dimarts, 20 de maig de 2014

Intentar-ho




És un dia assolellat de primavera i en Víctor seu a la terrassa d’un bar amb un cigarro i una cervesa. Després de fer un glop, aixeca la vista i es fixa en una parella que s’acosta pel carrer: van agafats de la mà, però no parlen i miren en direccions diferents. En Víctor apaga el cigarro al cendrer que hi ha a sobre la taula metàl·lica, es posa dret i, saludant amb la mà, fa una senyal a la parella. La noia el veu i estiva al seu acompanyant cap a la taula.
—Hola, Raquel —diu en Víctor. Fa dos petons a la noia i es gira cap al noi per donar-li la mà, però aquest ja està assegut. En Víctor manté la mà en posició per rebre la salutació—. Eloi, suposo.
L’Eloi observa la mà i aixeca la vista fins a mirar fixament els ulls d’en Víctor per dir:
—Evidentment.
—Sóc en Víctor —diu mentre aparta la mà a poc a poc.
—Que ha de durar gaire aquesta comèdia? —demana l’Eloi, que està reclinat a la cadira i fa copets amb el taló a terra.
En Víctor i la Raquel es miren.
—Bé —contesta en Víctor—, crec que cal que ho parlem.
—Jo tinc molt clara la meva opinió i no penso canviar de parer —adverteix l’Eloi.
—Per això mateix val la pena que hi reflexionem —diu la Raquel mentre seu.
—Us vaig a demanar alguna cosa? —pregunta en Víctor.
—Jo vull una cervesa —respon la Raquel—. Amb copa, si us plau.
—Jo no vull res —remuga l’Eloi.
—Fes el favor, Eloi —suplica la Raquel.
L’Eloi respira fons i mira cap el final del carrer. Després diu:
—Està bé. Una cervesa també, però no vull copa.
En Víctor marxa cap a l’interior del bar i la Raquel es tira endavant per acostar-se a l’Eloi.
—Em vas dir que et comportaries —xiuxiueja la Raquel.
—Sí, ho sé —reconeix l’Eloi mentre també es tira endavant—, però és que em posa dels nervis tanta cordialitat; sembla que no sàpiga per què som aquí.
—Que et quedi molt clar que som aquí per fer les coses bé.
—No —nega ell amb rotunditat—, som aquí perquè les coses ja s’han fet malament.
—Eloi, de debò, si no pares, me’n vaig i t’arregles tu sol amb ell.
La Raquel el mira directament als ulls fins que l’Eloi abaixa la vista.
—Ja paro —es rendeix finalment l’Eloi.
—Doncs més et val...
La Raquel es fixa que en Víctor surt del bar amb les cerveses. Quan arriba a la taula dóna la copa a la Raquel, reparteix les ampolles i s’asseu. Després que tots tres hagin begut, la Raquel i en Víctor es miren i ella assenteix amb el cap.
—Bé —fa la Raquel—, com que jo sóc qui té més confiança amb les dues parts, començaré; us està bé?
—Perfecte —diu en Víctor.
—Per descomptat —exclama l’Eloi—, no deus voler que comenci jo?
—No, ja m’ho imagino —diu ella comprensiva—. Sé que la situació no és fàcil, i menys per tu —diu posant una mà a la cuixa de l’Eloi—, però crec que les coses, per poc que es pugui, s’han d’intentar fer bé.
—Crec fermament —continua en Víctor— que podem arribar un acord que ens satisfaci a tots.
L’Eloi arrufa les celles i esbufega amb força. Agafa l’ampolla i se l’acosta a la boca, però abans d’arribar a tocar-se els llavis, s’atura.
—Val —talla l’Eloi mentre s’incorpora en direcció a la Raquel—, m’està bé continuar  aquesta comèdia, però no vull parlar amb ell —diu assenyalant en Víctor—. No puc, simplement no puc.
—Està bé —contesta la Raquel—, està bé. De moment parlo jo, d’acord? —Mira en Víctor i aquest assenteix amb el cap—. Posem les cartes a sobre la taula. Ens hem reunit aquí perquè...
—Ara en serio —interromp l’Eloi—, què et falta?
—Eloi —fa la Raquel—, ja ho hem parlat mil vegades.
—I encara no ho entenc.
—Em falta sensibilitat, em falta algú que m’ensenyi coses, que tingui ganes d’aprendre amb mi...
—Quan treballes deu hores al dia no et queden gaires ganes d’aprendre.
—Veus? Ja hi tornes: sempre la feina.
—És que si no treballo, com pago el cotxe?
—Un cotxe no és imprescindible.
—Però bé que t’agrada que et porti, eh?
—És clar que sí, però no calia que te’n compressis un de tan car.
—Ara serà culpa del cotxe massa car.
—És que no sé per què et vas hipotecar tants anys per un cotxe, no ho trobes ridícul?
—Ridícul? —demana l’Eloi escandalitzat—. Escolta maca, aquest cotxe és la raó per la qual m’aixeco cada dia.
—Doncs a veure si també te’l fiques al llit i acabem d’una puta...
—Un moment, calmeu-vos, calmeu-vos —diu en Víctor aixecant les mans per interrompre la discussió—. No hem vingut aquí a fer-nos retrets. —Col·loca una mà a sobre la de la Raquel.
—Ei, ei! —exclama l’Eloi—. Aparta aquesta mà, que encara no hi ha res decidit.
En Víctor posa les dues mans amunt, amb un gest semblant al que faria algú si l’apuntessin amb una pistola.
—D’acord, d’acord —diu en Víctor—, tens raó. Però ens hem desviat de la conversa. Em sembla que el que la Raquel vol dir és que amb tu té una carència important de sensibilitat a tots els nivells. —Es gira cap a la Raquel—. No?
—Sí, això mateix —afirma la Raquel.
—Tu ja sabies com era abans de començar a anar amb mi —diu l’Eloi—. O em diràs que després de vuit anys te n’has adonat de cop?
—No —contesta la Raquel—, però ja saps que, al principi, tot sembla meravellós... i amb el pas del temps vas veient totes les deficiències que té l’altra persona.
—Deficiència em sona a subnormal —deixa anar l’Eloi.
—No t’estic dient subnormal, Eloi. Simplement em sento buida amb tu.
—Sabia que no t’havies d’apuntar al curs de teatre de meeeeerda —diu l’Eloi amb fàstic.
—Si no hagués estat això, hauria estat una altra cosa.
—Molt bé, molt maco tot plegat! —esclata l’Eloi—. I tu, què? —Es gira envers en Víctor—. No dius res? T’està bé això d’haver de compartir nòvia? Ja m’explicareu com ho farem quan us comenceu a ficar al llit.
—Bé... —en Víctor mira la Raquel—, de fet... de fet ja ens hi hem ficat.
—Què?! —L’Eloi s’aixeca arrossegant la cadira metàl·lica, que fa un estrèpit amb el terra—. Ja us heu ficat al llit? Hòstia puta —exclama mirant alternament la Raquel i en Víctor—, jo aquí fent l’imbècil mentre aquest paio s’ha tirat a la meva nòvia. Deus estar content, no?, anar pensant «Mira capullo, m’he follat a la teva nòvia».
—No ho penso, això.
—Eloi, si us plau —diu la Raquel mirant al seu voltant—. Seu.
—Hòstia puta —renega l’Eloi mentre seu.
—Escolteu —diu en Víctor—, aniré un moment al lavabo i així podreu parlar un momentet sols.
En Víctor s’aixeca i marxa.
—Eloi, perdona, sé que t’ho hauria d’haver dit.
—Tot és una mentida —diu l’Eloi en veu baixa mentre mira a terra.
—N’estic molt penedida.
L’Eloi té els colzes repenjats als genolls i el cap entre les mans.
—La meva vida és un engany .
—No, Eloi, jo et continuo estimant.
Després d’un moment de silenci, l’Eloi aixeca el cap i mira fixament la Raquel.
—Raquel, només vull saber una cosa.
—Digues.
—Raquel, digue’m, com a mínim, que jo follo millor que aquest maricon.
—Què?! —salta ella—. Ets tan...
—Què? —la provoca ell.
—Això és l’únic que et preocupa de tot plegat? Ets un primitiu, només pots veure els altres tios com si fossin la teva competència, sempre dubtant de...
—Que potser m’equivocava?
La Raquel calla de cop.
—No —contesta ella.
—D’acord. Ara contesta perquè m’has enganyat i és el mínim que em mereixo: folla millor o no folla millor?
La Raquel pensa uns instants.
—Potser no ho fa millor —xiuxiueja—, però és que tu i jo ens coneixem molt bé.
—I una merda —fa l’Eloi—, saps que el primer polvo que vam fotre ja va ser espectacular.
—Bé, potser sí, però és perquè ell és més sensible i té en compte altres aspectes com les carícies, les paraules, l’ambient...
— I és clar, quan estàs ficada de quatre grapes, això ho tens molt en compte.
—No siguis impertinent.
—No sóc impertinent. Només et vull fer veure que ara aquest tio t’agrada perquè és la novetat, però d’aquí a un temps estaràs avorrida com una ostra.
—Ell m’omple d’altres maneres.
—Ja m’ho imagino, perquè el que és el... —s’assenyala l’entrecuix—... això, t’ho deu omplir ben poc.
—Eloi, de debò, para.
—Només vull que siguis conscient que quan m’estàs comparant amb aquest només tens en compte els temes sentimentals i les merdes aquestes, i el sexe és tan important com qualsevol altra cosa.
—Et penses que no ho sé? —demana ella enfadada—. Per què et penses que sóc aquí? Si en Víctor, a més a més, fos bo al llit, t’hagués trucat fa temps i t’hauria dit «Ei, no em tornaràs a veure».
L’Eloi se la mira atentament amb els ulls entreoberts.
—Qui ets tu?
—No em diguis això perquè saps de sobres que, si volgués, podria anar-me’n qualsevol nit a una discoteca i tirar-me a qui em donés la gana.
—No ha estat mai el teu estil.
—Perquè sé que el món està ple d’imbècils.
—I de tios que no follen bé.
Fan silenci quan veuen que en Víctor surt del bar.
—Perdoneu, per on anàvem? —demana en Víctor mentre seu.
—Podríem parlar de sexe —. L’Eloi agafa l’ampolla, mira la Raquel i esbossa un somriure. Ella li torna una mirada fulminant.
—Que passa res? —demana en Víctor.
La Raquel es gira i somriu mentre diu:
—No, és clar que no.
—De què vols parlar concretament? —demana en Víctor a l’Eloi.
—No ho sé. —L’Eloi no aparta la vista de la Raquel—. Tu Raquel, amb qui preferiries quedar-te, si només tinguéssim en compte el sexe?
—Bé —contesta en Víctor—, jo diria que tots dos devem complir les expectatives, per això no hi ha problema.
—Oh, no hi ha problema... —repeteix l'Eloi amb mofa—, o sí que n’hi ha, Raquel?
—Què vol dir amb això? —pregunta en Víctor.
—Víctor, la veritat és que... bé, amb tu em costa molt arribar... ja saps.
—Oh, Déu meu, ho dius de debò?
—Sí.
—I li has explicat a ell?
—Ho sento —es disculpa ella.
—Però és perquè encara portem poc temps junts, no?
—No és una qüestió de temps, és la manera de fer. Tu ets molt agradable i tot això, però a vegades m’agrada una mica més... porc.
—Òndia, Raquel —fa en Víctor, espantat.
—Què passa?
—Que em convertiré en el teu amic gai.
—No diguis tonteries.
—Sí, Víctor —replica l’Eloi—, no diguis tonteries. De fet podem fer una cosa: tu te la quedes de dia i la portes als museus, i jo me la quedo les nits perquè es llevi contenta.
—No em tractis així, imbècil.
—No farem més l’amor Raquel? —demana en Víctor.
—Sí que ho farem, tranquil.
—Follar —matisa l’Eloi—, vosaltres, com a molt, follareu.
—Calla.
—Jo només faig l’amor.
—I és molt agradable.
—Mai no he estat prou llest per tu.
—Mai no t’has interessat per mi.
—Em vas dir que t’agradava.
—I m’agrada... de tant en tant.
—He dedicat dies sencers a fer-te contenta.
—No vull que ho facis només per tenir-me contenta.
—És per fer-ho especial.
—Si ho fas sempre, no és especial.
—I t’he acompanyat a tor arreu.
—També en vull poder parlar.
—No et vull embrutar.
—El sexe diari ha de ser brut.
—La qüestió és passar-ho junts.
—I que m’estimulin l’intel·lecte.
—I l’amor?
—L’amor és el que ve després del sexe brut.
—I l’amor?
—L’amor és el que ve després que et diguin que és interessant parlar amb tu.
—...
—...
—...
—Intentem-ho?


Fotografia de Crónica Norte.

1 comentari:

  1. Hello Everybody,
    My name is Mrs Sharon Sim. I live in Singapore and i am a happy woman today? and i told my self that any lender that rescue my family from our poor situation, i will refer any person that is looking for loan to him, he gave me happiness to me and my family, i was in need of a loan of $250,000.00 to start my life all over as i am a single mother with 3 kids I met this honest and GOD fearing man loan lender that help me with a loan of $250,000.00 SG. Dollar, he is a GOD fearing man, if you are in need of loan and you will pay back the loan please contact him tell him that is Mrs Sharon, that refer you to him. contact Dr Purva Pius, call/whats-App Contact Number +918929509036 via email:(urgentloan22@gmail.com) Thank you.

    ResponSuprimeix