divendres, 30 de desembre del 2011

Mecanoscrit del Primer Impacte: botiga de roba interior


No puc negar que quan la meva novia em demanava que l’acompanyés a comprar calces i sostens a una d’aquelles botigues de llenceria de Passeig de Gràcia a la meva cara es dibuixava un somriure.

De fet no només em passava quan em demanava que l’acompanyés a aquell tipus de botigues, sinó fins i tot quan em demanava que anés amb ella a les que són de roba normal. Hi havia quelcom màgic en aquells establiments immensos, amb aquella il·luminació grotesca i la música a un volum estratosfèric. No puc explicar ben bé què era, però em sentia dins un lloc a on jo no pertanyia ni pertanyeria mai i sentia que ella m’obsequiava amb el privilegi de poder entrar a un espai on jo tenia vetada l’entrada si no tenia una invitació. A vegades li havia expressat la meva gratitud per permetre’m seure a fora els emprovadors rodejat de noies amb tanta èmfasi que ella havia pensat que el que a mi m’agradava era poder mirar altres dones. Però no, jo li havia explicat que el que a mi em motivava era l’accés a una zona restringida a la qual només podia anar a parar si ella m’ho demanava. Que potser em podia plantar tot sol allà al mig? Impossible.

En general intentava integrar-me tant com podia en l’ambient i mirava els models que hi havia, els colors, els patrons, els temes (els temes eren una de les coses que més em motivaven). Ara bé, el que més m’obsessionaven eren els materials: el meu consell era “Agafa sempre fibres naturals, cotó o llana, perquè si hi ha un incendi podràs intentar-te tapar amb la teva roba. Posa’t una brusa de polièster i cremaràs com l’alcohol”. No tothom em feia cas però jo estava tranquil perquè ja havia donat la meva recomanació.

Generalment veia els altres nois com a animals espantats i fora de lloc, com porcs a l’escorxador. Evitaven el contacte visual directe amb altres noies (suposo que perquè les seves xicotes no es pensessin que estaven mirant altres dones) i no participaven de la màgia de tot plegat. Però, en quina altra ocasió podies parar-te a mirar les faldilles que estaven de moda o els estampats de les bruses o el tall dels pantalons?

Tots aquests sentiments es potenciaven dins les botigues de roba interior: si no era normal poder mirar uns pantalons per a noia encara ho era menys estar mirant calces. Allò sí que era una realitat apart de tot el que jo podia arribar a viure, podia anar-me’n a l’altra punta del món, que aquells continuaven sent els espais on em sentiria menys arrelat de tot l’univers.

Era el dia tretze de març de 2012, una tarda esplèndida amb el sol alçat fins al capdamunt del cel procurant-nos una agradable escalfor després de tres dies de pluja i la meva xicota em va demanar que l’acompanyés a comprar unes calces. Jo, sabent el que em trobaria si hi anava, vaig decidir seguir-la amb un gran somriure.

Quan vam entrar a l’establiment l’ambient era com sempre: botigueres vestides de negre, calces i sostens penjats per tot arreu, silenci i calidesa. Vaig pensar que si hagués nascut femella hagués intentat treballar en una botiga d’aquestes. La meva acompanyant va començar a mirar-s’ho tot alt per alt per anar seleccionant.

La botiga estava distribuïda per zones, classificades per colors o temes. Cada ix temps la botiga canviava de tema. Ara era el torn de la Mafalda i estava tot ple de calces, sostens, samarretes de dormir, pijames, espardenyes i tot el que et puguis arribar a imaginar de la Mafalda. Mentre em fixava en tot això vaig perdre a la meva acompanyant i vaig suposar que havia anat als emprovadors, però quan em vaig girar la vaig veure parada a darrere meu amb els braços creuats, picant amb un peu a terra i amb les celles arrufades.

Em va estirar pel braç per apartar-me d’allà on era quan de sobte tot va començar a tremolar. Era estrany perquè Barcelona no havia set mai una zona de terratrèmols. Vaig intentar pensar si era millor quedar-se dins la botiga o sortir a fora. La tremolor cada vegada era més forta i van començar a caure coses dels prestatges. Un soroll molt intens i agut va començar a sonar fins que em va penetrar al cervell sense arribar-me a fer mal. Els llums es van apagar i algunes persones van començar a xisclar. Jo estava estranyament tranquil, dret, intentant comprendre què passava. Potser vaig estar un minut així, fins que la Hannah em va estibar el baix dels pantalons. Llavors vaig abaixar la vista i la vaig veure allà ajupida, així que jo també em vaig ajupir. Em va abraçar i vaig notar que tremolava. tremolor

Quan la vibració del terra va cessar hi va haver un silenci sepulcral, ningú no deia res i tothom mirava al seu voltant amb els ulls fora de les seves òrbites. Jo continuava estant molt tranquil. Em vaig voler aixecar però la Hannah em tenia agafat tan fort que no m’ho permetia, així que a poc a poc vaig agafar-li les mans i les vaig apartar de mi de la manera més suau possible. Gairebé ni se’n va adonar i es va quedar col·locada exactament en la mateixa posició, abraçant l’aire, com si jo encara fos al seu costat. Quan em vaig posar dret vaig comprovar que tothom seguia a terra. Llavors vaig començar a caminar cap a la porta de sortida. Des de l’interior només es veia una polseguera que no deixava veure res del carrer. Vaig continuar avançant cap a la porta, a poc a poc, com si esperés que en qualsevol moment entrés algú a dir-nos que tot havia estat causat per un accident d’un camió que transportava terra o alguna cosa així.

Quan vaig ser a fora continuava sense veure res perquè la pols no havia marxat i tenia una densitat que no em permetia veure més enllà d’un metre. Vaig pensar que era millor que no sortís de la vorera per si passava algun cotxe. Vaig continuar caminant uns metres i em va estranyar molt no veure a ningú perquè estàvem en un dels carrers més cèntrics de Barcelona. No hi havia ni soroll. De sobte vaig pensar que m’havia allunyat una mica massa i havia deixat la Hannah sola dins la botiga. Vaig tornar enrere.

Un cop vaig ser a dins de nou la gent s’havia anat aixecant, però no s’havien atrevit a sortir. Suposo que esperaven que jo tornés, i en el cas que no ho fes, esperarien que tota aquella boira de color marró marxés. Vaig anar a buscar la Hannah, que encara seguia ajupida a sota la secció de calces i sostens negres. La vaig agafar i la vaig ajudar a posar-se dreta.

- No passa res. Tot està bé. - sabia que era mentida, però d’alguna manera l’havia d’animar.

- Què hi ha a fora? – va dir una veu de noia provenia d’un extrem de la botiga.

- Res. –

- Què vols dir amb això? – ara era un noi que estava a uns dos metres de mi. La veritat és que no m’interessava tenir al costat a un munt de persones histèriques.

- Vull dir que no es veu res. Deu haver-hi hagut un accident d’un camió que transportava sorra o alguna cosa així. – era una excusa dolentíssima però necessitava quelcom per sortir del pas.

En aquell moment per la meva imaginació ja havien passat mil teories diferents sobre el que podia haver passat: tota una vida de pel·lícules i llibres de ciència ficció no havien set només un entreteniment. La conclusió que n’havia tret era “Prepara’t pel pitjor, i si en realitat no és tan greu, ja és un èxit”.

Després d’haver contemplat les possibilitats vaig treure la conclusió que el millor era que tinguéssim una manera de defensar-nos en cas de ser atacats. En aquell moment era una mica precipitat, no ho puc negar, però sabia que una cosa estranya havia passat, una cosa que no havia passat mai abans, no es podia descartar cap possibilitat i a mi no m’agafarien desprevingut.

- Agafeu pals, amb punxa si pot ser. Desmunteu els estants, agafeu escombres, tant és, però tingueu una cosa a mà. –

- Què vols dir?! Per què hem de fer això?! – va xisclar una noia que no parava de moure el cap en totes direccions.

“Inútil”, vaig pensar. Per sort hi va haver persones que van començar a fer el que els vaig dir.

- Mireu, ja us he dit que no he vist res, però no vull que ens quedem aquí sense fer res i que en qualsevol moment entrin una colla de qui sap què i se’ns mengin el cervell perquè no estàvem preparats, entesos? –

La Hannah va venir corrent cap a mi.

- Què collons estàs fent? M’estàs posant nerviosa a mi i tot. – va xiuxiuejar.

- No pateixis, sé el que em faig. Aquest gent està molt perduda i vull estar previngut. –

- Però què ets ara? Una espècie de capità militar o què? –

- Mira, et puc assegurar que segurament tinc molta més habilitat de combat i estratègia que la majoria de persones que hi ha aquí. –

- Però què estàs dient? Si ets un tros de pal, no saps ni ballar, com vols defensar-nos? –

- Ja ho sé, ja ho sé. Només és per si de cas. –

- Per si de cas què? –

- No ho sé, per si de cas. Només vull estar preparat per si ho necessitem, d’acord? –

- D’acord, d’acord. Però què ha passat? Per què no ha entrat ningú encara a dir res? –

- I si ha estat un atac terrorista? Com el de l’11 S. – va exclamar una noia en qui no m’havia fixat que era just al nostre costat i que havia estat escoltant tota la conversa.

No se m’havia acudit en cap moment la possibilitat d’un atac terrorista. Però no tenia lògica, no era el seu estil. Per què voldrien atacar Barcelona uns terroristes? Segur que no era res d’això. I el soroll que havíem sentit no era el d’una explosió. Era diferent. La meva ment no parava de donar voltes a totes les teories que havia anat pensant i vaig ordenar els pensaments.

- El primer que hem de fer és posar-nos draps a les boques i tancar les portes per no ofegar-nos amb la pols o la cendra o la merda que està flotant per aquí fora, ens prepararem una defensa per si entren uns indesitjables i després ja parlarem. –

- I qui t’ha fet el cap de l’expedició? –

M’ho temia. Un noi musculat i ben pentinat que agafava a la seva xicota per la cintura se m’havia plantat al davant.

- Mira Sawyer, ara no és el millor moment per demostrar-li a la teva estimada que pots ser un líder. He estat jugant a jocs d’estratègia militar des que tinc ús de raó i, a no ser que tu hagis fet un curset avançat del Pentàgon, ara mateix no serveixes per res més que per seguir les meves ordres. –

- Però jo vaig al gimnàs. –

- Doncs ja sé qui serà el primer a qui cridaré quan per allà entri un monstre de dos metres escopint foc per la boca! –

- Has vist un monstre de dos metres? – una de les dependentes que s’havia animat a anar a tancar la porta estava retrocedint un altre cop cap a dins mentre feia aquesta estúpida pregunta.

- No, no he vist cap monstre de dos metres! –

He de reconèixer que m’havia imaginat centenars de vegades en una situació similar. La fi del món. El renaixement de l’espècie humana. Una oportunitat per arreglar tots els errors i aconseguir una humanitat perfecte. No puc negar que fins i tot em motivava la idea de l’extinció. Assistir al fi absolut és el major privilegi que un humà pot arribar a tenir. Ningú no va ser conscient de l’inici de la humanitat com a tal. En canvi, en aquell moment, que tot s’acabava, en un dia, en unes setmanes, es podia respondre a una de les preguntes més importants de la humanitat: a on anem? A l’extinció, i jo l’hauria vist. Simplement fascinant. Ja sabria com acaba tot. I fins i tot sabent que havien mort els meus amics i la meva família no podia evitar sentir-me afortunat. Si sobrevivíem hauríem assistit al nou naixement; si moríem, al final de tot. Era un privilegiat.

Només era qüestió d’ordenar les idees i veure per on començàvem. Què ensenyaríem? Què conservaríem de la moral del passat? Com educaríem a les futures generacions? Quin sistema econòmic implantaríem? Em sentia més estimulat que mai.

Fins que vaig mirar al meu voltant. Aquella gent no sabia res i el pitjor de tot és que no se sotmetrien mai a les meves idees. Eren més, i molt estúpids, si començava a plantejar aquell tipus de qüestions m’acabarien matant o expulsant del grup i acabaria morint. Allò no ho podia fer sol però tampoc amb aquelles persones. Sempre m’ho havia imaginat envoltat de persones preparades, pels meus companys de partides on-line, gent amb capacitat, gent disposada a enfrontar-se amb el perill, gent que fins i tot gaudiria de la situació, que voldria fer les coses diferents, com jo. Però si havia mort tothom, si no quedava ningú més en tot el món, si només ens havíem salvat la vintena de persones que hi havia en aquella botiga, si teníem en compte que de vint persones, catorze eren femelles i un dels nois era gai, quin altre remei quedava?

- Què farem ara? – va demanar la Hannah.

- Nena, em sembla que a la cantonada del carrer hi havia un celler. –

- I per què vols un celler ara? –

- Espero que no siguis gelosa. –

- Però de què estàs parlant? –

- Que tothom em digui quina és la beguda alcohòlica que li agrada més. Avui farem una festa. Nosaltres repoblarem el planeta. –

diumenge, 18 de desembre del 2011

Dos dies sense cafè

En Z. s’aixeca a poc a poc del llit i es dirigeix a la cuina per fer-se un cafè mentre va encenent tots els llums de la casa. Agafa, un per un, els productes que hi ha, llegeix les seves etiquetes i els llença a terra. Quan tots els prestatges són buits s’adona que s’ha quedat sense cafè.


Es planta davant la televisió i la contempla: 38:32:19. Els segons no paren de tirar enrere. Posa el dit índex a l’extrem superior de la pantalla i fa força per inclinar-la endavant fins que li fa perdre l’equilibri i cau a terra fent un estrèpit que ressona per tota la casa. Decideix anar al supermercat.


Just quan surt al carrer contempla els llums oberts de la casa i pensa que no val la pena tancar la porta. Camina pel mig de la carretera fins que des d’uns quaranta metres pot veure les persianes del supermercat tirades avall. S’atura per mirar-s’ho dos cops perquè no es pot creure que fins i tot ara s’hagin preocupat de tancar. Pensa en la inutilitat d’acostar-s’hi més i decideix anar a l’oficina perquè no és lluny i perquè allà sempre hi ha cafè. Quan hi arriba la porta també és tancada i recorda que no ha agafat les claus. Amb les dues mans agafa el pany de la porta i comença a estirar amb força repetides vegades per veure si s’obre. Repenja el front a sobre el vidre i sospira. De sobte fixa la mirada en un punt on es veu el reflex del bar del davant: té la porta oberta.


No somriu fins que no és darrere la barra amb el pot de cafè mòlt a mà. Prepara la cafetera. S’asseu en un tamboret a esperar i contempla el compte enrere de la televisió: 38:09:32. De sobte sent un terrabastall i es gira per mirar què ha passat. La pressió ha fet sortir disparada la caldera i ha rebentat el dipòsit de l’aigua. En Z. es queda mirant com l’aigua va caient a terra i pensa que podria provar de posar-hi la mà per veure si amb una mica de sort s’electrocuta i ha de deixar de prendre decisions aquests últims dos dies d’existència humana. Agafa una ampolla de tequila i omple una tassa.

Aules creuades


Una curiositat sobre la meva classe és que al ser de torn de tarda i d’una carrera d’humanitats més de la meitat de persones superen els quaranta anys. De fet estem a segon i encara no he tingut l’oportunitat de conèixer a cap noia de la meva edat a qui tirar-li degudament els trastos, per això suposo que m’he dedicat a observar els meus companys amb una xafarderia poc pròpia de mi. D’entre tots ells, l’home que ara entra per la porta, un home alt i prim, amb el cabell ben blanc i espès, ha captat especialment la meva atenció.


Quan entro per la porta i observo aquestes aules grosses i fredes no puc evitar esbossar un somriure. Els meus passos ressonen mentre busco un bon lloc per seure i aspiro profundament per captar l’olor de fusta vella, una olor que em recorda l’època en què jo vaig entrar a la universitat per primera vegada fa vint anys i que em fa sentir viu al pensar que encara em queden coses per aprendre.


Ja torna a fer el típic escrutini de cada setmana per buscar un parell de llocs mentre camina a través de la classe amb les espatlles tirades avall, evitant qualsevol contacte directe amb els ulls d’una altra persona i intentant no fer cap soroll. S’asseu i deixa la maleta a la cadira del costat.


Just quan deixo la maleta a la cadira del costat veig de reüll que ella travessa la porta i jo em giro cap a l’altre cantó per mirar l’exterior a través de la finestra. És fosc i no es veu absolutament res però necessito un punt en què concentrar-me per vèncer la temptació de quedar-me-la mirant com si l’hagués estat esperant durant dies.


Veig que ella entra per la porta, rossa, baixeta, una dona guapa, una dona amb qui no em faria res ficar-m’hi al llit si no fos per aquesta dolçor de mare que desprèn a tort i a dret. Fa un repàs de l’aula per buscar-lo, però un cop l’ha localitzat fa veure que no l’ha vist, tot i que es dirigeix directament cap a on és ell. Ell, en canvi, s’ha girat cap a una altra banda just quan l’ha vist entrar. Quan ella arriba ell sempre agafa la mateixa posició a la cadira, amb el braç esquerre posat per darrera el respatller i el cos sencer inclinat lleugerament cap a la seva esquerra, just al contrari d’on és la porta.


Ara és el moment d’incorporar-me. Se’m regira l’estómac, Déu meu, que a aquestes alçades em torni a sentir com si trobés el primer amor no m’ho crec ni jo, pensava que ja havia perdut per complet la capacitat d’estimar a algú de nou. A poc a poc em giro fins que les nostres mirades es troben, somric i, mentre aparto la maleta, li faig un gest perquè segui al meu costat.


Ja està, aquesta setmana ha tornat a triomfar i ha aconseguit que torni a seure al seu costat. No sabria explicar el per què de tota aquesta parafernàlia però el que està clar és que ella també el busca i que ell això no ho sabrà mai si sempre mira en una altra direcció.

dissabte, 3 de desembre del 2011

Videoclip de "Born from the earth"




Aquest és el nou videoclip del grup i a diferència dels altres vídeos que he penjat fins ara està fet seriosament i amb certa voluntat artística. El director (i càmera, i muntador, i editor) és en Josep Surinyach. L'apartat artístic (roba i maquillatge) va anar a càrrec d'en Jordi Surinyach. Espero que el gaudiu.

dissabte, 19 de novembre del 2011

Produccions Cafreïna: el futur de l'audivisual a Catalunya

Un parell de vídeos d'aquests que fem quan ens avorrim. Són bastant lamentables, però coses pitjors s'han vist.





dimecres, 9 de novembre del 2011

21 Amors Thrash Part III i s'ha acabat


Joder, aquesta part és tan la hòstia que he trobat una excusa per posar-hi el nom de Goethe i tot.

Més o menys durant l’estona que tarda el viatge, la senyora que ha anat a la biblioteca passa per davant del pidolaire i li dóna un euro perquè està contenta d’haver trobat el llibre que buscava, el pidolaire marxa de l’entrada de l’església satisfet amb el seu salari i es creua amb el senyor Barzini, que li demana si vol guanyar-se uns calers extres, el pidolaire respon que sí, el Sr. Barzini li ensenya la foto d’una noia i li diu que el portaran amb cotxe fins al lloc on és ella i l’únic que ha de fer és entretenir-la demanant-li calers, el llibre de Franny & Zooey ha avançat i ja passo al capítol de Zooey, un xaval molt ben parit que és a davant meu em diu que aquest llibre li va canviar la vida i que alhora és el que ha generat més suïcidis juntament amb les Desventures del jove Werther de Goethe.

Baixo a l’estació on he quedat amb la noia maca i de sobte rebo un missatge “No puc quedar, ho sento molt, en serio, al final et pensaràs que ho faig expressament, però he tingut un contratemps d’última hora” es veu que no tenia cobertura durant  el trajecte, jo contesto “Cap problema, no sé per què, però et crec. Ens veiem”, no m’emprenyo però no penso tornar a fitxar la T-10, així que surto i em trobo amb el pidolaire que està parlant amb la noia que acaba de ser tieta, els saludo a tots dos, i el pidolaire ens informa que passa alguna cosa estranya i que hauríem de marxar, comencem a tirar però de dins un cotxe en surten dos tios molt grossos que ens persegueixen, treuen una pistola i m’apunten, em diuen “Resa la teva última oració” i la veritat és que no he resat mai però al llibre hi posa que la millor oració per dir a Déu és “Senyor, tingueu pietat de nosaltres” i s’hi pot afegir “miserables pecadors”, el tio es parteix la caixa al sentir això i es despista, penso en fotre-li una clau per prendre-li la pistola, però no em sortirà ni de conya, així agafo a la noia i corro entre la multitud (quin cabró), però ens atrapen igualment, d’entre la massa en surt la meva estimada i els hi diu als dos tios que ens tenen agafats a veure què passa, em mira i em diu “Qui és ella?”, i jo li explico la història potser d’una manera massa sincera i ella, després d’un silenci, mana “Foteu-li un tret” i llavors he d’explicar, gairebé plorant, com es pot estar enamorat d’algú i alhora follar-se una altra persona sense que aquest amor es vegi per res afectat, la convenço i llavors ploro de l’alegria, apareix el senyor Barzini i m’agafa pel coll, però la xupa brilla de nou i sento un olor familiar i una veu maquíssima que articula un català extremadament correcte que diu “Anthony, què t’has pensat que fas?”.

Mentrestant mil sis-cents quaranta-quatre xinos que treballen en una nau industrial empaquetant joguines moren asfixiats pel gas d’una bombona de butà, en Benicio del Toro es torna un fanàtic religiós, un polític que lluita contra el narco-tràfic s’adona que té una filla enganxada a l’heroïna, una tia que està molt bona és atropellada per un cotxe conduit per un gos i el fill d’un xicano corre amb càmera lenta cap al seu pare, que alhora està sent apuntat amb una pistola que es dispara just quan el nen es tira als seus braços però resulta que aquella pistola estava carregada amb bales de fogueig i tothom plora.

Es veu que la dona de la biblioteca és la mare del Sr. Barzini i, per tant, àvia de la meva estimada. Els explica l’amable que he set amb ella i sembla que les coses milloren. Li demano amb educació que em deixi quedar amb la seva filla i ell hi accedeix, però avisant-me que si mai la faig patir em llençarà al mar amb els peus ficats dins un bidó amb ciment. Anem a prendre alguna cosa i en un moment de silenci li dic a la meva estimada que potser ja em podrà correspondre:

- Escolta, la teva iaia té un polvo.-

21 Amors Thrash Part II


Quan passen set minuts de les cinc en punt de la tarda em trec els cascos d’escoltar música perquè tinc la sensació que m’està a punt de sortir sang de les orelles i camino una estona sentint el delicat so de les gotes caient a l’asfalt. De sobte la xupa comença a brillar, senyal que està treballant per atraure a algú, i en menys d’un minut apareix una senyora que mira al seu voltant buscant alguna cosa. Té els cabells blancs i deu tenir una seixantena d’anys. “Tu saps on és el carrer del Doctor Roux?” i em quedo en blanc per un moment degut a la dolça veu que desprèn i al català increïblement correcte i central que articula, tot seguit jo li dic “Pel nom del carrer no, però si em diu què hi  ha d’haver probablement ho conegui” “Busco una biblioteca que hi ha per aquí”. Mentrestant m’arriba una olor summament agradable del seu jersei, però no m’atreveixo de demanar-li quin perfum utilitza perquè estic una mica massa captivat “Sé on és, té un pati a l’exterior i fa cantonada”, m’encanta que busqui una biblioteca, “Sí, és aquesta” “Doncs només ha de tirar per aquest carrer i al tercer trencar a la dreta” “No és gaire complicat, no?” “Ja l’acompanyo, total, no tinc res millor a fer”. Comencem a caminar carrer amunt i anem parlant sobre els llibres que llegeix, fa un temps fins i tot ella havia provat d’escriure’n un. No penso en ella d’una manera sexual, ni molt menys, però em passa exactament allò de conèixer a algú que et porta un munt d’anys i no poder evitar pensar que vols ser com aquesta persona o vols que la teva parella d’aquí a uns anys sigui com aquesta persona. Arribem a la biblioteca i jo em quedo a fora, des d’on l’observo travessar el pati i creuar la porta d’entrada a l’edifici. Potser sí que podré arribar a estimar una dona quan sigui un ancià.

Com que em ve al cap la meva estimada la truco perquè sé que a aquestes hores de la tarda no hi ha ningú a casa seva. “Sí?” la seva dolça veu em fa somriure “Per què dius “sí” si saps de sobre que sóc jo?” “No hauries de trucar-me, imagina que hi hagués el meu pare” “Sé de sobres que el teu pare no hi és mai a aquestes hores de la tarda, deu estar tirant a algú al riu o extorsionant negocis” “No diguis això, si us plau, continua sent el meu pare i l’esti... Podria haver-hi algun dels seus esbirros” “M’és igual, que em vinguin  buscar si tenen collons... com estàs?” “Bé, estic practicant amb el piano”, i no és normal que n’estigui enamorat? Encetem una conversa en la qual aprofito per tirar-li els trastos més o menys cada sis frases i de pas li explico el tema de la dona que m’acabo de trobar. Pengem.

Camino carrer amunt i quan m’he guardat el mòbil a la butxaca m’adono que al davant hi tinc una noia que té un cul espectacularment maco i centra tota la meva atenció. Mentre va caminant va remenant les natges de tal manera que m’hipnotitza i sóc incapaç d’apartar la mirada del moviment que es repeteix d’un cantó a l’altre. De sobte es gira i estic totalment convençut que em dirà que què collons m’he pensat per estar-li mirant el cul d’aquesta manera, però sorprenentment demana “Saps on és la clínica Teknon?” i jo me la quedo mirant com un imbècil amb les celles arquejades i la boca oberta fins que torno en mi i contesto “La veritat és que pel nom no t’ho sabria dir, però jo diria que el proper carrer hauries de girar a la dreta.” “Jo també diria que és per allà. És que acabo de ser tieta, saps?” “Molt bé, felicitats.” “Sí, estic molt contenta, és el la primera criatura de la meva germana.” “Fantàstic, vols que t’acompanyi un tros?” “Val”. I comencem a caminar junts cap a la clínica on ha nascut el seu nebot.

Arribem a l’habitació on hi ha la germana amb la seva filla (fins ara no sabia si anava a veure un nen o una nena) quan falten set minuts per les sis de la tarda. També hi ha el pare, el germà del pare amb la seva novia, i tots els avis. Entro i saludo a tothom efusivament, la noia que m’acompanya abraça a la seva germana i tot seguit mira al nadó que és a coll del pare. Jo em miro a la recent nascuda i dic que és maca (evidentment menteixo perquè tots els animals acabats de néixer són igual de macos, o de lletjos més aviat, però tampoc crec que se’ls pugui demanar més després d’haver passat uns mesos dins un úter). Surto de la clínica amb tota la família, em conviden a sopar a casa seva, els servents porten tot el què els demano, fins i tot un puro, després ens instal·lem en una habitació que està envoltada per vidrieres que donen al jardí, la noia m’ensenya la seva habitació, fem l’amor, toquem el piano, parlem i dormim. Quan surto de casa seva passen dos minuts de les sis de la tarda i encara em queda una mica per treballar. Es fa fosc.

Puc caminar durant divuit minuts, però m’he de tornar a parar a causa de la pluja i l’únic que hi ha al meu voltant que em pugui cobrir és un edifici que fa cantonada i té uns balcons grossos. Quan estic instal·lat miro el comerç que envaeix la planta inferior: és una clínica d’inseminació artificial. En una finestra hi ha un gran cartell on hi posa “Dóna semen, aconsegueix una remuneració i fes feliç a una parella”. Collons, m’il·lumino: ara mateix no puc fer res més que està parat, i si entro aquí em deixen una revista perquè me la peli i a més a més em paguen. Però alto, no acabo de veure-ho clar això de ser a dins una habitació mentre hi ha algú a l’altre cantó de la porta esperant que li ompli un pot amb el meu esperma. Ara bé, l’experiència s’ha de viure, com a mínim, una vegada. Dubto i torno a pensar en ella, suposo que tot aquest rotllo de la família em posa més o menys tendre. La truco i li comento que “Escolta, no puc fer res perquè plou a bots i barrals, què et sembla si me’n vaig a donar semen?” “A mi què m’expliques, fes el què vulguis.” “És que penso que és una experiència que s’ha de viure, per poder explicar, no ho sé, la tensió que s’ha de sentir quan te l’estàs pelant amb algú que t’espera a l’altre cantó de la porta” “Fes com vulguis, però pensa que potser un dia aniràs pel carrer i et trobaràs a un nen clavat a tu i et pensaràs que és ell teu fill” “Jo de petit era molt lleig, he millorat bastant amb l’edat, la veritat” “Molt millor per tu” “A tu et fa res?” “És clar que no! Tot i que em sembla que has d’omplir un qüestionari i seguir certs passos, com no fumar o no haver ejaculat, durant unes hores” “Joder, així ho porto clar... tu em vindries a ajudar? Podem anar al cinquanta per cent, quinze euros per cada un.” “Ves a la merda.” “Ja ho suposava però ho havia de provar”. Pengem.

Quan miro l’hora ja és moment de tornar cap al centre, d’aquí a vint minuts he quedat amb la noia simpàtica. Agafo els ferrocarrils i començo a tirar

Ara seriosament, la part realment bona és la III.

21 Amors Thrash Part I


El que em disposo a relatar és una història la trama de la qual és d’un tipus que s’anomena “coral” perquè no hi ha un sol protagonista, sinó que són varis personatges els que interactuen i en algun moment acaben confluint, així una mica com a Crash, la pel·lícula (que per cert no em va agradar gens ni mica), però sense dramatismes innecessaris (bé, jo diria que Crash sense dramatismes innecessaris duraria ben bé set minuts). La realitat és que vull escriure alguna cosa però no tinc prou material per fer-ho, així que agafo vàries idees i les barrejo en un sol relat, com si això fos el que volia fer des d’un principi.

Nota 1: ara he acabat de llegir la història un cop enllestida i m’he adonat que no es tracta d’un tipus de trama coral ni de lluny, però aquesta introducció m’agrada bastant.

Nota 2: si et va agradar el Codi Da Vinci pots passar directament a la part III.

Els personatges d’aquesta història, gairebé èpica m’atreviria a dir, són: la meva xupa, que anomeno xupa perquè és de pell, però no té res a veure amb les xupes heavies, és Massimo Dutti, sabeu què vull dir?; una senyora, que sobrepassa l’edat de seixanta anys, amb una veu dolça que articula un català central perfecte i que fa molt bona olor; la noia amb qui he quedat tres vegades i totes tres vegades ha acabat trobant una excusa per no venir-me a trobar; la noia de qui estic enamorat i no em pot correspondre; una noia que acaba de ser tieta; el llibre de Franny & Zooey de Salinger; un pidolaire que demana a l’entrada d’una església; i jo mateix.

Tot comença un dia d’octubre de l’any 2011, a les tres en punt de la tarda. Ha estat tot el dia plovent però quan surto de casa per anar a treballar no cauen gotes. Miro al cel, està una mica nuvolat, però amb els meus coneixements de pagès trec la conclusió que ja no plourà més, per tant no agafo el paraigua. Pujo als ferrocarrils i baixo a Sarrià just quan falten quatre minuts per tres quarts de quatre. Està diluviant. I es una putada perquè treballo al carrer (un apunt curiós és que un dia estava al chatroulette i vaig acabar parlant amb un pavo a qui li vaig explicar que treballava al carrer i ell va dir “¿Eres mendigo?”, era una espècie de cubà o quelcom semblant). Per sort he agafat la xupa. La xupa té dues virtuts bàsiques: la primera és que repel·leix l’aigua perquè és de pell de veritat, no com les que venen al Pull & Bear; la segona és que atrau a la gent, sobretot a les dones.

Decideixo provar de caminar per sota els balcons per evitar quedar xop com un cabró però al cap d’una estona haig de parar perquè és impossible no mullar-se. Penso en el que faré quan acabi de treballar: avui seria un bon dia per quedar amb alguna noia, anar a prendre alguna cosa a un bar maco i treballar una mica l’art del flirteig. Envio un missatge a una senyoreta molt simpàtica que vaig conèixer fa un temps i amb qui he intentat quedar tres vegades sense èxit. Començo a caminar mentre reflexiono sobre la nostra relació: em sorprèn la meva perseverança i acabo pensant en si no deu ser precisament el fet que no hagi aconseguit quedar amb ella que m’empeny a ser encara més insistent. Però tampoc sóc gilipolles, no us penseu, i les tres vegades que m’ha deixat plantat ha tingut raons prou convincents com per fer-me creure que en un principi sí que li venia de gust però que la feina o els compromisos se li han girat de mala manera. O això és el què em vull creure, perquè tres vegades són forces. És igual, per provar suposo que no hi perdo res. A més, és força maca, i confio prou en mi mateix com per tenir l’esperança de què la podria arribar a captivar. El missatge “Ei, et ve de gust anar a prendre alguna cosa avui?” està enviat.

Comença a ploure encara més i estic en una zona on no hi ha balcons, aquests malparits de Sarrià foten patis a tots els habitatges. Em paro a l’entrada d’una església per refugiar-me i m’assec als esgraons que hi ha per entrar i em poso a llegir Franny & Zooey de Salinger. Passo just al principi i m’agrada força de moment. El primer capítol explica com una parella es troba després d’haver passat un temps separats per culpa de la universitat, però de seguida s’intueix que passa quelcom estrany per culpa de l’actitud distant de la noia. Ara bé, tot i que l’actitud distant la té la noia, penso que si actua així és a causa de les accions del noi, massa centrat en si mateix. La meva conclusió és que en el fons el noi no és que hagi canviat des de l’última vegada que es van veure, sinó que la noia ha conegut a algú altre o ha passat per una situació que fa s’adoni que no està tan enamorada com es pensava del seu acompanyant. I quan hi penso profundament comprenc que el llibre segurament no deu anar ni d’això i que si jo estic creant aquest fil argumental imaginari dins el meu cap és perquè estic enamorat d’una noia que no em pot correspondre. Evidentment jo no em sento identificat amb el noi de la novel·la, sinó que identifico la noia amb la meva estimada (no és pas que m’agradi gaire dir-li estimada, però és més fàcil que posar cada vegada “La noia de qui estic enamorat i no em pot correspondre” i crec que otorgar-li un nom tipus LNDQEEINEPC és molt impersonal).

És curiós perquè estava convençut que jo havia perdut la capacitat de poder estimar a algú per pur amor, però resulta que els meus sentiments es superen i han assolit el nivell aquest de nou. La vaig conèixer una nit de gala a la mansió d’uns amics de la família i quan la vaig veure per primera vegada el cor em va fer un salt. Recordo la seva imatge bevent vi amb una copa, al costat de les seves cosines, tímida, mirant  al voltant com si es preguntés quina era la seva funció allà. Jo vaig guaitar-la tota la nit fins que vaig veure que anava sola a prendre l’aire. Llavors vaig sortir per una altra de les portes per poder-me-la trobar de cara,  fent veure que tot era fruit de la casualitat és clar, i li vaig dir alguna cosa com “Ens coneixem?” (s’ha de reconèixer que quan m’hi poso sóc un fill de puta amb molt de talent).

Després vam passar unes quantes hores conversant, vam riure, la vaig envoltar amb la meva xupa quan va fer senyals de tenir fred  i ens vam entendre com si el destí ens hagués posat allà per alguna raó fins que, de sobte, va esclatar la ira al nostre voltant, just en el moment en què el seu pare ens va veure. Llavors em vaig adonar que ella era la filla dels Barzini, enemics per naturalesa de la meva família, cruel destí. Em va dir que jo no era digne per la seva filla i que ella ja estava compromesa des  de feia anys, la va apartar de mi amb una estrebada, agafant-la pel braç, i va proclamar que “No la tornaràs a veure mai més!”. Llavors va treure-li la xupa, la va llençar a terra i la va trepitjar (la xupa). Aquell va ser el moment en què la meva xupa va adquirir la seva habilitat per atraure persones. Em vaig quedar a la terrassa, mirant al cel i pensant en el tràgic final que ens esperava si jo decidia simular la meva mort per escapar-nos de la ciutat i en la inutilitat de dos amants morts, fins que la xupa va començar a brillar. Del no res en va aparèixer una altra noia i me la vaig endur al llit. Quan vam haver follat ja no podia treure’m del cap la meva estimada.

La pluja canvia de direcció i em començo a mullar, de manera que m’aixeco i m’arrecero a la cantonada de l’entrada de l’església. De sobte sento “Esto ya no para”. És un home que deu portar una estona allà i en qui no m’havia fixat. Jo contesto “Bueno, voy a esperar un rato y si no me voy a ir”, ell mira al cel i diu “Esto ya no para”. Me’l quedo mirant donant a entendre que la informació que m’està donant, no només no és de fiar, sinó que m’importa una merda. Així que jo li dic “¿Y tú qué haces aquí?” “Yo estoy aquí todos los días, pero hoy no vendrá nadie” “No tiene pinta de que nadie vaya a pasar por aquí, no” “No vendrá nadie, más vale que te vayas”. Odio que els pidolaires es pensin que posseeixen el lloc on es posen a demanar cada dia. “Oye, tengo que ir en esa dirección y no hay balcones, voy a esperar un rato y si no para me voy a largar, pero voy a esperar un rato” “Esto ya no para”. Miro el mòbil per comprovar l’hora i falten sis minuts per dos quarts de cinc. M’ha arribat un missatge de la noia on em diu “Perfecte, quan i on et va bé quedar?”. Evidentment no les tinc totes, així que li comento que quedem després de la feina a una parada de metro que hi ha a prop de casa meva, perquè si canvia de pensament a última hora pugui arribar al pis tranquil·lament sense haver-me desviat gaire. Marxo d’allà perquè para de ploure el suficient com per permetre’m caminar sense córrer un perill important.

La part II és molt millor.

dimarts, 18 d’octubre del 2011

Apolo2?

Aquest post va dedicat al senyor Marketwatch perquè suposo que no haurà vist el vídeo i m'atreviria dir que li farà certa gràcia. És una escena copiada d'Snatch, cerdos i diamantes, minut 2:24. També he canviat el tema dels comentaris. A gaudir!


 




dilluns, 26 de setembre del 2011

Imitar en Henry Miller és un fàstic


Resulta que és la segona vegada que començo Tròpic de Càncer perquè es veu que quan vaig provar-ho per primer cop passava per una època en què el que necessitava no era Henry Miller i el vaig deixar quan portava una vintena de pàgines. Ara ja l’estic a punt d’acabar. I m’està agradant molt, per cert.

Paral•lelament a la lectura del llibre tinc una espècie de vida, encara que depèn des de quin punt de vista es miri estic lluny de ser un ésser viu, més que res per la part d’”ésser”. Però jo estic prou bé en aquesta rutina alienadora, i més quan no sóc conscient del pas del temps, que no és el cas d’aquests últims dies malauradament. Ara deu fer una setmana que em vaig quedar sense diners. Em fa gràcia quan hi penso, però és tan cert com fotut. En el fons vaig pensar “Que bé, com en Henry Miller al seu llibre.” Merda. Utilitzo l’excusa per simular que d’aquesta manera el seu llibre m’està arribant fins al fons, com aquelles persones que s’estripen la roba per fer veure que són anti-capitalistes o anti-qualsevol-merda, però si algú em convidés a sopar a un restaurant a canvi de cremar tots els seus llibres (i fins i tot els de Goethe) no dubtaria ni un segon a encetar la foguera. I de fet no he set del tot sincer perquè sí que em queden diners, concretament quaranta-set cèntims. Els he trobat a la cartera i he pensat que és una xifra summament estúpida i malparida: em falten tres cèntims pel mig euro. He decidit que esperaré a l’últim dia de mes (el dia 1 espero cobrar) i em compraré una baguet.

Miller és (el tracto en present tenint en compte que els seus llibres encara es poden llegir avui en dia) un cabró amb molt de talent que tant pot estar fent un soliloqui sobre la visió que té d’ell mateix en relació amb el món, com descriure poèticament un paisatge parisenc podrit, com fer pixar de riure amb una conversa amb un dels seus coneguts. Va viure a París a la dècada dels anys ’30 i és en aquesta ciutat on succeeix l’acció aquest Tròpic de Càncer. Però ara que hi penso el què és acció, acció de què passen coses, pràcticament no n’hi ha, o sigui que no val la pena esperar una història d’aquestes amb mil trames argumentals i coses d’aquestes perquè el màxim moviment que hi ha és el del protagonista caminant sense rumb pels carrers de París. Ara bé, gràcies als seus pensaments, a les metàfores que crea i els diàlegs que manté aconsegueix dibuixar una història extremadament profunda. I això no vol dir que no se’n vagi per les branques, però la manera que té d’enllaçar pensaments és digne d’admirar.

He fet un pacte íntim amb mi mateix: no canviar ni una sola línia del què escric. No tinc cap interès de perfeccionar els meus pensaments ni les meves accions. Al costat de la perfecció de Turguénev, poso la perfecció de Dostoievski. (¿Hi ha res més perfecte que l’Etern marit?) Aquí, doncs, en un mateix medi tenim dues menes de perfecció. Però a les cartes de Van Gogh hi ha una perfecció que va més enllà que aquestes dues. És el triomf de l’individu sobre l’art.

Avui he posat aigua de l’aixeta en una gerra, l’he barrejat amb te, per no notar el gust de clor, i hi he afegit un munt de sucre per convertir la mescla en una espècie de refresc. És fastigós i ara valoro enormement l’esforç de marques com coca-cola per fer begudes tan i tan bones. De fet les temporades de crisi ja tracten d’això: aprendre a valorar les petites coses. I tot i presumir d’aquest aprenentatge faig coses que no havia fet mai abans, com per exemple cremar menjar. I això sí que em toca els pebrots. Les últimes patates que tenia han acabat negres i me les he menjat conscient que seran les darreres en varis dies. Encara sort que els meus amics deixen que rapinyi d’ells. Deixant apart tot el tema del menjar, si hi ha una cosa que em sembla fascinant és que a la seva època, Miller, podia aconseguir una meuca per dues persones pagant quinze francs, unes tres-centes setanta-cinc pessetes o, com ara es diu, dos euros, i una bona cardada, tal i com hagués dit ell si hagués parlat català, deu posar-se bastant bé en temps difícils. Jo no hi he anat aquest mes de putes.

El què sí he fet ha set voltar pels carrers i precisament ahir caminava sense rumb i em vaig trobar, al replà d’una finestra, una llauna de coca-cola a mitges. Vaig intentar recordar el gust de la coca-cola i no em va venir al cap, només sentia aquest maleït te amarg que m’ha sortit amb l’aigua de l’aixeta i que em durarà un any. Vaig pensar en com podia estar-me plantejant fer un glop d’aquella llauna i alhora estar escoltant música amb un Ipod que més tard carregaria amb el PC portàtil de casa. Però collons, he menjat arròs amb tonyina durant sis àpats seguits. I això me mare no ho pot saber perquè no ho permetria mai que jo passés gana. Tot i això no puc fer llàstima a ningú perquè la primera meitat de mes me la vaig passar malgastant com un desgraciat: cubates de bona ginebra, sopars amb noies, sortides nocturnes i el sadollament absolut de qualsevol ànsia capriciosa que comportés un mínim de vici.

El què em sorprèn més de Miller és com aconsegueix explicar les seves misèries amb gràcia. Vull dir, et pot estar dient que el menjador fa pudor de lavabo, que mentre es pren una sopa apareix una dona amb una galleda per buidar-la a la comuna, o que les paneroles no paren de córrer-li per sota les cames, i rius. Té prou collons. Però també s’ha de tenir en compte que va viure fa gairebé cent anys. Suposo que d’aquí a un segle les persones també s’escandalitzaran quan pensin que ara no tothom té aire condicionat, ni calefacció, ni un lavabo que es netegi sol.

Apart de parlar de la seva vida també va presentant a la gent que coneix, i ja no poso amics expressament perquè més aviat són persones a qui aguanta perquè el conviden a menjar: “I per bé que mai no he estat massa simpàtic, sempre he sabut romandre callat quan això comportava una menjada o uns quants calés”.

Entre dones de carrer i amors fugaços explica unes històries sexuals, seves i dels seus coneguts, molt entretingudes. El seu col•lega Carl li comenta que “A una mansa jove li ho pots perdonar tot. Una mansa jove no cal que tingui seny. Són millors si no tenen pesquis. Però una mansa vella, ni que sigui intel•ligent, ni que sigui la dona més encantadora del món, no hi ha res que la faci millorar. Una paia jove és una inversió; una mansa vella és una pèrdua total. Tot el que poden fer per a tu és comprar-te coses. Però això no els engreixa els braços ni els posa suc a l’entrecuix.

I ell, quan és posseït per l’amor, es converteix en un amant implacable.

Disparo dards ardents dins les teves entranyes, Tania, et poso els ovaris incandescents. ¿S’ha posat una mica gelós, el teu Sylvester? Ara nota alguna cosa, ¿oi? Sent els rastres de la meva enorme cigala. He eixamplat una mica més les vores, he allisat els replecs. Després de mi podràs tirar-te un eguasser, un bou, un cabrit, un cigne, un sant-bernat. Podràs farcir-te el recte de gripaus, de rat-penats, de llangardaixos. Podràs cagar arpegis, si et ve de gust, o cordar una cítara a través del teu melic. T’estic cardant, Tania, per tal que quedis ben cardada. I si tens por de ser cardada públicament, et cardaré en privat. T’arrencaré uns quants pelets de la xona i els enganxaré a la barba d’en Boris. Et mossegaré el clítoris i escopiré un parell de monedes d’un franc.

Preciós.

Avui, al mig del carrer, m’he trobat una ampolla d’Aquarius de taronja a mitges i no he pogut evitar la temptació d’acabar-me-la. No estava ni calenta del tot i encara tenia el tap. Em justifico pensant que l’Aquarius no té gas i és difícil que perdi el gust, no com el cony de coca-cola. No vull ni pensar el què arribaria a fer si em trobés un anys sense ni cinc. Mira, aquí hi ha un fragment d’aquests que m’agraden a mi “Si érem amics d’en Collins volia dir que érem rics. No hi feia res que ens haguéssim presentat vestits amb la roba vella; tots els anglais es vestien així. Jo no tenia ni un sou a la butxaca, la qual cosa no tenia cap importància, és clar, per tal com era l’invitat d’honor. Això no obstant, em sentia una mica cohibit amb aquelles dues meuques fantàstiques, penjades dels braços, esperant que demanés alguna cosa. Vaig decidir agafar el bou per les banyes. Ningú ja no sabia quines eren les consumicions que anaven a càrrec de la casa i quines eren les que calia pagar. M’havia de captenir com un gentleman, encara que no tingués ni un sou a la butxaca.

En vàries ocasions algunes noies, després d’haver estat parlant amb mi sobre Kerouac, Bukowski i altres temes pretensiosos de la modernitat, han accedit a acompanyar-me a la meva llar pensant que era un autèntic assabentat de la vida moderna barcelonina, i just quan he obert la porta, parades just a sota el marc de la porta, han fet aquella pausa que dura una mil•lèsima de segon i que serveix per mirar a l’interior i s’han adonat, el seu instint de supervivència les ha advertit, que no era això el què esperaven i la possibilitat de trobar Macs editant vídeos amb HD queda substituïda per l’esperança de no trobar el lloc on amaguem la pipa de fumar crack. I tenir xeringues a sobre la taula del menjador per fer bromes no hi ajuda gens ni mica. Recordo un capítol dels Simpson en què en Mou posa una entrada al seu bar des de una zona comercial pija i entra un pavo i diu alguna cosa com “O sea, esto no es un falso antro, es un antro”. Sí, és un puto antro.

D’entre la porqueria física amb la qual convivia també en sortien paraules precioses per a la seva estimada i per a la seva decadència. Això JO també ho considero el triomf de l’individu sobre l’art.

Puc romandre aquí somrient vàcuament i, per molt fervents que siguin les meves pregàries, per desesperada que sigui la meva nostàlgia, ens separa un oceà; ella romandrà allí i es morirà de gana i jo restaré aquí caminant d’un carrer a l’altre, les llàgrimes ardents escaldant-me el rostre.

És aquesta mena de crueltat incrustada als carrers; és això que ens fita des de les parets i ens aterreix quan de sobte sentim una por indescriptible, quan tot d’una un pànic torturador ens envaeix l’ànima. És això que dóna als fanals llurs horribles formes recargolades, que els impulsa a fer-nos senyals i a atreure’ns cap a llurs abraçades sufocants; és això que dóna a certes cases l’aspecte de guardians de crims secrets i a llurs orbes finestres l’aparença d’òrbites buides d’uns ulls que han vist massa coses. És aquesta mena de cosa escrita a la fesomia humana dels carrers, el que m’indueix a fugir quan tot d’una descobreixo sobre el cap la inscripció que fa «Impasse Satan». Això que em fa estremir quan a l’entrada mateix de la mesquita observo que algú ha escrit: «Dilluns i dijous tuberculosi; dimecres i divendres, sífilis». A cada estació de metro hi ha cranis sarcàstics que us saluden amb un «Défendez-vous contre la syphilis!». Onsevulla que hi hagi un mur, hi ha cartells amb crancs brillants i tuixegosos que pregonen l’arribada del càncer. Vagis on vagis, toquis el que toquis, allà hi ha càncer i sífilis. És escrit al firmament; flameja i dansa, talment com un mal averany. Ens ha devorat l’ànima i no som sinó una cosa morta com la lluna.

M’he trobat un amic que m’ha demanat “I el llibre, què tal?” i jo, sorprès, li he contestat “Quin llibre?” “Collons, Tròpic de Càncer”, he fet una pausa, he mirat al cel com si un núvol em pogués donar una resposta i he continuat dubitatiu “Ah... de puta mare... te l’has de llegir perquè no te’l sabré explicar”.

dilluns, 22 d’agost del 2011

L'experiència personal al Vietnam


Aconsello posar play al vídeo i llegir el text en veu alta.


Ningú no podia explicar amb exactitud què collons fèiem allà perquè no hi havia res pel què valgués la pena lluitar, ni un miserable mineral. Era un puto desert on la sorra havia estat substituïda per aigua, plantes i arbres gegants. Apart d’això només hi havia grocs esperant-nos amb una metralleta a sota de cada forat.

Saps aquells moments a la vida en què et pares a pensar un instant i comences a enumerar totes les accions que t’han portat a la situació actual i no ets capaç d’entendre que, de tots els resultats possibles, el final hagi set aquest? Exactament igual com quan un dia de cada dia quedes amb un amic després de treballar i al cap de set hores ets dins un club col·locat d’àcid. Simplement ets incapaç de saber com collons hi has arribat.

De tant en tant ens arribaven notícies de gent que ens recolzava o de persones que es manifestaven en contra del què fèiem: a nosaltres ens importava una merda tot plegat. Allò només podia arribar a tenir sentit en el context espaial  i temporal d’aquell lloc i d’aquell moment concrets, era impossible intentar-ho comprendre des d’un altre punt de vista que no fos el nostre. Fer la revisió duna vida que portés allà o intentar-ho entendre des d’un altre indret del planeta era simplement absurd.

Tot i això ni nosaltres mateixos podíem trobar-hi una explicació lògica. El què ens quedava era pensar en el present i seguir les ordres perquè si no l’únic que podíem fer era fotre’ns un tret al cap i tots teníem molt clar que si havíem de morir, el mínim era fer-ho havent-nos carregat a algú.

La jungla, des de dalt, és pacífica i neta, podries arribar a pensar que fins i tot és seca. De lluny tot es veu excessivament poètic, excessivament ideal. No pots arribar a imaginar com era enfonsar les botes en aquell puto fang, ni l’aigua que ens regalimava per la cara, portar els mitjons humits una setmana, el soroll del napalm caient a un quilòmetre de distància i els helicòpters sobrevolant els nostres caps constantment. N’estàvem fins els collons de ser allà, és clar, però alhora hi havia quelcom que ens empenyia a seguir-nos arrossegant... l’univers quedava reduït a allò i nosaltres n’érem el seu centre.

No havíem de pensar què faríem al dia següent, com vols fer qualsevol pla de futur si saps que el més probable és que l’endemà tinguis un tros de metall incrustat al cos? I aquesta sensació, AQUESTA sensació, ho convertia absolutament tot en un sense sentit que era l’únic que regnava les nostres vides. De tant en tant algú demanava si hi havia alguna possibilitat de guanyar i esclatàvem a riure perquè a tots ens importava una merda. Nosaltres, els soldats, havíem perdut des del principi.

divendres, 5 d’agost del 2011

Com, després de molt de temps, torna a fer tires

"Avui he tingut el puto dia més estrany de la meva vida” diu Bruce Willis a Carmen de Medeiros quan arriba amb la chopper a l’hotel. Jo aquesta setmana he repetit aquesta frase amb massa freqüència i no he passat ni per la botiga d’en Zed. He set conscient de la meva mortalitat, no perquè hagi corregut cap perill especial, ni molt menys, sinó perquè m’he adonat que no sóc un déu. Em sap greu, més pels altres que per mi, però feia temps que m’ho temia. Episodis d’ofuscació, d’hores i hores incapaç de fer res, seguits per períodes de lucidesa que fins i tot m’han valgut els favors d’alguna noia, no necessàriament sexuals, però impossibles d’assolir en un estat que no fos de certa il·luminació. No pateixo: visc bé. I ara em vaig a posar a prova i per això he dedicat el dia d’avui a deixar una última creació que feia temps tenia en ment. Pensareu que és una tonteria. Jo també. Però no podia córrer el risc de desaparèixer del mapa sense haver fet aquesta aportació. Senyores i senyors, la primera de les vinyetes de la nova sèrie que continuaré si em ve de gust. Deu ser la calor. I no, no em penso suïcidar: no sóc un emo.



dimarts, 2 d’agost del 2011

El nen i el gos mort

Voltar per la Vila Olímpica és agradable: m’agraden els passejos amples amb arbres que fan ombra; m’agrada l’ambient tranquil que s’hi respira; m’apassiona que les noies hi corrin amb biquini després d’haver estat a la platja. Miro un bloc de pisos, potser podria venir-hi a viure. El problema és que a l’hivern ho veuria massa diferent.

Deixo d’abstreure’m i de sobte em fixo que hi ha un nen agenollat que sembla estar plorant. M’hi acosto, mogut més per la curiositat que no pas  per les ganes de dur a terme una bona acció o de preocupar-me per una criatura que no conec der res. Així que vaig cap allà i quan arribo al seu costat veig que té un gos petit a les mans. El nen, entre singlots i plors, gemega “Pelut, pelut. Què et passa pelut?”

M’ajupo al seu costat i el nen em mira “Què li passa al Pelut?” i jo, després de ser conscient de què per la meva condició d’adult m’ha atorgat la capacitat de jutjar l’estat del seu animaló, toco al Pelut i noto, tot i no ser un metge ni tenir cap mena de coneixement de medicina, que està fred com el glaç i que no respira. És mort.

Però què merdes li dic jo ara a aquest xaval? Per què no he fet com tota l’altra gent que ha passat i simplement he ignorat el seu lament i he continuat el meu camí tranquil·lament? Però ara és massa tard, ja no hi puc fer res perquè si me’n vaig i el deixo aquí plorant aquesta multitud es pensarà que l’estic abandonant, tal i com han fet els seus pares, els reals, i com que sóc jo el que ara és al seu costat no em queda més remei que esperar.

“Què li passa?” Què representa que he de fer? Mentir? Dir-li que està dormint i que ja es llevarà tot i saber que no és veritat? L’ajuda d’un veterinari no servirà de res, per tant crec fermament que ha d’afrontar la situació amb dignitat “És mort.” El nen aixeca el cap i em mira amb els ulls totalment vidriosos de les llàgrimes que ha vessat “I quan li passarà?”

Aquest nen no sap ni què és la mort i jo no hauria de ser el primer en explicar-li, com no hauria de ser mai el primer en assabentar-se de la primera regla d’una nena. “Mira nen, tot és...” Finit? Limitat? Temporal? Això no servirà de res, “Tot s’acaba, saps? La vida s’acaba, s’acaba el menjar, s’acaba el món.” Aquesta última part sobrava. “Xaval, tots els éssers, les plantes, els animals, les persones, naixem i podem viure durant uns anys, però després desapareixem perquè hem complert uns objectius. Bé, de fet no sempre els complim, en realitat els complim molt poques vegades i el teu cadell està clar que no ha tingut temps de complir-los, però l’important és ser al final i pensar que com a mínim ho hem provat, saps què et vull dir?” “No.” “Val... tots acabem desapareixent.”

Aixeca el cap i obre uns ulls com una taronges “Els meus pares també?” “Sí, però no pateixis, perquè tu també. Tard o d’hora tots acabem la nostra vida. Però està bé ser-ne conscient perquè així ens centrem en viure la vida amb més ganes.” i això no m’ho puc creure ni jo. “La meva mare em diu que els avis són al cel, el Pelut potser també hi anirà.” “Mira, en Woody Allen et diria que el cel no sabem si hi és, però en canvi, coses maques, com les dones o... què t’agrada?” “Les xuxes.” “Sí, les xuxes, són aquí i val la pena aprofitar-les. No podem esperar a tenir...” Una recompensa? No. “Un premi  un cop ja no hi som perquè no estem segurs de si hi és.”

“La meva mare m’ha dit...” “La teva mare fa servir la imaginació perquè no hagis de patir, però més val no estar gaire segur de res i així no t’enduràs cap fracàs excessivament gran, com Buda, que després es va tornar una mica paranoic, però ja t’ho explicaran a l’escola.” “I Déu?” “Déu també és un paranoic. Mira, creu el què vulguis, a mi tant me fa, però val la pena saber que la imaginació només serveix per viure durant uns minuts en un lloc ideal, tornar a la realitat i adonar-se que tot és pitjor del què ens pensàvem. La màgia no existeix.”

“Però a mi m’agrada la màgia.” “No pateixis, m’equivocava, la màgia existeix.  La màgia és... enamorar-te.” El nen em mira i entenc que no sap de què estic parlant. “Un dia, quan siguis gran, trobaràs una noia i l’estimaràs més que a res al món. Aquest amor que sentiràs serà màgic perquè no tindrà una explicació lògica. Serà... màgic, molt maco i et sentiràs al cel.” El nen somriu. “Però al tanto, t’he de dir que la primera és complicat que sigui la bona. Vull dir, la primera i la segona, i segurament la tercera, la quarta és la bona, estima a la quarta perquè si la quarta et deixa més val que et quedis sol. Mira, fes una cosa, estima-les a totes amb moderació, una mica, però no t’hi obsessionis, les estimes però sempre pensant que qualsevol dia poden marxar. Com a te mare, perquè tard o d’hora ha de morir. Estaria bé que quan te mare mori ja haguessis trobat una noia per poder substituir el buit que et deixarà.”

He de canviar de tema perquè no crec que estigui preparat per explicar coses de la vida a un nen. “El gos no es tornarà a llevar, compra’n un altre i no l’estimis tant com a aquest perquè també es morirà i, saps una cosa? Que els gossos sempre es moriran abans que tu perquè viuen menys de vint anys. No et compris cap gos.” “A mi m’agrada sortir a passejar amb el meu gos.” “ Saps què no et falla mai? Les coses que pots pagar.”

Torna a posar la cara de no saber de què collons estic parlant “Estudia una bona carrera i fes diners perquè les coses que puguis pagar, en el fons, mai no et deixaran tirat. Fes això i sempre et sentiràs realitzat, tindràs sexe, que segons Freud és el més important del món, i tindràs felicitat sense fi, que és la base de la vida: ser feliç.” “I fer feliç als altres?” “És molt difícil que tothom pugui ser feliç perquè hi ha gent realment desgraciada, però tu preocupa’t de ser feliç i que quan un desgraciat et vegi pugui pensar que ell també pot arribar a ser-ho. Així ja l'ajudes.”

“Hauríem de marxar a trobar els teus pares.” “I què fem amb el Pelut?” Hòstia puta, quina pregunta. Jo el deixaria aquí però deu portar el xip i si la policia el troba els posaran una multa i després d’aquesta conversa em sento amb una responsabilitat social important. “Als avis els van portar al cementiri.” “No, l’enterrament és un desgast d’espai brutal, a més a més, també és una guarrada.” Miro per terra i agafo una bossa del Mercadona que hi ha al costat d’uns matolls. Hi poso el gos. Agafo al nen de la mà i el porto cap a un contenidor. Obro la tapa “Digues adéu al Pelut” i mentre el nen fa adéu amb la palma de la mà jo llenço l’animal a dins. Fa un soroll sec, amb una mica d’eco perquè el contenidor és buit. Millor, així segur que quan passin els escombriaires estarà cobert de bosses i ni s’adonaran de la presència d’un animal mort. Comencem a caminar. Potser hauria d’haver utilitzat el de matèria orgànica.

dimarts, 12 de juliol del 2011

Com guanyar-se la vida durant un any fent tires còmiques

No penjo pas aquestes tires perquè n'estigui excessivament orgullós, no us penseu, sinó perquè tot el què envolta la seva creació fa reflexionar profundament.

Un dia vaig arribar a casa l'Anna, per variar, i estava amb en Nacho a la taula del menjador dibuixant a sobre uns fulls de paper. Jo els vaig demanar què estaven fent i em van contestar que preparaven unes tires còmiques per un concurs. Com que jo no tenia res més a fer vaig decidir que també em presentaria amb uns personatges que havia creat quan feia el batxillerat tecnològic. Em van avisar que si guanyava s'emprenyarien molt amb mi.

Uns mesos més tard rebia una trucada on se m'anunciava que havia guanyat el premi. La meva resposta, i això juro per Déu que és veritat, va ser "Us heu equivocat, torneu a mirar-ho perquè segur que us heu equivocat". Doncs resulta que no, era cert. Quan el veredicte es va fer públic fins i tot es va obrir el meu club de fans que podeu trobar aquí.

Entenc que s'emprenyessin perquè si jo, en algun moment de la vida, hagués tingut la mínima vocació de ser dibuixant de tires còmiques, m'hagués indignat moltíssim amb el resultat. Però a mi, evidentment, me la va pelar. En realitat vaig tenir el privilegi de poder mirar tots els treballs presentats i eren tots una puta merda però de les grosses. O sigui que si vaig guanyar no va ser perquè fos bo, sinó perquè tots els altres eren dolentíssims.

Bé, sobre en Nacho i l’Anna, res, ja els vaig demanar perdó i no va ser fins que vaig tenir els finalistes a davant que vaig comprendre que si ells arriben a quedar segons m’hagués ficat en un fangar important. Sort, sort, que no va ser així.

Tot això em porta a dues conclusions:

Pots passar-te la vida posant esforç en alguna cosa i que llavors surti qualsevol beneit i amb una tonteria et passi la mà per la cara. No t’emprenyis, això va així. La propera vegada intenta ser tu el que sense voler-ho s’endugui el premi.

En segon lloc, vaig estar un any sencer cobrant per fer això. No se m’acut res més: 

Humanitat 0 - Tòmpsen 1