Apunts sobre "El Método"

Algunas chicas son diferentes.

Eso es lo que decía Marco. Y, a pesar de todo lo que había visto durante el taller de Mystery, seguía pensando lo mismo. Insistía en que Goca no era como las demás. Goca era una chica de buena familia, había recibido buena educación y tenía moralidad, no como esas chicas materialistas de las salas de fiestas.

Yo les había oído decir lo mismo a decenas de hombres. Al igual que les había oído decir a decenas de mujeres que nuestras técnicas no funcionarían con ellas. Pero en cambio había visto a esas mismas mujeres intercambiando números de teléfono, o saliva, con uno de nuestros chicos tan sólo unas horas después. Cuanto más inteligente es una chica, mejor funciona. Las strippers, con síndrome de déficit de atención, ni siquiera te dedican el tiempo necesario para que desarrolles una de tus técnicas, pero una chica más perceptiva, una chica con mundo que te escuche con atención, caerá inevitablemente en tus redes.

"Dark city, dead man" de Cult of Luna

When the streetlights fade.
Warm rain like judgement descends.
Their voice numbs me.
Speaking words in a dead tongue.
I have walked a road that lead me back to you.
From a window our glances met.
My true colours I cannot hide.
The landscape has changed.
You don’t recognise me.
These pictures slowly fade.
Memories wither, they are all gone.
Further down the steps get steeper. You haunt me in my dreams.
I let go and fall deeper.
This will be the end of me.

Com llegeix "El Método"

Després de tota la introducció, uns punts del llibre que vull aclarir.

La primera cosa en què pensen les dones quan se’ls explica que existeix una obra d’aquest caire és “I això no és tractar les dones com a objectes?”.

No ho sé. La única cosa que puc assegurar és que un tant per cent molt elevat de mascles surten de festa exclusivament per intentar endur-se una tia al llit. A vegades em sorprenc que hi hagi noies que no siguin conscients d’això, però puc assegurar que si de sobte tots els tios deixessin de voler-se ficar al llit amb altres persones les discoteques es buidarien, però es buidarien d’una manera que no us podeu ni imaginar. Aquest paràgraf, apart de ser adequat per la pregunta, demostra que el protagonista no és només un imbècil disposat a fer el que sigui per follar (o sí, però com a mínim es qüestiona).

It was then that I realized the downside to this whole venture. A golf was opening between men and women in my mind. I was beginning to see women solely as measuring instruments to give me feedback on how I was progressing as a pickup artist. They were my crash-test dummies, identificable only by hair colors and numbers—a blonde 7, a brunette 10. Even when I was having a deep conversation, learning about a woman's dreams and point of view, in my mind I was just ticking off a box in my routine marked rapport. In bonding with men, I was developing an unhealthy attitude toward the opposite sex. And the most troubling thing about this new mindset was that it seemed to be making me more successful with women.



La segona és “És impossible que funcioni”.

Ja he deixat molt clar que aquest llibre no és un manual fet a la babalà, sinó un estudi molt profund de la psicologia femenina. No només s’ha de llegir, sinó que s’ha d’entendre, i estic convençut que molts tios se’l podrien llegir cinquanta vegades i no aconseguirien entrar en el joc o perquè no ho entendrien o perquè no s’hi veurien amb cor o còmodes per fer-ho. Quan insisteixo tant en l’imaginari que gira al voltant de l’obra no ho faig gratuïtament. Et pot tocar més o menys els collons que hi hagi gent que s’hagi dedicat a fer això, però s’ha de tenir en compte que la reproducció és una de les bases principals de tots els éssers vius. No sé si això ho justifica, però és així.

La tercera és “No totes les dones som iguals”.

I hi estic totalment d’acord, però tothom actua lliurement dins un marc. Amb això no estic posant les dones per sota els homes, sinó que dic que les persones normalment no som tan especials com ens pensem. Només fa falta fixar-se, per exemple, en les modes o les obsessions generacionals. Diuen que les mosques són animals simples perquè responen de la mateixa manera a un mateix estímul. Bé, només cal comptar els milions d’ulleres Ray-Ban que es veuen pel carrer, les bambes Converse, els tatuatges, o fixar-se en la obsessió de la majoria de persones nascudes als ’80 pels dibuixos de l’època. En general en qualsevol moda. I si ara estàs pensant que no fas res d’això i que ets súper especial enumera les coses que fas i busca al google persones que també les facin i adona’t que en el fons som tots iguals.

Les pautes generals funcionen igual per totes les dones, siguis una pija que es gasta 1000 euros cada cap de setmana o una punk que només volta per cases okupa. Cap tia vol un perdedor, cap tia es vol arriscar a ficar-se al llit amb un paio que es veu d’una hora lluny que fa tres anys que no folla, cap tia té ganes que la molestin amb converses de merda, etc.

A mode de comprovació fixa’t en qualsevol colla de tios. Després localitza el que està “per damunt”, o sigui, el que es treballa més l’aspecte per ser part de la colla (aquí hi entren modernos, crusties, heavies, hippies...), el que parla més i amb més seguretat, el que porta la iniciativa, o sigui, el que s’ha convertit en la icona de la seva colla, que no necessàriament ha de coincidir amb el guapo. Llavors mira la novia que té. Segurament serà la que està més bona, o si no en té serà el que es tira més ties o el que té la tia que ell vol. És un experiment cutre però normalment funciona.

A continuació, no només la raó per la qual aquest llibre no està tan malament, sinó per la qual és un bé per la humanitat.

As anyone who regularly reads newspapers or true-crime books knows, a significant percentage of violent crime, from kidnappings to shooting sprees, is the result of the frustrated sexual impulses and desires of males. By socializing guys like Sasha, Mystery and I were making the world a safer place.

Ja per acabar deixo un fragment que em va fer riure força.



So I was kissing her and rubbing her poon down. This was pretty hard. I couldn't concentrate on kissing her and rubbing her at the same time. I was doing my best though.


She started rubbing my cock, and it felt pretty cool. LOL


WIDEFACE: Fuck me Extramask.


EXTRAMASK: Okay.


So I tore off my fucking underwear. I kneeled there on her bed with my rock-hard boner pulsating, throbbing—you know it.


WIDEFACE: Put on a condom. I have one.


EXTRAMASK: I have one of my own.


I didn't want to use hers. I was freaked out about it for some reason, like she would sabotage it or some shit.


WIDEFACE: What brand?


EXTRAMASK: Sheik.


Again, I was a virgin at this point and I didn't know how to properly put a condom on.


EXTRAMASK: Put the condom on, it turns me on.


WIDEFACE: Okay.


She couldn't get the condom on, so she went to get hers. As she went and got hers, I ended up getting my own on. Then I fucked her!


I fucked her and fucked her and fucked her and fucked her and fucked her and fucked her.


About fifteen minutes into the whole thing, I was thinking, "This fucking sucks. This is fucking sex? I hate this. I want to leave." I legitimately wanted to leave. I was thinking, "I busted my fucking balls for months for this?"


I was sitting there pumping this girl missionary style for fifteen minutes getting no feeling.


She was all moaning and shit, and I'm just pumping away like a tool. So I decided to move her around and try some positions—just like in the porno movies!


I had her on top. I had always fantasized about this. So she was on top of me and I was thinking, "Holy shit, this fucking hurts. My cock is gonna fucking snap off."


After about two minutes, I changed positions because it hurt so much. I got her into doggy-style position. I thought this would be interesting. So I had her from behind and I was trying to find the slot, but I couldn't. I was sitting there fishing around her ass and upper legs looking for the entry. It was horrible, just like the sex. I couldn't find the hole. She started to whine because of the long delay. I was thinking, "You're whining? Calm it down, China—seriously." I wasn't getting any arousal out of this deal.


I got it in for two strokes, then it popped out. Then she started whining again. So I switched positions and, for some reason, I went to the her-on-top position again. Dumb move, Extramask. I feared my cock would break right the fuck off. After about four minutes of that, we went back to missionary, and I slammed her hard.


Hey, she said she wanted it.


I was saying shit like:


'You like that?"


"Say my name!"


'You like it hard?"


Keep in mind, I was bored out of my mind during this whole experience. I was pretty disappointed. LOL


After thirty minutes:


WIDEFACE: Change your condom.


EXTRAMASK: (Thinking: I guess this is something you do after a half hour of


sex. But overall I was pissed that the sex wasn't over.)


So I took my condom off and opened a new one.


WIDEFACE: What are you doing?


EXTRAMASK: I'm putting on another condom.


WIDEFACE: Why?


EXTRAMASK: I thought you said you wanted me to?


WIDEFACE: No.


I didn't care. I was happy with that.


So then we just lay naked together and kissed a bit. She wanted to cuddle. I didn't really want to, but I did. This was a mistake on my part. After sex I should have ripped my condom off, sat on her bed, and jerked off until completion. I should have wacked my load all over the place, her face, and her Trinitron TV set.


WIDEFACE: Lie down and rest for five minutes. Then I will call a cab.


EXTRAMASK: What? Five minutes? Why are you trying to rush me out of here?


WDEFACE: No, I didn't mean it like that. It’s just good to rest after sex for five minutes.


EXTRAMASK: What's with the five minutes thing?


WDEFACE: No. Just relax.


EXTRAMASK: But why five minutes?


Five minutes later she called a cab. She was on hold with the cab company, and she started getting all frustrated because she had to wait, which was annoying. So I got ready to leave. I chatted with her a bit more. She said she noticed in the club that I had lots of energy. She liked it.


WDEFACE: What are you going to do now? [It was 3:30 AM.)


EXTRAMASK: I'm going to another club to hook up with my friends. [I got


even more energetic. I jumped around.)


She totally didn't like that I said I was going out again. And I really wasn't. I just lied to her. I did it because I was pissed that she was trying to get rid of me so quickly. Overall, I wanted to leave her place immediately—I just wanted to leave on my terms.


So the cab arrived and I left her place. We kissed about three times before my exit.


I didn't get her number because:


1. I didn't want to fuck her again.


2. It was obvious this was a one-night stand.


Just to be on the safe side, I made sure I wrote down her exact address when I left—just in case I forgot shit there. I would rather have it than not have it. So that's it. I stuck my junk in a chick. I lost my virginity. The sex was horrible. I felt a bit dirty and used after the act. Overall, I don't feel any different compared to when I was a virgin.


However, I believe this will help me subconsciously in my sarges. I mean, I've had sex now. I know this. So from here on in, any girl I chat with, I'll be even more like, "Who gives a fuck? I don't need what you got."


—Extramask.

Com ha acabat tenint "El Método"

Potser me’n penediré de penjar una referència sobre aquest llibre, de fet no és un potser, és un segur perquè, sense anar gaire lluny, fa uns dies explicava a la senyoreta Tània que me l’estic llegint i al cap d’una estona em presentava a les seves amigues de la següent manera:

- Ei, aquest és en Tòmpsen i està llegint un llibre per aprendre a lligar.-

Elles em van mirar amb un somriure sorneguer i es van fotre a riure; la resta de la nit me la vaig passar intentant justificar per què estava llegint un manual del flirteig. Encara sort que en Giri, que ha anat seguint la trajectòria de la meva relació amb aquesta obra, em va ajudar i al final vaig aconseguir convèncer-les que tot plegat tenia uns antecedents prou llunyans i un rerefons que justifica clarament que no m’estic llegint aquest llibre per aprendre a lligar.

Primer van dubtar i van acusar la gent de la comarca d’Osona de buscar sempre explicacions i agafar-ho tot amb excessiva relativitat. Nosaltres no ho vam negar en absolut, però ens vam defensar dient que és normal si es té en compte que estem sempre rodejats de muntanya i no veiem mai l’horitzó. Com que són unes noies molt comprensibles al final ho van entendre tot i van alliberar-me de la condemna de ser jutjat.

Aquí ho explicaré tot de manera resumida, perquè allò va durar ben bé de les onze a les dues de la nit, però espero que quedi tan clar com l’altre dia.

Tot va començar fa un temps (hi he pensat i no sé posar-hi any, podria ser tant el 2004 com el 2006) moment en què els de la classe d’en, és igual, donada la naturalesa del cas, obviaré els noms dels implicats, d’un amic que feia una enginyeria (aquí és important la branca d’estudis perquè s’ha de pensar que a les enginyeries, sobretot a les que tenen a veure amb ordinadors, hi ha dues noies per classe i això fa que als nois que ho estudien els costi establir relacions amb femelles, també perquè són carreres difícils i han d’estar molt per la feina, en realitat les humanitats són la clau per l’estudi, però llavors hi ha el futur fracàs laboral, en qualsevol cas) es van dispersar pel món per fer erasmus.

N’hi va haver un en concret que va anar a parar tot sol a una ciutat llunyana (em sap greu, tampoc posaré quina per si de cas) i durant el primer any es va dedicar exclusivament a la feina. Les seves notes devien ser extraordinàries però va arribar un moment en què, decidit a canviar la seva situació respecte les seves relacions socials, es va comprar un llibre anomenat The Game escrit per Neil Strauss. El va llegir, se’l va creure i va començar a triomfar amb els temes sexuals.

Un temps després a mi m’arribava aquesta informació i, escèptic com sóc, no m’ho vaig creure. Un dia vaig rebre un mail l’assumpte del qual era “No deixis que ningú sàpiga que tens això si no vols que totes les teves possibilitats de triomfar quedin anul·lades per endavant”. Hi havia un fitxer adjunt que es titulava Magic Bullets. El vaig obrir i va resultar que era un PDF de noranta-set pàgines. Li vaig fer una ullada i vaig comprovar que era una espècie de manual de com actuar davant de situacions amb dones, sobretot desconegudes. Estava inspirat en el llibre The Game, i em va resultar força curiós.

Jo per aquelles èpoques tenia novia i no m’interessava excessivament aprendre a lligar, però em va cridar l’atenció la profunditat d’anàlisi de les situacions en què un home es pot trobar mentre flirteja: hi havia casos reals, tècniques, dibuixos, explicacions, normes de conducta, llenguatge especialitzat, etc.

Vaig llegir un parell de capítols i em vaig adonar que allò no era una tonteria on se’t deia “Talla’t el cabell així, compra’t aquesta roba i digues aquestes paraules i ja veuràs com triomfes”, sinó una guia profunda d’anàlisi psicològica femenina, on es deixava molt clar que per arribar a ser un artista en l’art de la seducció (pick-up artist) has de canviar la teva manera de viure i de pensar, has de tenir paciència i has d’interioritzar moltes idees del llibre. Per això és important deixar molt clar que per un bon funcionament has de tenir una bona comprensió lectora, perquè si et quedes només amb els detalls superficials el més segur és que acabis fent el ridícul.

Vaig veure clar que hi havia algun amic meu que necessitava aquesta obra però estava escrita en anglès i això va ser un gran impediment per la seva expansió per aquestes terres. Després d’un parell de capítols d’introducció el vaig deixar de banda.

Tot i no acabar-lo he reconèixer que tot aquell univers, per mi desconegut fins aleshores, em va captivar força, no tant pel fet d’aprendre a lligar en si mateix, sinó pel que s’hi amagava a darrera, per descobrir que hi havia gent que dedica tota la seva existència a això.

El temps va anar passant i el llibre (The Game) es va convertir gairebé en un objecte llegendari que sortia sovint a les converses i s’utilitzava a mode de conya.

Va arribar un moment, no fa gaire, en què vaig participar en un concurs on s’havia de fer una reinterpretació d’un guió de Pulp Fiction i vaig decidir que giraria entorn el llibre. Com que feia falta una foto vam decidir anar a l’FNAC per tenir-lo a les mans sense haver-lo de comprar (els centres comercials són fantàstics). Em vaig dirigir a una dependenta i li vaig demanar “Perdona, em pots dir on hi ha El Método?” i ella em va mirar de dalt a baix i, descaradament, va deixar anar una rialla. Llavors em va demanar que la seguís, el va treure d’un prestatge, me’l va donar i va marxar rient. Allà vaig entendre que aquest llibre pateix una espècie de “síndrome Mein Kampf”, un llibre que poca gent ha llegit però del qual tothom està disposat a opinar. Ens vam tirar la foto i vam mirar el preu per curiositat: 10 euros. Vam decidir no comprar-lo però vam marxar convençuts que algun dia l’havíem de regalar a algun amic, com a en, de fet hi ha desenes d’amics a qui els hi hauria de regalar. Els resultats del concurs es van fer públics: no vaig guanyar, cosa que em va tocar els collons, però que vaig entendre perquè la meva proposta no era pas gaire bona.

I un dia, deu fer un mes, mentre treballava, vaig entrar en una llibreria on tenen stocks i de sobte, mirant entre muntanyes de llibres, el vaig veure. I valia 3 euros. El vaig comprar sense dubtar-ho. De camí cap a casa el vaig fullejar, després d’assegurar-me que no es veiés la portada és clar (no tenia ganes de ser jutjat pel carrer) i, sorpresa, resulta que era una novel·la! I no estava mal escrita i fins i tot hi havia moments que em feien gràcia.

A partir de llavors l’he anat llegint a estones d’aquestes mortes en què no estic del tot concentrat, quan tinc cinc minuts abans de sortir de casa per exemple, i resulta que és divertit. He tret la conclusió que el conservaré com a obra de consulta general perquè és sorprenent el nombre de gent que passa pel pis en busca de solucions de caire amorós o sexual o com se n’hi vulgui dir.

Ja per acabar la justificació: no és que vagi tan sobrat com per dir que no em fa falta cap mena de consell, però considero que no m’he pas de creure res d’aquest llibre i que si el llegeixo és per curiositat.

Espero que hagi quedat més o menys clar que l’adquisició d’aquest llibre respon a una barreja de casualitats, causalitats i d’antecedents llunyans que expliquen que jo no l’he buscat mai i que ni tan sols el llegeixo amb la finalitat d’aprendre’n res.

Tot i això em toca els pebrots saber que, després d’aquesta xapa que he fotut i que he tardat a escriure, perquè he tardat només per justificar-me, hi haurà algú que el proper dia em presentarà a les seves amigues dient “Aquest és en Tòmpsen i llegeix un llibre per aprendre a lligar”. Sort que ara els puc donar una còpia impresa d’això.

The busy body, de Donald E. Westlake

Cada cop que passo pel carrer Avinyó (gràcies a la intervenció de la N.C. he descobert que en realitat és el carrer dels Banys Nous) em paro en una botiga de llibres de segona mà que té un prestatge a l’exterior amb llibres que van canviant periòdicament. Fa temps que vaig decidir que, a no ser que estigués buscant una obra en concret, no entraria a aquests establiments perquè si ho faig marxo irremeiablement amb un llibre, cosa que acaba per causar que les meves estanteries s’omplin massa i les parets s’inclinin (això va en serio). Per tant, quan passo per fora em paro i miro els que hi ha. Si n’hi ha algun que m’interessa, l’agafo.

El muerto sin descanso de Donald E. Westlake em va cridar l’atenció per ser negre. O sigui, era negre de collons: tenia la portada negra, la contraportada negra i el canto de les pàgines també. Qui em conegui ja sabrà que és impossible que jo em resisteixi a tal temptació. Vaig mirar el nom de l’autor i no em va sonar (ara hi ha el típic que pensa “Ignorant”, sí, em sap greu), i el nom del llibre tampoc. Vaig girar-lo i vaig començar a llegir la sinopsi:

A la mafia le gusta hacer las cosas bien, le gusta celebrar funerales fetén por la muerte de un viejo camarada, aunque sólo fuera un pelanas. Lo malo es que siempre se cometen errores. Alguien olvidó retirar la heroína que se escondía en la americana del fiambre, heroína por valor de un cuarto de millón de dólares, nada, una friolera. No queda más remedio que desenterrarlo y a Nick Rovito, el jefe, no le hace ninguna gracia enterarse de que el ataúd está vacío. Oye, Engel, le dice Nick a su hombre de confianza, tienes que encontrármelo, yo sé que tú me lo vas a encontrar. Así fue como Al Engel se complicó la vida. Descubrió a un marao, pero no era el que buscaba y la policía se le echó encima. Descubrió a una viuda misteriosa y ojalá no la hubiera conocido. Descubrió que la confianza daba asco. Descubrió que más valía pirárselas a California.

Em vaig quedar amb un somriure de gilipolles increïble i evidentment vaig entrar a dins i vaig pagar. Unes setmanes després el vaig començar a llegir. No m’entretindré excessivament a descriure’l, només diré que és una novel·la de gàngsters plena de gags, amb personatges que s’entrecreuen, embolics estranys i un protagonista que està ficat al mig de tots els merders i no pot deixar-s’ho de mirar tot amb cinisme. De fet juraria que Guy Ritchie ha de ser fan d’aquest autor perquè és un clar predecessor de les seves històries (el llibre és de l’any 66). Apart d’això no esperis trobar una obra que et canviï la vida, simplement una bona peça per entretenir-se uns dies i fer-se uns riures. No pensis que perquè digui això no valgui la pena llegir-lo perquè com a guió és millor que molts dels que s’utilitzen en pel·lícules d’aquest estil a l’actualitat i en moments aconsegueix ser gairebé un Le Carré que et fa somriure constantment.

M’he pres la llibertat de copiar la primera pàgina del llibre que una nit de borratxera ens va fer plorar de riure a en Giri i a mi. Potser no ho sents igual, pren-te unes cerveses i torna-hi, a veure què tal.
 
A Engel le dolían las rodillas. Era la primera vez en doce años que entraba en una iglesia y había perdido la costumbre. Entró sin darse cuenta y de lo primero que pudo enterarse fue de que estaba arrodillado sobre este duro tablón de madera. Muy pronto sus rótulas habían comenzado a quemarle. Luego sintió una serie de agudos pinchazos a lo largo de las piernas y, por un momento, estuvo casi seguro de que algo de la había quebrado allá abajo y de que jamás volvería a caminar.

A su izquierda, bloqueando el pasillo, al frente mismo del altar, estaba el ataúd de Charlie Brody, cubierto con un paño negro y con una cruz bordada en oro. Todo era realmente muy vistoso y un versito loco comenzó a rondar la cabeza de Engel: A la lata, lata, latón/ la canasta negra y dorada,/ Charlie Brody estiró l pata/ y ahora está en el cajón,/el cajón,/ y ahora está en el cajón.

El versito le pareció gracioso y sonrió. Pero entonces, de reojo, vio a Nick Rovito, mirándolo con sus ojos de pescado y se tornó rígido otra vez. De pronto sintió un agudo dolor en la rodilla izquierda y en su cara se marcó una expresión que no podía dar lugar a la menor objeción de Nick Rovito. Alivió el peso tanto como pudo, apoyando sus antebrazos sobre el respaldo del banco frente suyo, y se preguntó cuánto más duraría esta fantochada.

El síndrome de Colom

Hi ha un fenomen força curiós que considero molt propi de la literatura (més endavant ja explico per què) que es tracta de tenir la sensació d’haver descobert un llibre que és una meravella i alhora sentir que ets la única persona al món que l’ha llegit. Aquesta sensació no només ve donada perquè no sabies de l’existència del llibre abans d’haver-lo trobat, sinó perquè després continues sense veure’l a les llibreries i continues sent l’únic de les persones que coneixes que l’ha llegit. Està clar que és impossible que tu siguis la única persona al món que s’ha interessat per aquesta obra, i quan busques a internet t’adones que n’hi ha mil referències (internet està devastant aquest fenomen, per cert) però per moments et sents realment especial.

Evidentment no estic fent una defensa de la lectura exclusiva d’obres d’aquest tipus perquè es pot caure en un espiral infinit de literatura nefasta, però de tant en tant no està de més deixar-se endur per l’instint d’un mateix i provar sort perquè llegir Dostoievski sempre serà la hòstia, però a nivell d’elecció personal és més aviat poc atrevit.


M’he pres la llibertat de posar nom al fenomen: síndrome de Colom. Explicaré per què: tot i que quan Cristòfor Colom va arribar a l’altra banda de l’Atlàntic va pensar que estava a la Índia, en general se li va atorgar la descoberta d’un nou món. Aquell no era un món nou perquè ja estava habitat, així que jo penso “Nou món, my balls” igual que penso “Únic a llegir aquest llibre, my balls”. Apart fonèticament parlant té certa retirada al “síndrome d’Estocolm” i tampoc m’he parat gaire a pensar, per això ja em convenç.


Ara explicaré per què considero que el síndrome de Colom és molt propi de la literatura: hi ha molts llibres, fa molt temps que es fa literatura i un llibre requereix temps. Ara mateix no sabria dir si hi ha més discos o més llibres publicats, cosa que per altra banda també m’interessa i que si algú té ganes d’investigar li agrairé que me n’informi, però un disc s’escolta amb, com a molt, una hora i poc. Tot i que hi hagués la mateixa quantitat de discos que de llibres, és molt més fàcil que una persona hagi escoltat molts més grups que no pas hagi llegit més autors, cosa que fa que el síndrome de Colom (m’agrada repetir-ho a veure si cobro) s’accentuï en la literatura. També és cert que hi ha molts més anys de tradició literària que no pas de musical. Tota aquestes raons em porten a pensar que el síndrome de Colom és molt propi de la literatura.