divendres, 18 de març del 2011

Com actuar amb Faye Reagan


Vaig pel carrer Ferran de Barcelona, camuflat entre els milers de guiris gràcies a les meves melenes rosses i als meus ulls blaus, i em creuo amb una noia que crida la meva atenció. Jo normalment no em fixo en les femelles que van pel carrer perquè trobo de molt mal gust que una dona no pugui sortir a l’exterior pràcticament despullada sense parar de sentir-se brutalment violada dins la ment de la quantitat increïble de depravats que hi ha voltant pel món. Però passa aquesta pel-roja, alta, prima, esvelta, amb la pell clara i fina tacada per algunes pigues vermelles, vaja, un míssil d’aquests que quan els veus només penses en casar-te i tenir fills (al meu costat n’hi ha un que exclama “Collons, quins ulls que té, la donaria pel cul”) i jo no puc evitar girar-me per mirar de quina marca són els pantalons tan macos que porta.

La noia es para per mirar l’interior d’un aparador i el cor em fa un salt: és la Fay Reagan. Per a aquells que no domineu del tot la cultura d’internet només diré que la Faye és una noia força jove que en els últims anys s’ha fet un lloc bastant important dins el món de la pornografia. Jo no miro porno, per descomptat, però l’altre dia un amic, fent-me creure que em volia ensenyar un reportatge que parlava dels efectes del capitalisme sobre les balenes grises del nord-oest del Pacífic, em va obligar a mirar un video d’aquesta noia muntant-s’ho amb una amiga seva. El video està bé, no ho negaré: bona il•luminació, una fotografia treballada i un guió que comença fluixet però que té un desenllaç d’allò més captivant.

La repasso bé i no estic gens convençut que sigui ella de veritat, no ho sé, en aquell video se li veia poc la cara. I de sobte penso “No pot ser que siguis l’únic que la reconeix”. I prenc la sàvia decisió de mirar al meu voltant i comprovar si hi ha algú més que la miri amb cara d’emoció.

A prop meu hi ha un paio alt i ros que porta la dona al costat i arrossega el cotxet del seu fill que està mirant a la Faye de reüll mentre pensa “És ella, que fort, és ella.” Però evidentment no es pot parar a demanar-li un autògraf perquè després s’haurà d’inventar alguna cosa quan la seva dona li pregunti “Qui és?”.

Un tros més enllà hi ha un home que la mira detingudament, porta el seu fill adolescent al costat, i es pregunta “La deu conèixer el meu fill?” mentre el noi, que mira a terra per dissimular, prega al senyor “Si us plau, si us plau, que el meu pare no me’n digui res.”

A l’altra banda del carrer hi ha una petita noia de setze anys, amb texans i camisa de llenyataire, que li està donant mentalment les gràcies per haver-li descobert la seva autèntica sexualitat i el noi que hi ha un tros més enllà la mira fixament i exclama per dins “Ni aquesta m’agrada!”

La dona d’abans, el marit de la qual arrossega el cotxet fantasieja “M’agradaria fer un trio amb aquesta noia, com el del video aquell que vaig descobrir a la carpeta d’arxius recents del portàtil de la família, aquestes melenes roges, aquest cos tan ben fet, les cames llargues i els dits llargs i prims...” i de sobte s’adona que el seu marit ha desaparegut d’escena.

Aquell adolescent que fa tota la pinta de ser verge i que passeja agafat de la mà amb la seva primera novia només pensa en la quantitat de vegades que se l’ha pelat gràcies a ella i en les ganes que té de provar el què fan en aquells vídeos amb la seva novia.

I jo la vull seguir fins que pugui parlar amb ella: “Are you Faye Reagan?” i picar-me el pit amb el puny “Big fan.” Hòstia, si jo no miro porno: “Can I have an autograph for a friend of mine? He’s called Tòmpsen.”


Que gran que és la Faye.

dijous, 3 de març del 2011

Com assegurar-se un futur digne

Quan arribo a l’andana el metro ja ha tancat les portes i en el moment en què arranca tinc un d’aquests moments d’il•luminació: observo la meva vida a través de les finestres del vagó, com si es tractés d’una pel•lícula que es va accelerant, imparable, fins que veig el final, i, sense poder-hi fer res, desapareix, deixant a la vista un trist anunci gegant de la Réserve Africaine de Sigean.

Ara més que mai m’adono de què tot el què faig és inútil pel meu futur i simplement em porta a una mort segura, dolorosa i solitària. Em preocupa, ho reconec. Però de sobte apareix, com si fos una senyal del cel, una família de turistes islàmics rics, amb centenars de filles vestides amb robes brillants, burka i ulleres de sol ray-ban, carregades amb bosses de totes les botigues del Passeig de Gràcia, i penso “Collons, potser hauries d’intentar-te lligar una d’aquestes noies, passar a treballar per l’empresa del seu pare i assegurar-te un futur prometedor”.

El problema és que no acabo de tenir clar quin és el protocol que hauria de seguir per tirar la canya a la filla d’un cacic àrab: no sé si són ells els que trien els marits per les seves filles, si pots arribar a concertar un matrimoni a canvi d’un bon preu o si són elles que tenen llibertat total.

Jo considero que la millor opció seria fer-se amic del pare i, paral•lelament, anar conquerint el cor d’una de les noies. Em podria fer passar per una persona una mica important, amb poder i diners, així el patriarca estaria disposat a deixar que m’acostés a la seva família i en concret a una de les seves filles, la guapa per anar bé (vaja, suposo que amb tantes filles alguna guapa hi deu haver). Més endavant hauria de buscar un excusa per fingir la meva ruïna i dissimular el factor tan decisiu com real de què en realitat sóc un mort de gana, però això ja ho m’ho faria venir bé inventant-me la traïció d’un amic i soci d’empresa. Mentre anés enfortint llaços amb el senyor intentaria fer-me amic d’una de les noies (nota mental: intentar trobar un mètode per diferenciar-la de les germanes) i d’aquesta manera aconseguiria, tant si és ell qui tria, o si puc comprar (faria veure que puc comprar i ja veuríem), o si és la noia la que pren la decisió, tenir totes les possibilitats cobertes.

Ara bé, com més hi penso menys clar ho veig. Potser és culpa dels meus prejudicis, tot i que jo prefereixo donar-ne la culpa a la tele o als americans, potser als nazis, però tinc la sensació que aquests homes han de tenir mercenaris treballant per ells a arreu del món i no tindrien cap problema a ordenar el meu assassinat. Si em veuen les intencions puc córrer un perill de mort important, real. No crec que els costi gaire evitar ser perseguits per la llei, són els més rics del planeta, presidents dels seu propis països, segur que tenen immunitat diplomàtica. Si arribessin a adonar-se de què tot ha set una farsa la meva vida valdria menys que un llibre dels encants.

En resum, si la jugada em sortís bé podria acabar conduint hamers gegants pel mig del desert, anant a veure els meus pous de petroli enmig de les dunes escoltant punk-rock adolescent amb la finestra abaixada i el colze repenjat a la porta, fins i tot podria disposar d’un harem de dones esperant-me a casa, vestides exòticament i estirades a sobre els centenars de matalassos i coixins de la meva habitació de gairebé un quilòmetre quadrat i amb olor d’encens.

D’altra banda, si les coses no surten tal i com les he planejat, em podria trobar dins un merder bastant important, on podria morir d’un tret al cap, amb una bomba o apunyalat al carrer, si no es tenen en compte altres possibilitats més rebuscades com podrien ser segrest i tortura, execució pública, tancament perpetu en una cel·la o un campament de treballs forçats al desert, la única escapatòria del qual seria travessant una basta extensió de sorra, de supervivència impossible per a qualsevol persona normal, encara que s’hagués llegit Tuareg o hagués vist The last survivor.

Les noies són aquí, ara només he de triar si val la pena o no. Potser m’hauria de canviar de roba.