Produccions Cafreïna: el futur de l'audivisual a Catalunya

Un parell de vídeos d'aquests que fem quan ens avorrim. Són bastant lamentables, però coses pitjors s'han vist.

21 Amors Thrash Part III i s'ha acabat

Joder, aquesta part és tan la hòstia que he trobat una excusa per posar-hi el nom de Goethe i tot.

Més o menys durant l’estona que tarda el viatge, la senyora que ha anat a la biblioteca passa per davant del pidolaire i li dóna un euro perquè està contenta d’haver trobat el llibre que buscava, el pidolaire marxa de l’entrada de l’església satisfet amb el seu salari i es creua amb el senyor Barzini, que li demana si vol guanyar-se uns calers extres, el pidolaire respon que sí, el Sr. Barzini li ensenya la foto d’una noia i li diu que el portaran amb cotxe fins al lloc on és ella i l’únic que ha de fer és entretenir-la demanant-li calers, el llibre de Franny & Zooey ha avançat i ja passo al capítol de Zooey, un xaval molt ben parit que és a davant meu em diu que aquest llibre li va canviar la vida i que alhora és el que ha generat més suïcidis juntament amb les Desventures del jove Werther de Goethe.

Baixo a l’estació on he quedat amb la noia maca i de sobte rebo un missatge “No puc quedar, ho sento molt, en serio, al final et pensaràs que ho faig expressament, però he tingut un contratemps d’última hora” es veu que no tenia cobertura durant  el trajecte, jo contesto “Cap problema, no sé per què, però et crec. Ens veiem”, no m’emprenyo però no penso tornar a fitxar la T-10, així que surto i em trobo amb el pidolaire que està parlant amb la noia que acaba de ser tieta, els saludo a tots dos, i el pidolaire ens informa que passa alguna cosa estranya i que hauríem de marxar, comencem a tirar però de dins un cotxe en surten dos tios molt grossos que ens persegueixen, treuen una pistola i m’apunten, em diuen “Resa la teva última oració” i la veritat és que no he resat mai però al llibre hi posa que la millor oració per dir a Déu és “Senyor, tingueu pietat de nosaltres” i s’hi pot afegir “miserables pecadors”, el tio es parteix la caixa al sentir això i es despista, penso en fotre-li una clau per prendre-li la pistola, però no em sortirà ni de conya, així agafo a la noia i corro entre la multitud (quin cabró), però ens atrapen igualment, d’entre la massa en surt la meva estimada i els hi diu als dos tios que ens tenen agafats a veure què passa, em mira i em diu “Qui és ella?”, i jo li explico la història potser d’una manera massa sincera i ella, després d’un silenci, mana “Foteu-li un tret” i llavors he d’explicar, gairebé plorant, com es pot estar enamorat d’algú i alhora follar-se una altra persona sense que aquest amor es vegi per res afectat, la convenço i llavors ploro de l’alegria, apareix el senyor Barzini i m’agafa pel coll, però la xupa brilla de nou i sento un olor familiar i una veu maquíssima que articula un català extremadament correcte que diu “Anthony, què t’has pensat que fas?”.

Mentrestant mil sis-cents quaranta-quatre xinos que treballen en una nau industrial empaquetant joguines moren asfixiats pel gas d’una bombona de butà, en Benicio del Toro es torna un fanàtic religiós, un polític que lluita contra el narco-tràfic s’adona que té una filla enganxada a l’heroïna, una tia que està molt bona és atropellada per un cotxe conduit per un gos i el fill d’un xicano corre amb càmera lenta cap al seu pare, que alhora està sent apuntat amb una pistola que es dispara just quan el nen es tira als seus braços però resulta que aquella pistola estava carregada amb bales de fogueig i tothom plora.

Es veu que la dona de la biblioteca és la mare del Sr. Barzini i, per tant, àvia de la meva estimada. Els explica l’amable que he set amb ella i sembla que les coses milloren. Li demano amb educació que em deixi quedar amb la seva filla i ell hi accedeix, però avisant-me que si mai la faig patir em llençarà al mar amb els peus ficats dins un bidó amb ciment. Anem a prendre alguna cosa i en un moment de silenci li dic a la meva estimada que potser ja em podrà correspondre:

- Escolta, la teva iaia té un polvo.-

21 Amors Thrash Part II

Quan passen set minuts de les cinc en punt de la tarda em trec els cascos d’escoltar música perquè tinc la sensació que m’està a punt de sortir sang de les orelles i camino una estona sentint el delicat so de les gotes caient a l’asfalt. De sobte la xupa comença a brillar, senyal que està treballant per atraure a algú, i en menys d’un minut apareix una senyora que mira al seu voltant buscant alguna cosa. Té els cabells blancs i deu tenir una seixantena d’anys. “Tu saps on és el carrer del Doctor Roux?” i em quedo en blanc per un moment degut a la dolça veu que desprèn i al català increïblement correcte i central que articula, tot seguit jo li dic “Pel nom del carrer no, però si em diu què hi  ha d’haver probablement ho conegui” “Busco una biblioteca que hi ha per aquí”. Mentrestant m’arriba una olor summament agradable del seu jersei, però no m’atreveixo de demanar-li quin perfum utilitza perquè estic una mica massa captivat “Sé on és, té un pati a l’exterior i fa cantonada”, m’encanta que busqui una biblioteca, “Sí, és aquesta” “Doncs només ha de tirar per aquest carrer i al tercer trencar a la dreta” “No és gaire complicat, no?” “Ja l’acompanyo, total, no tinc res millor a fer”. Comencem a caminar carrer amunt i anem parlant sobre els llibres que llegeix, fa un temps fins i tot ella havia provat d’escriure’n un. No penso en ella d’una manera sexual, ni molt menys, però em passa exactament allò de conèixer a algú que et porta un munt d’anys i no poder evitar pensar que vols ser com aquesta persona o vols que la teva parella d’aquí a uns anys sigui com aquesta persona. Arribem a la biblioteca i jo em quedo a fora, des d’on l’observo travessar el pati i creuar la porta d’entrada a l’edifici. Potser sí que podré arribar a estimar una dona quan sigui un ancià.

Com que em ve al cap la meva estimada la truco perquè sé que a aquestes hores de la tarda no hi ha ningú a casa seva. “Sí?” la seva dolça veu em fa somriure “Per què dius “sí” si saps de sobre que sóc jo?” “No hauries de trucar-me, imagina que hi hagués el meu pare” “Sé de sobres que el teu pare no hi és mai a aquestes hores de la tarda, deu estar tirant a algú al riu o extorsionant negocis” “No diguis això, si us plau, continua sent el meu pare i l’esti... Podria haver-hi algun dels seus esbirros” “M’és igual, que em vinguin  buscar si tenen collons... com estàs?” “Bé, estic practicant amb el piano”, i no és normal que n’estigui enamorat? Encetem una conversa en la qual aprofito per tirar-li els trastos més o menys cada sis frases i de pas li explico el tema de la dona que m’acabo de trobar. Pengem.

Camino carrer amunt i quan m’he guardat el mòbil a la butxaca m’adono que al davant hi tinc una noia que té un cul espectacularment maco i centra tota la meva atenció. Mentre va caminant va remenant les natges de tal manera que m’hipnotitza i sóc incapaç d’apartar la mirada del moviment que es repeteix d’un cantó a l’altre. De sobte es gira i estic totalment convençut que em dirà que què collons m’he pensat per estar-li mirant el cul d’aquesta manera, però sorprenentment demana “Saps on és la clínica Teknon?” i jo me la quedo mirant com un imbècil amb les celles arquejades i la boca oberta fins que torno en mi i contesto “La veritat és que pel nom no t’ho sabria dir, però jo diria que el proper carrer hauries de girar a la dreta.” “Jo també diria que és per allà. És que acabo de ser tieta, saps?” “Molt bé, felicitats.” “Sí, estic molt contenta, és el la primera criatura de la meva germana.” “Fantàstic, vols que t’acompanyi un tros?” “Val”. I comencem a caminar junts cap a la clínica on ha nascut el seu nebot.

Arribem a l’habitació on hi ha la germana amb la seva filla (fins ara no sabia si anava a veure un nen o una nena) quan falten set minuts per les sis de la tarda. També hi ha el pare, el germà del pare amb la seva novia, i tots els avis. Entro i saludo a tothom efusivament, la noia que m’acompanya abraça a la seva germana i tot seguit mira al nadó que és a coll del pare. Jo em miro a la recent nascuda i dic que és maca (evidentment menteixo perquè tots els animals acabats de néixer són igual de macos, o de lletjos més aviat, però tampoc crec que se’ls pugui demanar més després d’haver passat uns mesos dins un úter). Surto de la clínica amb tota la família, em conviden a sopar a casa seva, els servents porten tot el què els demano, fins i tot un puro, després ens instal·lem en una habitació que està envoltada per vidrieres que donen al jardí, la noia m’ensenya la seva habitació, fem l’amor, toquem el piano, parlem i dormim. Quan surto de casa seva passen dos minuts de les sis de la tarda i encara em queda una mica per treballar. Es fa fosc.

Puc caminar durant divuit minuts, però m’he de tornar a parar a causa de la pluja i l’únic que hi ha al meu voltant que em pugui cobrir és un edifici que fa cantonada i té uns balcons grossos. Quan estic instal·lat miro el comerç que envaeix la planta inferior: és una clínica d’inseminació artificial. En una finestra hi ha un gran cartell on hi posa “Dóna semen, aconsegueix una remuneració i fes feliç a una parella”. Collons, m’il·lumino: ara mateix no puc fer res més que està parat, i si entro aquí em deixen una revista perquè me la peli i a més a més em paguen. Però alto, no acabo de veure-ho clar això de ser a dins una habitació mentre hi ha algú a l’altre cantó de la porta esperant que li ompli un pot amb el meu esperma. Ara bé, l’experiència s’ha de viure, com a mínim, una vegada. Dubto i torno a pensar en ella, suposo que tot aquest rotllo de la família em posa més o menys tendre. La truco i li comento que “Escolta, no puc fer res perquè plou a bots i barrals, què et sembla si me’n vaig a donar semen?” “A mi què m’expliques, fes el què vulguis.” “És que penso que és una experiència que s’ha de viure, per poder explicar, no ho sé, la tensió que s’ha de sentir quan te l’estàs pelant amb algú que t’espera a l’altre cantó de la porta” “Fes com vulguis, però pensa que potser un dia aniràs pel carrer i et trobaràs a un nen clavat a tu i et pensaràs que és ell teu fill” “Jo de petit era molt lleig, he millorat bastant amb l’edat, la veritat” “Molt millor per tu” “A tu et fa res?” “És clar que no! Tot i que em sembla que has d’omplir un qüestionari i seguir certs passos, com no fumar o no haver ejaculat, durant unes hores” “Joder, així ho porto clar... tu em vindries a ajudar? Podem anar al cinquanta per cent, quinze euros per cada un.” “Ves a la merda.” “Ja ho suposava però ho havia de provar”. Pengem.

Quan miro l’hora ja és moment de tornar cap al centre, d’aquí a vint minuts he quedat amb la noia simpàtica. Agafo els ferrocarrils i començo a tirar

Ara seriosament, la part realment bona és la III.

21 Amors Thrash Part I

El que em disposo a relatar és una història la trama de la qual és d’un tipus que s’anomena “coral” perquè no hi ha un sol protagonista, sinó que són varis personatges els que interactuen i en algun moment acaben confluint, així una mica com a Crash, la pel·lícula (que per cert no em va agradar gens ni mica), però sense dramatismes innecessaris (bé, jo diria que Crash sense dramatismes innecessaris duraria ben bé set minuts). La realitat és que vull escriure alguna cosa però no tinc prou material per fer-ho, així que agafo vàries idees i les barrejo en un sol relat, com si això fos el que volia fer des d’un principi.

Nota 1: ara he acabat de llegir la història un cop enllestida i m’he adonat que no es tracta d’un tipus de trama coral ni de lluny, però aquesta introducció m’agrada bastant.

Nota 2: si et va agradar el Codi Da Vinci pots passar directament a la part III.

Els personatges d’aquesta història, gairebé èpica m’atreviria a dir, són: la meva xupa, que anomeno xupa perquè és de pell, però no té res a veure amb les xupes heavies, és Massimo Dutti, sabeu què vull dir?; una senyora, que sobrepassa l’edat de seixanta anys, amb una veu dolça que articula un català central perfecte i que fa molt bona olor; la noia amb qui he quedat tres vegades i totes tres vegades ha acabat trobant una excusa per no venir-me a trobar; la noia de qui estic enamorat i no em pot correspondre; una noia que acaba de ser tieta; el llibre de Franny & Zooey de Salinger; un pidolaire que demana a l’entrada d’una església; i jo mateix.

Tot comença un dia d’octubre de l’any 2011, a les tres en punt de la tarda. Ha estat tot el dia plovent però quan surto de casa per anar a treballar no cauen gotes. Miro al cel, està una mica nuvolat, però amb els meus coneixements de pagès trec la conclusió que ja no plourà més, per tant no agafo el paraigua. Pujo als ferrocarrils i baixo a Sarrià just quan falten quatre minuts per tres quarts de quatre. Està diluviant. I es una putada perquè treballo al carrer (un apunt curiós és que un dia estava al chatroulette i vaig acabar parlant amb un pavo a qui li vaig explicar que treballava al carrer i ell va dir “¿Eres mendigo?”, era una espècie de cubà o quelcom semblant). Per sort he agafat la xupa. La xupa té dues virtuts bàsiques: la primera és que repel·leix l’aigua perquè és de pell de veritat, no com les que venen al Pull & Bear; la segona és que atrau a la gent, sobretot a les dones.

Decideixo provar de caminar per sota els balcons per evitar quedar xop com un cabró però al cap d’una estona haig de parar perquè és impossible no mullar-se. Penso en el que faré quan acabi de treballar: avui seria un bon dia per quedar amb alguna noia, anar a prendre alguna cosa a un bar maco i treballar una mica l’art del flirteig. Envio un missatge a una senyoreta molt simpàtica que vaig conèixer fa un temps i amb qui he intentat quedar tres vegades sense èxit. Començo a caminar mentre reflexiono sobre la nostra relació: em sorprèn la meva perseverança i acabo pensant en si no deu ser precisament el fet que no hagi aconseguit quedar amb ella que m’empeny a ser encara més insistent. Però tampoc sóc gilipolles, no us penseu, i les tres vegades que m’ha deixat plantat ha tingut raons prou convincents com per fer-me creure que en un principi sí que li venia de gust però que la feina o els compromisos se li han girat de mala manera. O això és el què em vull creure, perquè tres vegades són forces. És igual, per provar suposo que no hi perdo res. A més, és força maca, i confio prou en mi mateix com per tenir l’esperança de què la podria arribar a captivar. El missatge “Ei, et ve de gust anar a prendre alguna cosa avui?” està enviat.

Comença a ploure encara més i estic en una zona on no hi ha balcons, aquests malparits de Sarrià foten patis a tots els habitatges. Em paro a l’entrada d’una església per refugiar-me i m’assec als esgraons que hi ha per entrar i em poso a llegir Franny & Zooey de Salinger. Passo just al principi i m’agrada força de moment. El primer capítol explica com una parella es troba després d’haver passat un temps separats per culpa de la universitat, però de seguida s’intueix que passa quelcom estrany per culpa de l’actitud distant de la noia. Ara bé, tot i que l’actitud distant la té la noia, penso que si actua així és a causa de les accions del noi, massa centrat en si mateix. La meva conclusió és que en el fons el noi no és que hagi canviat des de l’última vegada que es van veure, sinó que la noia ha conegut a algú altre o ha passat per una situació que fa s’adoni que no està tan enamorada com es pensava del seu acompanyant. I quan hi penso profundament comprenc que el llibre segurament no deu anar ni d’això i que si jo estic creant aquest fil argumental imaginari dins el meu cap és perquè estic enamorat d’una noia que no em pot correspondre. Evidentment jo no em sento identificat amb el noi de la novel·la, sinó que identifico la noia amb la meva estimada (no és pas que m’agradi gaire dir-li estimada, però és més fàcil que posar cada vegada “La noia de qui estic enamorat i no em pot correspondre” i crec que otorgar-li un nom tipus LNDQEEINEPC és molt impersonal).

És curiós perquè estava convençut que jo havia perdut la capacitat de poder estimar a algú per pur amor, però resulta que els meus sentiments es superen i han assolit el nivell aquest de nou. La vaig conèixer una nit de gala a la mansió d’uns amics de la família i quan la vaig veure per primera vegada el cor em va fer un salt. Recordo la seva imatge bevent vi amb una copa, al costat de les seves cosines, tímida, mirant  al voltant com si es preguntés quina era la seva funció allà. Jo vaig guaitar-la tota la nit fins que vaig veure que anava sola a prendre l’aire. Llavors vaig sortir per una altra de les portes per poder-me-la trobar de cara,  fent veure que tot era fruit de la casualitat és clar, i li vaig dir alguna cosa com “Ens coneixem?” (s’ha de reconèixer que quan m’hi poso sóc un fill de puta amb molt de talent).

Després vam passar unes quantes hores conversant, vam riure, la vaig envoltar amb la meva xupa quan va fer senyals de tenir fred  i ens vam entendre com si el destí ens hagués posat allà per alguna raó fins que, de sobte, va esclatar la ira al nostre voltant, just en el moment en què el seu pare ens va veure. Llavors em vaig adonar que ella era la filla dels Barzini, enemics per naturalesa de la meva família, cruel destí. Em va dir que jo no era digne per la seva filla i que ella ja estava compromesa des  de feia anys, la va apartar de mi amb una estrebada, agafant-la pel braç, i va proclamar que “No la tornaràs a veure mai més!”. Llavors va treure-li la xupa, la va llençar a terra i la va trepitjar (la xupa). Aquell va ser el moment en què la meva xupa va adquirir la seva habilitat per atraure persones. Em vaig quedar a la terrassa, mirant al cel i pensant en el tràgic final que ens esperava si jo decidia simular la meva mort per escapar-nos de la ciutat i en la inutilitat de dos amants morts, fins que la xupa va començar a brillar. Del no res en va aparèixer una altra noia i me la vaig endur al llit. Quan vam haver follat ja no podia treure’m del cap la meva estimada.

La pluja canvia de direcció i em començo a mullar, de manera que m’aixeco i m’arrecero a la cantonada de l’entrada de l’església. De sobte sento “Esto ya no para”. És un home que deu portar una estona allà i en qui no m’havia fixat. Jo contesto “Bueno, voy a esperar un rato y si no me voy a ir”, ell mira al cel i diu “Esto ya no para”. Me’l quedo mirant donant a entendre que la informació que m’està donant, no només no és de fiar, sinó que m’importa una merda. Així que jo li dic “¿Y tú qué haces aquí?” “Yo estoy aquí todos los días, pero hoy no vendrá nadie” “No tiene pinta de que nadie vaya a pasar por aquí, no” “No vendrá nadie, más vale que te vayas”. Odio que els pidolaires es pensin que posseeixen el lloc on es posen a demanar cada dia. “Oye, tengo que ir en esa dirección y no hay balcones, voy a esperar un rato y si no para me voy a largar, pero voy a esperar un rato” “Esto ya no para”. Miro el mòbil per comprovar l’hora i falten sis minuts per dos quarts de cinc. M’ha arribat un missatge de la noia on em diu “Perfecte, quan i on et va bé quedar?”. Evidentment no les tinc totes, així que li comento que quedem després de la feina a una parada de metro que hi ha a prop de casa meva, perquè si canvia de pensament a última hora pugui arribar al pis tranquil·lament sense haver-me desviat gaire. Marxo d’allà perquè para de ploure el suficient com per permetre’m caminar sense córrer un perill important.

La part II és molt millor.