dissabte, 12 de febrer del 2011

Taronges i altres

Dins una fruiteria ella mira, de la manera més concentrada que et puguis arribar a imaginar, els preus de les taronges. Amb els ulls mig tancats i una cella més arquejada que l’altra va fixant la vista en cada un dels dos cartellets que hi ha a sobre les caixes de fruita, primer un, després l’altre. Són de color groc i blau; potser lila. El preu és groc, el fons blau; potser lila.

Hi ha un gran vidre que dóna a fora i jo em vaig fixant primer en ella, mirant els cartellets, després en el carrer. Espero a què ella canviï unes quantes vegades d’objectiu, primer un cartellet, després l’altre, i miro a fora: passa un cotxe; passa una dona amb un cotxet; un grup de nens que criden.

La miro a ella i encara contempla les putes taronges. Ara, no obstant, n’agafa una de cada: la barata amb la mà dreta, la cara amb la mà esquerra. Fa un moviment ascendent i descendent invers amb les mans. Continua traslladant l’objectiu de la seva mirada d’una a l’altra. Suposo que està comparant els pesos per saber quina té més matèria.

Al carrer un altre cotxe; després un altre; una dona gran que camina repenjada en un bastó; un home que porta un nen a coll, potser és el seu fill; podria ser el seu nebot; una tia que està bastant bona; a aquesta la segueixo des que la veig fins que desapareix per la part esquerra de la finestra; estava realment bona, per tant l’arxivo a la meva ment; passa una altra dona, però només puc pensar en els pits de la tia d’abans; me l’imagino despullada; ara passa un camió.

A dins ella continua amb les taronges a les mans, però ara les prem amb els dits: enfonsa les puntes dels cinc dits de la mà dreta a la taronja barata i les cinc puntes dels dits de la mà esquerra a la cara. Suposo que vol comprovar-ne la densitat. Estic sortint amb una màquina de mesurar fruita? Torna les taronges a les caixes, però m’adono que les ha intercanviat: ha posat la de la mà dreta a la caixa de les cares i la de la mà esquerra a la caixa de les barates. No té ni puta idea de què collons està buscant, però per fi agafa una bossa.

Gràcies a Déu.

Torno a mirar a fora i no passa ningú. Ni un puto cotxe per entretenir-me; ni una puta ànima; només un ocell; però passa ràpid. Me la miro a ella i ella em mira a mi. Obre la boca:

- Quines agafem?-

Em giro, veig les peres i penso en les tetes. Només penso en les tetes.

dijous, 10 de febrer del 2011

Com si a Internet hi faltés merda

Després d’un temps col•laborant amb Crit’ em all, la meva voluntat de creixement professional m’ha portat a la conclusió que he de començar a avançar en solitari. Amb el pas del temps ens he vist créixer, he vist augmentar el nombre de seguidors i, sobretot, he vist millorar la qualitat del contingut. Hem après junts, sobretot ells de mi, i ara crec que ha arribat el moment d’un canvi. Necessito obrir les ales i enlairar-me com l’ocellet que marxa del niu dels seus progenitors. Potser seré l’ocellet que encara no ha après a volar i acaba saltant per la vorera esperant el moment en què passi una bici i li destrossi el coll provocant-li la mort després d’una lenta agonia. Però qui no arrisca no pisca, i jo vull piscar.

No obstant, no penso abandonar per complet als meus antics companys, simplement em limitaré a col•laborar a Crit’ em all amb les aportacions per les quals va ser creat des del principi: les crítiques constructives

Ara emprenc un camí paral•lel i, en una decisió que hauria de ser castigada per la llei, obro un altre bloc. Per favor, animo a tothom a fer el mateix: saturem la xarxa, fem que hi hagi més blocs que humans al món, aconseguim que el poble tingui el poder. És el moment de la llibertat, la objectivitat que sempre ha set una utopia ara pot ser una realitat. Acabem amb els periodistes que només treballen al servei de les grans corporacions i amb els seus filtres corromputs pel poder.

Dono per inaugurat aquest espai, un espai dedicat a la reflexió i al creixement personal. I ja per acabar citaré les paraules que conformen el títol d’aquesta presentació i que són un resum ideal de tot això: “Com si a Internet hi faltés merda”.

Gràcies