Quan era
petit vaig arribar a creure en l’amor. Part de la culpa la va tenir la tradició
apostòlica romana en la qual vaig estar educat i que em convèncer que les
persones estàvem destinades a tenir una sola parella a qui havíem de ser fidels
i a qui havíem de dedicar la nostra vida.
Induït
per aquesta visió, vaig començar a buscar una nòvia i, com que m’havien dit que
havia de ser l’única que podia tenir i que m’havia de durar molt de temps, vaig
optar per buscar-la maca.
Als pobles
es dóna aquesta endogàmia tan magnífica produïda pel nombre limitat de persones
en un rang d’edat determinat que t’obliga a triar la parella entre els quatre
matats amb qui coincideixes quan vas al bar merdós o a les trobades de les
escoles per jugar a voleibol. En conseqüència, no vaig tardar a triar una afortunada
i em vaig disposar a tirar-li els trastos a fons. Es deia Marta.
Però és
clar, un altre dels problemes del poble és que, si decideixes anar a darrere
una de les míssils, la competència serà tan dura com quan n’hi ha una que està
bé en una classe de multimèdia.
Els candidats
preferits érem tres: un xaval de la meva colla el punt fort del qual era que
era ben plantat i agradable, un tiu d’una altra escola d’aquests que si fossin
als Estats Units serien capitans de l’equip de futbol americà però que aquí
només era quillo i que era lleig i popular, i jo mateix, que era lleig, antipàtic
i desagradable.
Curiosament,
ella va triar-me a mi i vam tenir la relació adolescent més típica que s’hagi
pogut ensenyar en qualsevol pel·lícula de dissabte a la tarda. I com a relació
típica, ho vam deixar al cap de poc temps.
Van passar
uns mesos fins que un dia el meu amic guapo em va explicar que s’havia començat
a veure amb la Marta i vaig intuir que em demanava si em feia res que anés amb
ella i jo li vaig dir que hi tenia tot el dret, tot i que el cabró ho hagués
fet encara que li hagués dit el contrari.
La seva
relació va ser d’aquestes en què ella marxa a la ciutat per estudiar a la
universitat i ell es queda a treballar al poble i que al començament hi ha molt
bona voluntat d’aguantar veient-se els caps de setmana fins que un cap de
setmana ella no va al poble i descobreix la festa de la ciutat i fa nous amics
que són interessants i un dia ja fa dos mesos que no va al poble i li diu al
col·lega guapo que han de parlar i el deixa.
I els
anys van passar.
Fins
que un dia em vaig assabentar que el meu amic guapo s’havia casat i havia
tingut un fill i el vaig anar a veure encara que ja feia temps que els nens em
feien més aviat poca gràcia.
Al principi
tot va anar com era d’esperar, però la meva sorpresa va arribar quan va
aparèixer la Marta, que també tenia un fill i que justament l’havia tingut amb
el capità de l’equip de futbol americà, tots dos amics de la parella del meu
amic guapo.
Jo no donava
crèdit al que veia perquè pensava que la universitat canviava prou les persones
com per no acabar amb els més tarats amants dels esports, però en el seu cas es
va donar una excepció (tampoc crec que estudiés res que li portés gaire feina,
segurament magisteri o psicologia).
Mentre
pensava en això, el meu amic guapo es va acostar amb el seu nen a coll i em va
dir:
—Ha
guanyat, eh?
Em vaig
girar per mirar-lo i, sense saber de què parlava, vaig preguntar:
—Qui
ha guanyat?
—Aquest
cabron —va dir assenyalant amb el cap el capità de l’equip de futbol americà.
—Com
que ha guanyat?
—Al
final s'ha quedat la Marta.
Vaig tornar
a mirar la Marta amb el nen a coll, la seva cara cansada i els seus cabells
despentinats, el cotxet amb les bosses plenes de pots de pols de talco, de
bolquers, de mocadors de paper amb fragància de lavanda. Em vaig girar cap el
meu col·lega guapo amb el seu nen a coll i vaig dir:
—Sóc
jo qui ha guanyat.
