Imagina que prepares una nit de festa amb l’única finalitat de follar. Aquest és el teu objectiu i enfoques tots els elements que t’acompanyaran durant l’empresa perquè t’ajudin a arribar a la teva meta: truques a uns amics, feu un sopar lleuger, beveu amb certa moderació per no perdre la capacitat de vocalitzar, trieu un local adequat com Sidecar i fins i tot intentes vestir amb certa correcció, o com a mínim evites posar-te aquella samarreta de propaganda que era negra i que ara té un color entre el gris i el blau marí.
Arribes al local amb seguretat perquè tota la prèvia ha funcionat a la perfecció, tot i que, abans de marxar, heu fet uns xupitos que saps que d’aquí a una estona poden ser problemàtics.
I ho són.
Senzillament perquè decideixes que la consumició de l’entrada te la gastaràs amb un cubata que arriba amb un altre xupito que et paga un dels teus amics. I un altre dels teus acompanyants, que resulta que s’ha torrat una mica més perquè ha començat a beure whisky sol, decideix que, en aquesta bona nit, no hi pot faltar una mica d’MD i et jura que servirà per acabar d’amanir la vetllada.
Un impuls incontrolable t'obliga a ficar el dit a la bosseta per agafar una mica de la pols àcida, que et crema la llengua i et fa moure la mandíbula i fa que el teu cos ja no respongui de la mateixa manera. Tot i que el cor se t'acceleri, una sensació de benestar s’apodera de tu perquè cada passa que fas et deixa franquejar llargues distàncies, i aprofites per demanar un altre cubata i per voltar sense rumb per l’interior del local amb les teves gambades sobrenaturals.
I els llums s’obren.
I no entens res perquè et sembla que tot just hi has entrat fa uns minuts i, fins que no mires el mòbil per comprovar l’hora, no et creus que siguin les set del matí. Llavors, el pes d’una nit desaprofitada o, com mínim, d’una nit en què no has lluitat per l’objectiu desitjat, et cau com el martell de Thor a sobre la consciència i et planteges la possibilitat de quedar-te a fora la discoteca per intentar enganxar una mossa.
Uns amics et van ensenyar que aquesta part de la nit s’anomena «remesa» (en castellà), que en català es pot traduir com a «sobretaula». Mentre puges les escales, penses en els aspectes en comú que tenen els conceptes: les dues accions es duen a terme quan allò que era l’assumpte central de la trobada —el dinar o la discoteca— ja s’ha acabat. En conseqüència, la imatge que en queda és desagradable: plats bruts, estovalles plenes d’engrunes, maquillatges escorreguts, etc., tot detalls que donen la sensació general que la cosa s’està allargant més del compte. Tot i això, hi ha qui es queda amb l’esperança de conservar el bon ambient que hi havia anteriorment.
Com que portes una setmana preparant la nit, et convences que cal continuar a la sobretaula i, per alleugerir el cansament i la sensació d’inutilitat, ingereixes més substàncies que, si durant la sobretaula convencional poden ser alcohols durs, de festa són cocaïna, speed i tot el que et donin i que serà aspirat en portals i entrades d’edificis. I tot perquè saps que hauràs d’aguantar converses fútils que no portaran enlloc, les opinions mal formades de persones que no coneixes i discussions sobre assumptes que te la porten molt, molt fluixa.
Tot i això, durant la remesa aconsegueixes interacció amb una noia, cosa que tampoc no hauria de ser tan estranya si tenim en compte que, a aquelles hores, les noies que queden són les que tenen menys seny. Però, és clar, també són les que no tenen pressa.
Després d’aguantar, a fora de Sidecar, que t’intentin robar la cartera, el mercadillo d’objectes robats que posen de matinada, el típic capullo que et ve a demanar si tu prefereixes que la selecció espanyola guanyi o perdi, etc., pot ser que la noia tingui ganes d’anar una estona amb els seus amics, que han decidit anar a la Plaça del Tripi a beure cervesa. Empès per un coratge sobrenatural, t’ajuntes a aquesta colla que no coneixes de res i escoltes els seus acudits interns i converses sobre amics que tu no saps qui són. Camines amb ells aguantant el tipus mentre el sol surt, beus més cervesa perquè l’estona et passi ràpida i prens consciència del risc de l’aposta perquè no saps del cert si aquesta femella acabarà la nit amb tu.
Llavors t’adones que un dels col·legues de la noia s’hi aproxima de manera que veus perillar la teva meta, així que tu també t’hi acostes. És el moment de treure l’artilleria pesada i de mostrar allò que et fa més interessant: l’exposició que has inaugurat, el concert on has de tocar, l’article que has escrit, els quilòmetres que pots córrer, la muntanya que pots pujar... I tot això intentant encertar allò que ella trobarà interessant i fent-ho prou amè com perquè no s’avorreixi.
I ho aconsegueixes.
De mica en mica, els amics marxen i ella et diu que vagis a casa seva. Eufòric, l’agafes per la cintura i t’hi acostes per fer-li un petó i comprovar com respon a aquest atreviment. I potser et sents una mica bavós, però són les deu del matí i el sol t’està aniquilant els ulls i els turistes xoquen amb vosaltres i la percepció de la realitat comença a ser molt distorsionada.
Puges a casa la noia, que està en un pis alt d’un d’aquests carrers estrets del gòtic, i et porta a la seva habitació. Sents que posa música —que no reconeixes— i et sembla que ho tens tan fet que fins i tot et comences a descordar el cinturó, però, quan et gires, veus que s’està fent un porro. I tu, càgumdeu, penses que si et fumes un canuto quedaràs plegat i no tindràs collons d’aixecar-te, però, tot i això, quan te’l passa, l’agafes i fumes i notes que les parpelles et pesen i que el teu cos s’alleugereix.
I per fi us feu uns petons, us estireu al llit i ja dónes per suposat que fotràs un clau, tot i que a aquestes alçades ja no saps si el que vols és això o si, en el fons, vols dormir i ja està. Aquests pensaments discorren per la teva ment quan ella s’incorpora i diu:
—Saps què m’agradaria? —I sense esperar que contestis, respon—: Vi.
A tu se’t torça la mirada i de fet ni tan sols et creus que acabi de pronunciar aquestes paraules fins que veus com s’aixeca i agafa el seu bolso per treure’n un bitllet de vint euros que t’atansa mentre et demana, amb una veu suau i delicada:
—Hi vas, si us plau?
Sense acabar-te de creure que això estigui passant, agafes els putos vint euros, les claus de casa de la noia i et cordes els pantalons.
Surts al carrer tan col·locat que no ets capaç de caminar recte, i avances a prop de la paret, a on t’has de recolzar de tant en tant per no caure. I com que no ets de la zona no saps on són els paquis, ni les botigues, ni res, i continues avançant.
Fins que t’ho planteges.
Podries marxar a casa amb els vint euros. No has deixat res a casa la noia, ella no et coneix i possiblement no et torni a veure mai més. Ja no tens ni ganes de follar, i menys de veure vi. Però, joder, tots aquells anys de catequesi i «del no robaràs» t’aclaparen com si de sobte creguessis en Déu i penses que no, que això seria massa rata i que tu no ets així.
Immers en el conflicte moral, trobes una botiga, hi entres i et plantes a davant dels prestatges dels vins. Ara recordes que ella t’ha demanat que compris un vi rosat, però ets incapaç de veure la diferència entre uns i altres i, quan n’agafes un per llegir l’etiqueta, simplement no pots fer-ho. Com si fossis un analfabet, les lletres es converteixen en símbols irreconeixibles i amb prou feina pots sostenir l’ampolla entre les mans. Et gires cap el botiguer, que ja està pendent de tu, i li demanes si aquella ampolla és de vi rosat. Et contesta que no i no et queda més remei que demanar-li que ell et posi el vi rosat. Amb una sensació de victòria, surts amb l’ampolla i t’encamines cap al carrer de la noia.
I és en aquest moment quan t’adones que t’has descuidat un detall força important: no saps el número del bloc. I, com un maleït babau, et mires les claus per si de cas tenen la direcció apuntada, cosa que, evidentment, no passa.
Des de la primera porta del carrer, proves cada pany amb totes les maleïdes claus que portes a sobre, que deuen ser sis o set. I així et deus passar més o menys vint minuts fins que, per fi, una clau gira. I, com que evidentment tampoc no saps el pis, repeteixes el procés pujant les escales.
Quan estàs a punt de provar una clau, la porta del pis s’obre sola i en surt un paio que et diu:
—Tu no estaves amb la ...? (evident no saps com es diu)
—Sí —contestes amb seguretat.
I et deixa entrar. I, collons, penses que tampoc no fas tan mal efecte, amb aquesta ampolla de vi a les mans com si fossis un gran romàntic. T’animes, agafes dues copes de vi del prestatge del menjador i, després que el noi t’indiqui la porta de l’habitació de la noia, hi entres com un amant apassionat. T’asseus al costat del llit, serveixes la beguda i reses a Déu perquè et faci trempar.
Quan us lleveu, unes hores més tard, et poses els pantalons i notes les claus de la noia a la butxaca.
—On et deixo les claus? —demanes mentre les treus.
—Quines claus? —et respon ella.
