Els palaus de Montezuma

The spider Goddess and the Needle Boy
The slave-dwarves they employ
Grinderman

Aquesta cançó de Grinderman sempre m’ha semblat la banda sonora perfecta pel final d’una Road Movie. Com que és difícil que faci mai una pel·lícula i com que no tinc ganes de malgastar el temps en fer tota una novel·la com les d’en Hunter S. Thompson, més que res perquè ja hi ha les seves, he decidit escriure un possible final i adherir-hi la cançó. No crec que sigui excessivament bo, i té molts elements que em fan certa basarda, però el context de tot plegat em condiciona a fer-ho així, un rotllo una mica Hollywood. Per això no hi vull perdre més temps tampoc.

Abans de començar a llegir imagina dos homes que viatgen per Europa estafant, robant, fent veure que són periodistes, el que més t’agradi, que han passat per mil peripècies en les quals hi ha hagut drogues, dones, persecucions, però sobretot molta diversió. Posem que són dos homes que es dediquen a fer màfies pels Casinos. Un d’ells és el llençat, el que des de sempre ha tingut un estil de vida estrany i desfasat. L’altre és el que té el talent per estafar. Aquest últim va conèixer el primer en un moment en què s’havia separat i en què la seva vida no tenia sentit. Tenia feina però n’estava fart. Així que coneix a aquest personatge una nit en un Casino i s’alien. Comencen a donar voltes per Europa guanyant molts calers, consumint drogues, anant de putes i sortint de festa. Ara bé el final, quan han d’agafar un avió per desaparèixer una temporada. Han acumulat molts diners però els persegueixen per tot el món occidental. Marxen a Tailàndia, per exemple. Per fer-te una idea del seu físic pots agafar qualsevol dels quatre membres del grup que surten al vídeo. És tan fàcil com llegir, clicar play quan s’arribi al vídeo i seguir llegint.


Circulàvem per l’autopista en direcció a l’aeroport de Barcelona i, tot i que era preferible passar desapercebuts, no baixàvem dels cent-setanta quilòmetres per hora. Jugàvem amb l’avantatge de saber que les multes no ens arribarien perquè el cotxe era llogat. La desavantatge era que havíem utilitzat documents falsos per llogar-lo i que a aquelles alçades ja devia estar considerat un vehicle robat. Ens saltàvem els peatges per no deixar rastres de targetes de crèdit. No teníem efectiu. A mi em feia mal el peu de prémer l’accelerador i no parava de fumar i de donar cops al volant. El meu company s’estava bevent una cervesa mentre aguantava un porro amb el seient lleugerament tirat enrere.

—Tu no ets conscient de la situació, no? —veig exclamar.

—No pateixis, no hem matat a ningú.

—Segurament és l’únic que ens falta per fer un complet de lleis vulnerades.

—Et noto tens, vols fumar?

—No vull fumar, em fa mal el cap.

I era del tot cert, la nit anterior ens havíem begut una quantitat de ginebra considerable. També havíem pres àcids i, de bon matí, cocaïna per matar la son. Les mans em tremolaven.

—Tinc set, dóna’m un glop de cervesa.

Em va passar la llauna, que estava a mitges, i me la vaig acabar. La vaig llençar per la finestra. Vaig veure que ell apujava la seva. Tot seguit va buscar un CD i va treure el moneder. Després d’una estona em vaig girar i el vaig veure trinxant.

—Tu creus que ara és un bon moment per això?

Va allargar el braç i va acostar el compacte a la meva cara.

—Tranquil, n’he fet dues.

—Dóna’m un rul·lo.

Em va passar un paper enrotllat.

—Aguanta —vaig dir-li.

Ell va posar una mà a sobre el volant i jo vaig esnifar una de les ratlles.

—Quin disc és? —vaig preguntar.

Vaig sentir el soroll de l’aspiració i un llarg sospir.

— El Nocturama.

—No el ratllis.

—Aquest disc és un avort.

—Té Wonderful life.

—És l’únic de bo que té, i fins i tot així és una cançó sobrevalorada. No té mèrit perquè un tema normal rodejat de merda sembla una obra mestra.

—Guarda’l.

—I què me’n dius de Bring it on? Només per això l’hauria de fer servir de rodal.

—Torna’l a la caixa.

—Escolta, ara quan baixem...

—Jo no baixaré.

 

Vaig deixar de mirar l’asfalt i vaig contemplar el meu company. Ell tenia la vista perduda pels camps que passaven pel nostre costat.

—Com?

—Que no vinc.

Ens vam quedar en silenci i jo vaig tornar a mirar la carretera. Ara fins i tot l’aire que entrava per les finestres i ens agitava frenèticament els cabells i les camises semblava silenciós. Les discontínues eren una ratlla uniforma que ens guiava.

—Bé —va dir de sobte—, no m’estranya.

—Què vols dir?

—No és tan fàcil com sembla viure en llibertat.

—Això és llibertat? Estem tot el dia agafat pels collons!

—Fem sempre el que volem.

—Fem el que podem.

—No et culpo, no tothom pot aguantar-ho.

—Estàs sent condescendent amb mi?

—No t’emprenyis. I no crec que condescendent sigui la paraula adequada.

—Ves a la merda.

—Fes el que et vingui de gust, d’això es tracta.

—No... no puc seguir, no vull seguir. Vull estar una temporada en un lloc, tenir una feina, arribar a una casa, tenir una televisió i un sofà, asseure-m’hi tranquil·lament de manera indefinida, quedar-m’hi adormit.

—Ser un capullo.

—Sí, per favor, vull convertir-me en el rei dels capullos.

—Cap problema. I on aniràs?

—Encara no ho sé —vaig reflexionar un moment—. Però tampoc no t’ho diria. Sé que qualsevol dia apareixeries i m’engegaries la vida a prendre pel cul.

—Suposo que ets conscient que hi ha coses dins teu que han canviat, coses que no tornaran a ser el mateix, per molt que t’hi esforcis.

—Ho sé, i les intentaré matar amb cerveses, una relació estable, potser un gos, alguna afició, faré hores extra si cal.

—Ho tens ben planejat.

—No, no ho tinc planejat.

—No podràs evitar-ho sempre.

—Ja t’ho explicaré.

—Quan em necessitis ja em trobaràs.

—Només he de seguir el fum, no?

—Correcte.

—No t’ho he dit mai, però aquesta història del fum sempre l’he robat una mica barata.

—Potser sí, però vull tenir una frase.

—Pensa’n una de nova.

Ens vam aturar davant la terminal. Va baixar del cotxe i va agafar la maleta dels seients de darrere. Em va demanar si estava segur de no voler-lo acompanyar.

—No es pot viure així tota la vida —vaig dir.

Ell va somriure i es va treure les ulleres de sol de la butxaca de la camisa.

—Ja t’ho explicaré —va dir mentre es posava les ulleres.

Es va girar i va començar a caminar. Mentre contemplava la seva esquena vaig pensar que actuava constantment com si tingués una càmera filmant-lo. Vaig riure, però per si de cas em vaig posar les ulleres de sol lentament, amb els colzes aixecats i clavant la vista en l’horizó.

Per primera vegada en anys tenia la llibertat absoluta de poder anar on volgués i no sabia ni quina direcció prendre un cop sortís de la ciutat. En el fons ell tenia raó. Necessitava que algú em guiés, no havia estat mai bo prenent decisions i ara no ho canviaria pas això. La Caro em va venir al cap. Vaig agafar el mapa i vaig buscar Orleans. Hi havia uns nou-cents quilòmetres que podia cobrir en poc més de sis hores. Vaig mirar pel retrovisor i quan vaig veure que no passava ningú vaig arrencar. Estava preparat per convertir-me en la persona més mediocre del món.

No more heroes

Imagina que un home normal, amb una vida normal, una feina normal i una família normal camina un dia pel carrer i es troba un paio pegant una dona. Decideix intervenir per aturar l’agressió. Com que no està preparat per aquest tipus d’afers acaba a l’hospital, apallissat per l’agressor. Dues setmanes més tard no té mobilitat a les cames i li anuncien que s’ha quedat invàlid. La dona i el tio que la pegava tornen a estar junts.

Surt de l’hospital i tothom li diu que és un heroi. És condecorat i col·locat en un càrrec públic.

Al cap d’un any li diu a la seva dona que no vol ser una càrrega per ella i que si prefereix es poden separar. La dona s’indigna. Un any més tard es separen.

Un any després l’home no ha pogut trobar cap altra dona perquè encara està profundament enamorat de la seva ex, que ja té una altra parella. Com que té necessitats comença a anar de putes.

Dos anys més tard és enxampat anant de putes i el destitueixen. Ja no té feina, ni dona, ni pot caminar. Ara és un putero invàlid, com un veterà del Vietnam.

Un dia s’assabenta que la dona a qui va ajudar ja és morta i que el fill de puta aquell és a la presó.

De sobte s’espanta al trobar-se pensant que aquell primer dia li hagués sortit més a compte ajudar el marit a matar la dona que no pas ajudar la dona: ara sortiria de la presó, i potser feina i dona no en tindria, però com a mínim podria caminar.

Estalvio feina a aquells que tendeixen a interpretar-ho tot com els dóna la gana i avanço que això no és una defensa ni del maltractament ni del masclisme. També sé que hi ha un tio a qui li va passar una cosa semblant però ni he buscat qui és ni què va passar. Només volia posar un exemple il·lustratiu sobre què pot arribar a pensar una persona davant una situació com la del principi de la història. A tots ens agradaria pensar que intervindríem, però no és així. I és normal, perquè quan hi ha una baralla la intervenció d’un tercer sempre causa més ira i, a no ser que el tercer se sàpiga imposar, probablement acabi rebent. També és cert que en moltes ocasions no se sap ni què coi està passant ni si nosaltres tenim el deure o el dret d’intervenir-hi.

Tot això potser va passar pel meu inconscient quan l’altre dia estava comprant una cafetera (de sis tasses, de les de fogons de tota la vida) i vaig sentir que la dependenta que hi havia a l’altra banda de la botiga aixecava la veu. Em vaig girar però no vaig veure res estrany. La que m’atenia a mi no en va fer gaire cas. De sobte l’altra dependenta va començar a cridar “Se lo lleva, se lo lleva” i vaig veure un home que sortia de la botiga.

No cal ser un geni per saber que havia robat. Llavors vaig reflexionar sobre la meva intervenció. Em va costar, però ràpidament vaig arribar a la conclusió que el discman que s’havia endut no era el meu problema (lo més bizarro de la situació és que s’enduia un discman, sí, de CD’s, a l’any 2012).

A aquelles alçades la noia que m’atenia a mi havia recuperat l’aparell extraient-lo de les mans de l’home. El capullo va voler tornar a entrar a la botiga i llavors jo, que era just a l’entrada, el vaig aturar. Vaig pensar que el discman no era problema meu, però que no podia deixar que fes mal a les dependentes. El tio em va mirar perquè era a davant seu. Va aixecar el braç i em va intentar fotre un cop de puny. El vaig parar amb una mà (un moviment que ja contemplaven varis vianants que vaig mirar en plan “Fuck yeah”).

A veure, he de reconèixer que jo era més alt i força més jove que ell i que no hagués tingut cap problema en apallissar-lo. El tio em va tornar a mirar i jo vaig posar mala cara (més encara). En aquell moment vaig intentar saber què havia de fer.

Amb el pas del temps he anat desenvolupant una teoria que diu que si alguna hora em veig involucrat en una baralla intentaré sempre deixar inconscient al meu adversari. No és pas que hi trobi un gust especial, però simplement no tinc ganes fotre-li dos cops de puny, tirar-lo a terra, girar-me i que el paio s’aixequi amb una navalla i m’apunyali. La única manera de saber que no et tornarà a fer res és deixar-lo inconscient i marxar del lloc.

Basant-me en la meva teoria vaig tornar a mirar al tio i vaig mirar al voltant. La gent estava parada i jo no podia pegar a aquell home perquè després el dolent hagués estat jo. Per sort va girar cua i va marxar. Jo vaig tornar a dins amb les dependentes. Estaven inquietes, histèriques fins i tot, i em va decebre que no em felicitessin per la meva intervenció. Però què esperava, que em fessin passar al darrere i que em comencessin a xupar la polla? Com a mínim em podien haver fet un descompte.

Em va entrar la pressa i els vaig dir que em cobressin. No parava de pensar que el subnormal aquell tornaria amb una escopeta o alguna cosa així i no tenia ganes de morir per un puto discman. Vaig marxar. Suposo que no va tornar.

No sóc un heroi, només vaig fer el que havia de fer. I una merda, m’hi vaig veure ficat i a mi tot allò m’importava tres cogombres. Jo vaig veure clar que aquell no s’hi tornaria, si no ja m’hagués agradat veure la meva reacció.

On és la moralitat de tota aquesta història? No en tinc ni puta idea, i mira que és la segona vegada que em passa una cosa així, tot i que la primera vegada va ser més èpica, però no em veig amb cor d’explicar-la sense quedar com un mentider o com un simple exhibicionista. I ara temo tenir un Mr. Hyde que es dediqui a cometre aquesta classe d’actes.

Els herois es veuen empesos, gairebé obligats a ser herois. Fins i tot els de Marvel esdevenen com a tals a partir d’un trauma. Després arriba un moment en què la gent els fa servir per defensar les seves pròpies idees i acaben lluitant per una moral que ells creuen certa però que no deixa de ser el seu punt de vista, de manera que perjudiquen als que no estan d’acord amb ells. La merda de sempre, vaja. Només volia explicar l’anècdota. Suposo la conclusió és que els herois només ho són per aquells a qui defensen. Ale, cap a dormir.