dissabte, 28 de febrer de 2015

Qui ha guanyat







Quan era petit vaig arribar a creure en l’amor. Part de la culpa la va tenir la tradició apostòlica romana en la qual vaig estar educat i que em convèncer que les persones estàvem destinades a tenir una sola parella a qui havíem de ser fidels i a qui havíem de dedicar la nostra vida.

Induït per aquesta visió, vaig començar a buscar una nòvia i, com que m’havien dit que havia de ser l’única que podia tenir i que m’havia de durar molt de temps, vaig optar per buscar-la maca.

Als pobles es dóna aquesta endogàmia tan magnífica produïda pel nombre limitat de persones en un rang d’edat determinat que t’obliga a triar la parella entre els quatre matats amb qui coincideixes quan vas al bar merdós o a les trobades de les escoles per jugar a voleibol. En conseqüència, no vaig tardar a triar una afortunada i em vaig disposar a tirar-li els trastos a fons. Es deia Marta.

Però és clar, un altre dels problemes del poble és que, si decideixes anar a darrere una de les míssils, la competència serà tan dura com quan n’hi ha una que està bé en una classe de multimèdia.

Els candidats preferits érem tres: un xaval de la meva colla el punt fort del qual era que era ben plantat i agradable, un tiu d’una altra escola d’aquests que si fossin als Estats Units serien capitans de l’equip de futbol americà però que aquí només era quillo i que era lleig i popular, i jo mateix, que era lleig, antipàtic i desagradable.

Curiosament, ella va triar-me a mi i vam tenir la relació adolescent més típica que s’hagi pogut ensenyar en qualsevol pel·lícula de dissabte a la tarda. I com a relació típica, ho vam deixar al cap de poc temps.

Van passar uns mesos fins que un dia el meu amic guapo em va explicar que s’havia començat a veure amb la Marta i vaig intuir que em demanava si em feia res que anés amb ella i jo li vaig dir que hi tenia tot el dret, tot i que el cabró ho hagués fet encara que li hagués dit el contrari.

La seva relació va ser d’aquestes en què ella marxa a la ciutat per estudiar a la universitat i ell es queda a treballar al poble i que al començament hi ha molt bona voluntat d’aguantar veient-se els caps de setmana fins que un cap de setmana ella no va al poble i descobreix la festa de la ciutat i fa nous amics que són interessants i un dia ja fa dos mesos que no va al poble i li diu al col·lega guapo que han de parlar i el deixa.

I els anys van passar.

Fins que un dia em vaig assabentar que el meu amic guapo s’havia casat i havia tingut un fill i el vaig anar a veure encara que ja feia temps que els nens em feien més aviat poca gràcia.

Al principi tot va anar com era d’esperar, però la meva sorpresa va arribar quan va aparèixer la Marta, que també tenia un fill i que justament l’havia tingut amb el capità de l’equip de futbol americà, tots dos amics de la parella del meu amic guapo.

Jo no donava crèdit al que veia perquè pensava que la universitat canviava prou les persones com per no acabar amb els més tarats amants dels esports, però en el seu cas es va donar una excepció (tampoc crec que estudiés res que li portés gaire feina, segurament magisteri o psicologia).

Mentre pensava en això, el meu amic guapo es va acostar amb el seu nen a coll i em va dir:
—Ha guanyat, eh?
Em vaig girar per mirar-lo i, sense saber de què parlava, vaig preguntar:
—Qui ha guanyat?
—Aquest cabron —va dir assenyalant amb el cap el capità de l’equip de futbol americà.
—Com que ha guanyat?
—Al final s'ha quedat la Marta.
Vaig tornar a mirar la Marta amb el nen a coll, la seva cara cansada i els seus cabells despentinats, el cotxet amb les bosses plenes de pots de pols de talco, de bolquers, de mocadors de paper amb fragància de lavanda. Em vaig girar cap el meu col·lega guapo amb el seu nen a coll i vaig dir:
—Sóc jo qui ha guanyat.

dimarts, 16 de setembre de 2014

La paràbola de la clau que no obria totes les portes


Imagina que prepares una nit de festa amb l’única finalitat de follar. Aquest és el teu objectiu i enfoques tots els elements que t’acompanyaran durant l’empresa perquè t’ajudin a arribar a la teva meta: truques a uns amics, feu un sopar lleuger, beveu amb certa moderació per no perdre la capacitat de vocalitzar, trieu un local adequat com Sidecar i fins i tot intentes vestir amb certa correcció, o com a mínim evites posar-te aquella samarreta de propaganda que era negra i que ara té un color entre el gris i el blau marí.

Arribes al local amb seguretat perquè tota la prèvia ha funcionat a la perfecció, tot i que, abans de marxar, heu fet uns xupitos que saps que d’aquí a una estona poden ser problemàtics.

I ho són.

Senzillament perquè decideixes que la consumició de l’entrada te la gastaràs amb un cubata que arriba amb un altre xupito que et paga un dels teus amics. I un altre dels teus acompanyants, que resulta que s’ha torrat una mica més perquè ha començat a beure whisky sol, decideix que, en aquesta bona nit, no hi pot faltar una mica d’MD i et jura que servirà per acabar d’amanir la vetllada.
 

Un impuls incontrolable t'obliga a ficar el dit a la bosseta per agafar una mica de la pols àcida, que et crema la llengua i et fa moure la mandíbula i fa que el teu cos ja no respongui de la mateixa manera. Tot i que el cor se t'acceleri, una sensació de benestar s’apodera de tu perquè cada passa que fas et deixa franquejar llargues distàncies, i aprofites per demanar un altre cubata i per voltar sense rumb per l’interior del local amb les teves  gambades sobrenaturals.

I els llums s’obren.

I no entens res perquè et sembla que tot just hi has entrat fa uns minuts i, fins que no mires el mòbil per comprovar l’hora, no et creus que siguin les set del matí. Llavors, el pes d’una nit desaprofitada o, com mínim, d’una nit en què no has lluitat per l’objectiu desitjat, et cau com el martell de Thor a sobre la consciència i et planteges la possibilitat de quedar-te a fora la discoteca per intentar enganxar una mossa.

Uns amics et van ensenyar que aquesta part de la nit s’anomena «remesa» (en castellà), que en català es pot traduir com a «sobretaula». Mentre puges les escales, penses en els aspectes en comú que tenen els conceptes: les dues accions es duen a terme quan allò que era l’assumpte central de la trobada —el dinar o la discoteca— ja s’ha acabat. En conseqüència, la imatge que en queda és desagradable: plats bruts, estovalles plenes d’engrunes, maquillatges escorreguts, etc., tot detalls que donen la sensació general que la cosa s’està allargant més del compte. Tot i això, hi ha qui es queda amb l’esperança de conservar el bon ambient que hi havia anteriorment.

Com que portes una setmana preparant la nit, et convences que cal continuar a la sobretaula i, per alleugerir el cansament i la sensació d’inutilitat, ingereixes més substàncies que, si durant la sobretaula convencional poden ser alcohols durs, de festa són cocaïna, speed i tot el que et donin i que serà aspirat en portals i entrades d’edificis. I tot perquè saps que hauràs d’aguantar converses fútils que no portaran enlloc, les opinions mal formades de persones que no coneixes i discussions sobre assumptes que te la porten molt, molt fluixa.

Tot i això, durant la remesa aconsegueixes interacció amb una noia, cosa que tampoc no hauria de ser tan estranya si tenim en compte que, a aquelles hores, les noies que queden són les que tenen menys seny. Però, és clar, també són les que no tenen pressa.

Després d’aguantar, a fora de Sidecar, que t’intentin robar la cartera, el mercadillo d’objectes robats que posen de matinada, el típic capullo que et ve a demanar si tu prefereixes que la selecció espanyola guanyi o perdi, etc., pot ser que la noia tingui ganes d’anar una estona amb els seus amics, que han decidit anar a la Plaça del Tripi a beure cervesa. Empès per un coratge sobrenatural, t’ajuntes a aquesta colla que no coneixes de res i escoltes els seus acudits interns i converses sobre amics que tu no saps qui són. Camines amb ells aguantant el tipus mentre el sol surt, beus més cervesa perquè l’estona et passi ràpida i prens consciència del risc de l’aposta perquè no saps del cert si aquesta femella acabarà la nit amb tu.

Llavors t’adones que un dels col·legues de la noia s’hi aproxima de manera que veus perillar la teva meta, així que tu també t’hi acostes. És el moment de treure l’artilleria pesada i de mostrar allò que et fa més interessant: l’exposició que has inaugurat, el concert on has de tocar, l’article que has escrit, els quilòmetres que pots córrer, la muntanya que pots pujar... I tot això intentant encertar allò que ella trobarà interessant i fent-ho prou amè com perquè no s’avorreixi.

I ho aconsegueixes.

De mica en mica, els amics marxen i ella et diu que vagis a casa seva. Eufòric, l’agafes per la cintura i t’hi acostes per fer-li un petó i comprovar com respon a aquest atreviment. I potser et sents una mica bavós, però són les deu del matí i el sol t’està aniquilant els ulls i els turistes xoquen amb vosaltres i la percepció de la realitat comença a ser molt distorsionada.

Puges a casa la noia, que està en un pis alt d’un d’aquests carrers estrets del gòtic, i et porta a la seva habitació. Sents que posa música —que no reconeixes— i et sembla que ho tens tan fet que fins i tot et comences a descordar el cinturó, però, quan et gires, veus que s’està fent un porro. I tu, càgumdeu, penses que si et fumes un canuto quedaràs plegat i no tindràs collons d’aixecar-te, però, tot i això, quan te’l passa, l’agafes i fumes i notes que les parpelles et pesen i que el teu cos s’alleugereix.

I per fi us feu uns petons, us estireu al llit i ja dónes per suposat que fotràs un clau, tot i que a aquestes alçades ja no saps si el que vols és això o si, en el fons, vols dormir i ja està. Aquests pensaments discorren per la teva ment quan ella s’incorpora i diu:

—Saps què m’agradaria? —I sense esperar que contestis, respon—: Vi.

A tu se’t torça la mirada i de fet ni tan sols et creus que acabi de pronunciar aquestes paraules fins que veus com s’aixeca i agafa el seu bolso per treure’n un bitllet de vint euros que t’atansa mentre et demana, amb una veu suau i delicada:

—Hi vas, si us plau?

Sense acabar-te de creure que això estigui passant, agafes els putos vint euros, les claus de casa de la noia i et cordes els pantalons.

Surts al carrer tan col·locat que no ets capaç de caminar recte, i avances a prop de la paret, a on t’has de recolzar de tant en tant per no caure. I com que no ets de la zona no saps on són els paquis, ni les botigues, ni res, i continues avançant.

Fins que t’ho planteges.

Podries marxar a casa amb els vint euros. No has deixat res a casa la noia, ella no et coneix i possiblement no et torni a veure mai més. Ja no tens ni ganes de follar, i menys de veure vi. Però, joder, tots aquells anys de catequesi i «del no robaràs» t’aclaparen com si de sobte creguessis en Déu i penses que no, que això seria massa rata i que tu no ets així.

Immers en el conflicte moral, trobes una botiga, hi entres i et plantes a davant dels prestatges dels vins. Ara recordes que ella t’ha demanat que compris un vi rosat, però ets incapaç de veure la diferència entre uns i altres i, quan n’agafes un per llegir l’etiqueta, simplement no pots fer-ho. Com si fossis un analfabet, les lletres es converteixen en símbols irreconeixibles i amb prou feina pots sostenir l’ampolla entre les mans. Et gires cap el botiguer, que ja està pendent de tu, i li demanes si aquella ampolla és de vi rosat. Et contesta que no i no et queda més remei que demanar-li que ell et posi el vi rosat. Amb una sensació de victòria, surts amb l’ampolla i t’encamines cap al carrer de la noia.

I és en aquest moment quan t’adones que t’has descuidat un detall força important: no saps el número del bloc. I, com un maleït babau, et mires les claus per si de cas tenen la direcció apuntada, cosa que, evidentment, no passa.

Des de la primera porta del carrer, proves cada pany amb totes les maleïdes claus que portes a sobre, que deuen ser sis o set. I així et deus passar més o menys vint minuts fins que, per fi, una clau gira. I, com que evidentment tampoc no saps el pis, repeteixes el procés pujant les escales.

Quan estàs a punt de provar una clau, la porta del pis s’obre sola i en surt un paio que et diu:

—Tu no estaves amb la ...? (evident no saps com es diu)

—Sí —contestes amb seguretat.

I et deixa entrar. I, collons, penses que tampoc no fas tan mal efecte, amb aquesta ampolla de vi a les mans com si fossis un gran romàntic. T’animes, agafes dues copes de vi del prestatge del menjador i, després que el noi t’indiqui la porta de l’habitació de la noia, hi entres com un amant apassionat. T’asseus al costat del llit, serveixes la beguda i reses a Déu perquè et faci trempar.

Quan us lleveu, unes hores més tard, et poses els pantalons i notes les claus de la noia a la butxaca.

—On et deixo les claus? —demanes mentre les treus.

—Quines claus? —et respon ella.




diumenge, 15 de setembre de 2013

Mamades vagarívoles




El tema és que fa temps vaig jurar que no tornaria a agafar una bici borratxo i, sembla que no, però és un jurament que és difícil complir. Quan em llevo al dia següent després d’haver-ho fet i no recordo ni el recorregut que he seguit per arribar fins a casa em maleeixo i intento reflexionar sobre els perills que suposa aquest comportament. Me n’avergonyeixo però, quan són les cinc passades i vaig tocat, no hi penso. Així que arribo a la parada de bicing que tinc a prop de casa i em fan mal les mans perquè he agafat molt fort el manillar en una mena d’acció per excusar el meu comportament com per poder dir “Ei, anava borratxo però agafava molt fort el manillar”. Doncs arribo i deixo la bici i m’adono que un paio una mica més baixet que jo se m’acosta.
—Escolta —em diu— tu saps on hi ha algun bar d’ambient per aquí?
—Mmm... a aquestes hores haurà de ser un after, no?
—Tant me fa, només vull un lloc on poder lligar.
—Per allà em sona que n’hi ha un —dic assenyalant en direcció al carrer Rocafort. I no l’enganyo perquè un dissabte al matí, mentre treballava, em vaig fixar que a Rocafort hi havia un after.
—Però vull que sigui d’ambient, eh.
—Ja m’ho imagino —dic jo—. El dia que hi vaig passar hi havia bastant ambient.
—No —contesta després de pensar-s’ho—, aniré al Paral·lel.
—Al paral·lel? —pregunto sorprès—. Al paral·lel hi ha aquest rotllo?
—Sí, sí, és brutal —s’atura—. Però per què m’ho dius així? On aniries tu?
—Home , jo aniria a la part esquerra d’Universitat.
—I allà hi ha rotllo?
—Collons, no se’n diu el gayxmple?
El cas és que començo a caminar cap a casa i ell segueix les meves passes.
—Escolta —em diu—, a tu t’agraden les mamades?
—Home i tant —contesto eufòric (no oblidem que vaig borratxo).
—Vols que te’n faci una?
—Mmm... no.
—Per què?
—És que no em va el rotllo.
—Segur? Pensa que la boca és igual pels homes que per les dones.
—Em sap greu però a mi les dones m’agraden molt, no t’enganyo, i no em diguis això de què tothom té un punt d’homo perquè a mi les dones m’agraden molt, i quan dic molt és que em flipen, però et diré per què: les tetes. Et puc assegurar que els pits són la cosa que més m’agrada al món, potser l’única causa per la qual aniria a la guerra, imagina. En aquesta època en què les estructures morals estan en crisi jo he convertit les tetes en el meu tòtem; són el meu déu.
—Doncs és una llàstima perquè estàs ben bo.
—I tant si és una llàstima, i et diré més: m’agradaria que m’agradés perquè si fos així et diria que me la mamessis i tots dos aniríem a dormir ben tranquils.
—... —mira amunt—. Segur? —torna a demanar-me—. Ens podríem ficar en un garatge i ho tindríem fet en un moment. Mira —diu assenyalant l’entrada d’un aparcament—, és tan fosc que ni sabries que sóc tio. A més, si tens novia amb això no li poses les banyes.
I collons, penso que aquesta és una observació molt interessant i que té raó, però m’imagino el paio ajupit fent-me una mamada i la idea no em motiva.
—Em sap greu però no.
—Doncs mira que quan he vingut a parlar amb tu estava convençut que series gay.
—Hòstia, m’afalagues —i és cert—. Sempre que un tio em tira els trastos em sento molt bé, suposo que perquè penso que els mariques, no et sap greu que digui mariques, no?
—No, no.
—Doncs això, suposo que com que penso que sou refinats teniu un gust també refinat i em puja l’autoestima.
—És una llàstima que no ho siguis, ara ens ho passaríem bé.
—M’ho imagino, no t’ho nego, però —i arronso les espatlles— no és el cas.
Un tio ens avança caminant; porta pantalons texans clars i una camisa.
—Aquest sí que ho és —diu ell.
—N’estàs segur?
—Seguríssim.
—Podries comentar-li si vol algo.
—Bah, no m’agrada.
—Llàstima, jo te l’hagués presentat.
—Escolta —em diu—, a tu et faria res acompanyar-me a buscar companyia?
Reflexiono, però de seguida sé que la meva resposta serà afirmativa perquè sento molta passió per les situacions noves.
—Anem-hi.
Després de caminar una estona mentre parlem de la nit i tal, arribem a la part de sobre de la Gran via. A aquestes hores tampoc no hi ha gaire gent, però sí més que al meu barri.
—Veus? —li comento—. Aquí està bé, no?
—A veure si hi ha sort.
Just acaba de dir aquestes paraules i se’ns acosten un parell de paios.
—Hola —diu un d’ells.—, què tal?
—Bé —contesto jo—, voltant una mica.
—I no esteu cansats?
—Encara tenim energia per una estona.
—Anàveu a algun lloc?
—Estàvem pensant què fer.
—El meu amic i jo us hem vist i hem pensat que podríem marxar junts a algun lloc, per exemple a casa nostra, voleu venir?
—Sí —contesto jo. De seguida m’adono que acabo d’acceptar la invitació i, tot i que la meva set d’aventures em podria portar a l’apartament d’aquests dos, intueixo com acabarà tot plegat i no em fa el pes—. Vull dir: ell vol venir.
—I tu?
—No —contesta el meu acompanyant—; no li va el rotllo.
—Segur?
—Sí, sí —ell parla—, ja n’hem parlat durant molta estona. —Tot seguit es gira cap a mi i estén la mà—: encantat.
—Un plaer —li dic jo.
—Te’n dec una.
—De mamada?
Es parteix.
—Encara hi ets a temps si vols.
—No, gràcies.
—T’ho passaries bé si fossis marica.
—Hòstia puta, sé que seria ben parit ser marica.
Els tres riuen i emprenen la marxa. Jo me’ls miro mentre s’allunyen i penso que seria ben parit, però de seguida caic en què són tres i no hi ha ni unes tetes. Des del meu punt de vista, un fracàs absolut.