quan el van tenir carregat fins a dalt, es van posar en una de les cues per pagar. 

Quan en Gilbert va haver tret la cartera i va haver donat la targeta de crèdit per abonar el compte, que ascendia a una mica més de cent euros, va avançar i de sobte va sentir el so acusador d’una alarma provinent del seu costat. La caixera va deixar el que estava fent, el va observar amb els ulls entreoberts i li va demanar que tornés a passar pel costat de les dues plaques. Quan ho va fer, es va tornar a sentir el mateix so.

—Té alguna cosa que dugui banda magnètica?

En Gilbert es va treure tot el que portava a les butxaques dels pantalons de pinça de color beix i ho va donar a la seva dona. Va tornar a passar i el resultat va ser el mateix. Com que el guarda de seguretat va aparèixer i les persones del voltant van mostrar interès per l’escena, en Gilbert va començar a tremolar i a suar.

—Fa... fa falta res més? —va tartamudejar en Gilbert mirant el vigilant, que li treia més de dos pams.

L’altre el va repassar de dalt a baix.

—No, cap problema, segur que és alguna cosa de la roba.

En Gilbert va sortir ràpidament de l’establiment, va carregar el portaequipatges i va marxar deixant el carro, amb moneda i tot, abandonat al mig de l’aparcament.

El dilluns següent, després de la feina, en Gilbert va entrar a l’FNAC a comprar uns discs d’oferta. Quan va haver pagat es va disposar a baixar les escales mecàniques, però de sobte la fressa d’una alarma el va envoltar i l’empleat de seguretat el va aturar.

—No porto res —va assegurar en Gilbert.

—Deixi’m la bossa, si us plau.

El vigilant va fer passar la bossa entre les plaques i no va succeir res.

—Creui vostè ara.

En Gilbert va seguir l’ordre i l’alarma va sonar. Sense que el guarda li demanés, es va buidar les butxaques i va posar el contingut a la vista, a sobre els palmells suats de les mans tremoloses. El guarda ho va escodrinyar tot i li va tornar la bossa.

—Deu ser alguna cosa a la roba.

Durant aquella setmana, cada cop que en Gilbert passava pel costat d’una màquina antirobatori, feia saltar l’alarma.

El dilluns a primera hora, en Gilbert seia a la llitera de la consulta del metge vestit només amb uns calçotets blancs llargs. Al seu costat el doctor aguantava un aparell que feia passar a prop del seu cos pàl·lid i prim. Cada cop que l’acostava a menys de trenta centímetres d’ell, la màquina emetia un xiulet agut.

—Fascinant —xiuxiuejava el doctor per a si mateix.

Va apropar l’aparell i el so es va disparar de nou.

—Increïble.

El metge va deixar l’instrument a sobre  la llitera, es va dirigir a darrere la taula i va seure. En Gilbert es va quedar on era.

—No hi ha res estrany —va comentar el doctor repassant les radiografies.

—I no sap què pot ser?

—Sense els resultats de les anàlisis no en puc estar completament segur, però el més probable és que tingui un excés de magnetita a la sang.

—Magnetita?

—Sí, és un mineral que té les propietats dels imants i pot ser que vostè l’hagi desenvolupat o adquirit.

—I això es pot agafar així?, de sobte?

—Gilbert, se’n faria creus de les coses que passen sobtadament, sense cap explicació.

—Pot ser que algú em posés alguna cosa al menjar?

—Coses que li farien donar gràcies de tenir només això...

—O la contaminació?

—...que li farien replantejar la seva vida per complet...

—Què faig?

—...que canviarien el concepte que té...

—QUÈ FAIG DOCTOR?

El doctor es va aturar i el va fitar en silenci.

—No en tinc ni idea —va dir finalment.

—I... i em pot fer un paper?

—Un paper?

—Sí, per donar a les botigues quan soni l’alarma, que expliqui el meu problema.

—No li puc pas fer un paper d’aquestes característiques —va exclamar el metge—, se m’ompliria la consulta de cleptòmans per demanar-me’n un d’igual— i va esclatar en una rialla.

Les proves es van succeir durant setmanes, però ningú no trobava la solució per a la disfunció d’en Gilbert. A la sortida de cada botiga, l’alarma sonava, i ell havia de donar unes explicacions tan estrambòtiques que en ocasions fins i tot acabava en algun despatx patint un registre complet.

Va arribar un moment en què no estava tranquil ni anant pel carrer, ja que sempre que sentia l’alarma d’una botiga, s’hi dirigia atret com per un imant. Quan arribava a l’entrada de l’establiment, es trobava alguna noia despistada amb bosses de roba i un guarda examinant-ne el contingut. En Gilbert se’ls mirava i tot seguit confessava:

—No porto res.

El pitjor, però, va ser que la seva actitud a dins dels comerços també va canviar: caminava amunt i avall sense un rumb fix, mirava arreu amb girs de cap bruscs, suava, tremolava i agafava productes per tornar-los a deixar on eren. Aquesta conducta aconseguia atraure l’atenció de tots els treballadors de seguretat i ell, en ser conscient que estava sent observat, encara exagerava més les seves peculiaritats.

Un dissabte tocava fer la compra i ell es volia quedar a casa, però l’Encarna el va convèncer perquè hi anés.

—Si no ho pots evitar, el millor és que t’hi acostumis.

Quan va ser l’hora de sortir, l’alarma va sonar. En Gilbert es va posar a tremolar i es va descordar la camisa de quadres grisa.

—No porto res! No porto res! —cridava mentre s’abaixava els pantalons

El dilluns següent, en Gilbert va tornar a l’FNAC. Després de voltar tota la tarda per dins l’establiment, es va dirigir a la sortida sense passar per caixa. Quan va travessar les plaques, l’alarma, evidentment, es va activar i el guarda s’hi va acostar.

—Obri la bossa si us plau.

En Gilbert va obrir la cremallera i va mostrar una maleta tan desbordada de discos precintats que alguns fins i tot van caure a terra. Mentre el guarda l’arrossegava cap a la sortida a esperar la policia, en Gilbert va somriure tranquil.

Intentar-ho

És un dia assolellat de primavera i en Víctor seu a la terrassa d’un bar amb un cigarro i una cervesa. Després de fer un glop, aixeca la vista i es fixa en una parella que s’acosta pel carrer: van agafats de la mà, però no parlen i miren en direccions diferents. En Víctor apaga el cigarro al cendrer que hi ha a sobre la taula metàl·lica, es posa dret i, saludant amb la mà, fa una senyal a la parella. La noia el veu i estiva al seu acompanyant cap a la taula.

—Hola, Raquel —diu en Víctor. Fa dos petons a la noia i es gira cap al noi per donar-li la mà, però aquest ja està assegut. En Víctor manté la mà en posició per rebre la salutació—. Eloi, suposo.

L’Eloi observa la mà i aixeca la vista fins a mirar fixament els ulls d’en Víctor per dir:

—Evidentment.

—Sóc en Víctor —diu mentre aparta la mà a poc a poc.

—Que ha de durar gaire aquesta comèdia? —demana l’Eloi, que està reclinat a la cadira i fa copets amb el taló a terra.

En Víctor i la Raquel es miren.

—Bé —contesta en Víctor—, crec que cal que ho parlem.

—Jo tinc molt clara la meva opinió i no penso canviar de parer —adverteix l’Eloi.

—Per això mateix val la pena que hi reflexionem —diu la Raquel mentre seu.

—Us vaig a demanar alguna cosa? —pregunta en Víctor.

—Jo vull una cervesa —respon la Raquel—. Amb copa, si us plau.

—Jo no vull res —remuga l’Eloi.

—Fes el favor, Eloi —suplica la Raquel.

L’Eloi respira fons i mira cap el final del carrer. Després diu:

—Està bé. Una cervesa també, però no vull copa.

En Víctor marxa cap a l’interior del bar i la Raquel es tira endavant per acostar-se a l’Eloi.

—Em vas dir que et comportaries —xiuxiueja la Raquel.

—Sí, ho sé —reconeix l’Eloi mentre també es tira endavant—, però és que em posa dels nervis tanta cordialitat; sembla que no sàpiga per què som aquí.

—Que et quedi molt clar que som aquí per fer les coses bé.

—No —nega ell amb rotunditat—, som aquí perquè les coses ja s’han fet malament.

—Eloi, de debò, si no pares, me’n vaig i t’arregles tu sol amb ell.

La Raquel el mira directament als ulls fins que l’Eloi abaixa la vista.

—Ja paro —es rendeix finalment l’Eloi.

—Doncs més et val...

La Raquel es fixa que en Víctor surt del bar amb les cerveses. Quan arriba a la taula dóna la copa a la Raquel, reparteix les ampolles i s’asseu. Després que tots tres hagin begut, la Raquel i en Víctor es miren i ella assenteix amb el cap.

—Bé —fa la Raquel—, com que jo sóc qui té més confiança amb les dues parts, començaré; us està bé?

—Perfecte —diu en Víctor.

—Per descomptat —exclama l’Eloi—, no deus voler que comenci jo?

—No, ja m’ho imagino —diu ella comprensiva—. Sé que la situació no és fàcil, i menys per tu —diu posant una mà a la cuixa de l’Eloi—, però crec que les coses, per poc que es pugui, s’han d’intentar fer bé.

—Crec fermament —continua en Víctor— que podem arribar un acord que ens satisfaci a tots.

L’Eloi arrufa les celles i esbufega amb força. Agafa l’ampolla i se l’acosta a la boca, però abans d’arribar a tocar-se els llavis, s’atura.

—Val —talla l’Eloi mentre s’incorpora en direcció a la Raquel—, m’està bé continuar  aquesta comèdia, però no vull parlar amb ell —diu assenyalant en Víctor—. No puc, simplement no puc.

—Està bé —contesta la Raquel—, està bé. De moment parlo jo, d’acord? —Mira en Víctor i aquest assenteix amb el cap—. Posem les cartes a sobre la taula. Ens hem reunit aquí perquè...

—Ara en serio —interromp l’Eloi—, què et falta?

—Eloi —fa la Raquel—, ja ho hem parlat mil vegades.

—I encara no ho entenc.

—Em falta sensibilitat, em falta algú que m’ensenyi coses, que tingui ganes d’aprendre amb mi...

—Quan treballes deu hores al dia no et queden gaires ganes d’aprendre.

—Veus? Ja hi tornes: sempre la feina.

—És que si no treballo, com pago el cotxe?

—Un cotxe no és imprescindible.

—Però bé que t’agrada que et porti, eh?

—És clar que sí, però no calia que te’n compressis un de tan car.

—Ara serà culpa del cotxe massa car.

—És que no sé per què et vas hipotecar tants anys per un cotxe, no ho trobes ridícul?

—Ridícul? —demana l’Eloi escandalitzat—. Escolta maca, aquest cotxe és la raó per la qual m’aixeco cada dia.

—Doncs a veure si també te’l fiques al llit i acabem d’una puta...

—Un moment, calmeu-vos, calmeu-vos —diu en Víctor aixecant les mans per interrompre la discussió—. No hem vingut aquí a fer-nos retrets. —Col·loca una mà a sobre la de la Raquel.

—Ei, ei! —exclama l’Eloi—. Aparta aquesta mà, que encara no hi ha res decidit.

En Víctor posa les dues mans amunt, amb un gest semblant al que faria algú si l’apuntessin amb una pistola.

—D’acord, d’acord —diu en Víctor—, tens raó. Però ens hem desviat de la conversa. Em sembla que el que la Raquel vol dir és que amb tu té una carència important de sensibilitat a tots els nivells. —Es gira cap a la Raquel—. No?

—Sí, això mateix —afirma la Raquel.

—Tu ja sabies com era abans de començar a anar amb mi —diu l’Eloi—. O em diràs que després de vuit anys te n’has adonat de cop?

—No —contesta la Raquel—, però ja saps que, al principi, tot sembla meravellós... i amb el pas del temps vas veient totes les deficiències que té l’altra persona.

—Deficiència em sona a subnormal —deixa anar l’Eloi.

—No t’estic dient subnormal, Eloi. Simplement em sento buida amb tu.

—Sabia que no t’havies d’apuntar al curs de teatre de meeeeerda —diu l’Eloi amb fàstic.

—Si no hagués estat això, hauria estat una altra cosa.

—Molt bé, molt maco tot plegat! —esclata l’Eloi—. I tu, què? —Es gira envers en Víctor—. No dius res? T’està bé això d’haver de compartir nòvia? Ja m’explicareu com ho farem quan us comenceu a ficar al llit.

—Bé... —en Víctor mira la Raquel—, de fet... de fet ja ens hi hem ficat.

—Què?! —L’Eloi s’aixeca arrossegant la cadira metàl·lica, que fa un estrèpit amb el terra—. Ja us heu ficat al llit? Hòstia puta —exclama mirant alternament la Raquel i en Víctor—, jo aquí fent l’imbècil mentre aquest paio s’ha tirat a la meva nòvia. Deus estar content, no?, anar pensant «Mira capullo, m’he follat a la teva nòvia».

—No ho penso, això.

—Eloi, si us plau —diu la Raquel mirant al seu voltant—. Seu.

—Hòstia puta —renega l’Eloi mentre seu.

—Escolteu —diu en Víctor—, aniré un moment al lavabo i així podreu parlar un momentet sols.

En Víctor s’aixeca i marxa.

—Eloi, perdona, sé que t’ho hauria d’haver dit.

—Tot és una mentida —diu l’Eloi en veu baixa mentre mira a terra.

—N’estic molt penedida.

L’Eloi té els colzes repenjats als genolls i el cap entre les mans.

—La meva vida és un engany .

—No, Eloi, jo et continuo estimant.

Després d’un moment de silenci, l’Eloi aixeca el cap i mira fixament la Raquel.

—Raquel, només vull saber una cosa.

—Digues.

—Raquel, digue’m, com a mínim, que jo follo millor que aquest maricon.

—Què?! —salta ella—. Ets tan...

—Què? —la provoca ell.

—Això és l’únic que et preocupa de tot plegat? Ets un primitiu, només pots veure els altres tios com si fossin la teva competència, sempre dubtant de...

—Que potser m’equivocava?

La Raquel calla de cop.

—No —contesta ella.

—D’acord. Ara contesta perquè m’has enganyat i és el mínim que em mereixo: folla millor o no folla millor?

La Raquel pensa uns instants.

—Potser no ho fa millor —xiuxiueja—, però és que tu i jo ens coneixem molt bé.

—I una merda —fa l’Eloi—, saps que el primer polvo que vam fotre ja va ser espectacular.

—Bé, potser sí, però és perquè ell és més sensible i té en compte altres aspectes com les carícies, les paraules, l’ambient...

— I és clar, quan estàs ficada de quatre grapes, això ho tens molt en compte.

—No siguis impertinent.

—No sóc impertinent. Només et vull fer veure que ara aquest tio t’agrada perquè és la novetat, però d’aquí a un temps estaràs avorrida com una ostra.

—Ell m’omple d’altres maneres.

—Ja m’ho imagino, perquè el que és el... —s’assenyala l’entrecuix—... això, t’ho deu omplir ben poc.

—Eloi, de debò, para.

—Només vull que siguis conscient que quan m’estàs comparant amb aquest només tens en compte els temes sentimentals i les merdes aquestes, i el sexe és tan important com qualsevol altra cosa.

—Et penses que no ho sé? —demana ella enfadada—. Per què et penses que sóc aquí? Si en Víctor, a més a més, fos bo al llit, t’hagués trucat fa temps i t’hauria dit «Ei, no em tornaràs a veure».

L’Eloi se la mira atentament amb els ulls entreoberts.

—Qui ets tu?

—No em diguis això perquè saps de sobres que, si volgués, podria anar-me’n qualsevol nit a una discoteca i tirar-me a qui em donés la gana.

—No ha estat mai el teu estil.

—Perquè sé que el món està ple d’imbècils.

—I de tios que no follen bé.

Fan silenci quan veuen que en Víctor surt del bar.

—Perdoneu, per on anàvem? —demana en Víctor mentre seu.

—Podríem parlar de sexe —. L’Eloi agafa l’ampolla, mira la Raquel i esbossa un somriure. Ella li torna una mirada fulminant.

—Que passa res? —demana en Víctor.

La Raquel es gira i somriu mentre diu:

—No, és clar que no.

—De què vols parlar concretament? —demana en Víctor a l’Eloi.

—No ho sé. —L’Eloi no aparta la vista de la Raquel—. Tu Raquel, amb qui preferiries quedar-te, si només tinguéssim en compte el sexe?

—Bé —contesta en Víctor—, jo diria que tots dos devem complir les expectatives, per això no hi ha problema.

—Oh, no hi ha problema... —repeteix l'Eloi amb mofa—, o sí que n’hi ha, Raquel?

—Què vol dir amb això? —pregunta en Víctor.

—Víctor, la veritat és que... bé, amb tu em costa molt arribar... ja saps.

—Oh, Déu meu, ho dius de debò?

—Sí.

—I li has explicat a ell?

—Ho sento —es disculpa ella.

—Però és perquè encara portem poc temps junts, no?

—No és una qüestió de temps, és la manera de fer. Tu ets molt agradable i tot això, però a vegades m’agrada una mica més... porc.

—Òndia, Raquel —fa en Víctor, espantat.

—Què passa?

—Que em convertiré en el teu amic gai.

—No diguis tonteries.

—Sí, Víctor —replica l’Eloi—, no diguis tonteries. De fet podem fer una cosa: tu te la quedes de dia i la portes als museus, i jo me la quedo les nits perquè es llevi contenta.

—No em tractis així, imbècil.

—No farem més l’amor Raquel? —demana en Víctor.

—Sí que ho farem, tranquil.

—Follar —matisa l’Eloi—, vosaltres, com a molt, follareu.

—Calla.

—Jo només faig l’amor.

—I és molt agradable.

—Mai no he estat prou llest per tu.

—Mai no t’has interessat per mi.

—Em vas dir que t’agradava.

—I m’agrada... de tant en tant.

—He dedicat dies sencers a fer-te contenta.

—No vull que ho facis només per tenir-me contenta.

—És per fer-ho especial.

—Si ho fas sempre, no és especial.

—I t’he acompanyat a tor arreu.

—També en vull poder parlar.

—No et vull embrutar.

—El sexe diari ha de ser brut.

—La qüestió és passar-ho junts.

—I que m’estimulin l’intel·lecte.

—I l’amor?

—L’amor és el que ve després del sexe brut.

—I l’amor?

—L’amor és el que ve després que et diguin que és interessant parlar amb tu.

—...

—...

—...

—Intentem-ho?

Fotografia de Crónica Norte.