dijous, 7 de juny de 2012

No more heroes


Imagina que un home normal, amb una vida normal, una feina normal i una família normal camina un dia pel carrer i es troba un paio pegant una dona. Decideix intervenir per aturar l’agressió. Com que no està preparat per aquest tipus d’afers acaba a l’hospital, apallissat per l’agressor. Dues setmanes més tard no té mobilitat a les cames i li anuncien que s’ha quedat invàlid. La dona i el tio que la pegava tornen a estar junts.

Surt de l’hospital i tothom li diu que és un heroi. És condecorat i col·locat en un càrrec públic.

Al cap d’un any li diu a la seva dona que no vol ser una càrrega per ella i que si prefereix es poden separar. La dona s’indigna. Un any més tard es separen.

Un any després l’home no ha pogut trobar cap altra dona perquè encara està profundament enamorat de la seva ex, que ja té una altra parella. Com que té necessitats comença a anar de putes.

Dos anys més tard és enxampat anant de putes i el destitueixen. Ja no té feina, ni dona, ni pot caminar. Ara és un putero invàlid, com un veterà del Vietnam.

Un dia s’assabenta que la dona a qui va ajudar ja és morta i que el fill de puta aquell és a la presó.

De sobte s’espanta al trobar-se pensant que aquell primer dia li hagués sortit més a compte ajudar el marit a matar la dona que no pas ajudar la dona: ara sortiria de la presó, i potser feina i dona no en tindria, però com a mínim podria caminar.

Estalvio feina a aquells que tendeixen a interpretar-ho tot com els dóna la gana i avanço que això no és una defensa ni del maltractament ni del masclisme. També sé que hi ha un tio a qui li va passar una cosa semblant però ni he buscat qui és ni què va passar. Només volia posar un exemple il·lustratiu sobre què pot arribar a pensar una persona davant una situació com la del principi de la història. A tots ens agradaria pensar que intervindríem, però no és així. I és normal, perquè quan hi ha una baralla la intervenció d’un tercer sempre causa més ira i, a no ser que el tercer se sàpiga imposar, probablement acabi rebent. També és cert que en moltes ocasions no se sap ni què coi està passant ni si nosaltres tenim el deure o el dret d’intervenir-hi.

Tot això potser va passar pel meu inconscient quan l’altre dia estava comprant una cafetera (de sis tasses, de les de fogons de tota la vida) i vaig sentir que la dependenta que hi havia a l’altra banda de la botiga aixecava la veu. Em vaig girar però no vaig veure res estrany. La que m’atenia a mi no en va fer gaire cas. De sobte l’altra dependenta va començar a cridar “Se lo lleva, se lo lleva” i vaig veure un home que sortia de la botiga.

No cal ser un geni per saber que havia robat. Llavors vaig reflexionar sobre la meva intervenció. Em va costar, però ràpidament vaig arribar a la conclusió que el discman que s’havia endut no era el meu problema (lo més bizarro de la situació és que s’enduia un discman, sí, de CD’s, a l’any 2012).

A aquelles alçades la noia que m’atenia a mi havia recuperat l’aparell extraient-lo de les mans de l’home. El capullo va voler tornar a entrar a la botiga i llavors jo, que era just a l’entrada, el vaig aturar. Vaig pensar que el discman no era problema meu, però que no podia deixar que fes mal a les dependentes. El tio em va mirar perquè era a davant seu. Va aixecar el braç i em va intentar fotre un cop de puny. El vaig parar amb una mà (un moviment que ja contemplaven varis vianants que vaig mirar en plan “Fuck yeah”).

A veure, he de reconèixer que jo era més alt i força més jove que ell i que no hagués tingut cap problema en apallissar-lo. El tio em va tornar a mirar i jo vaig posar mala cara (més encara). En aquell moment vaig intentar saber què havia de fer.

Amb el pas del temps he anat desenvolupant una teoria que diu que si alguna hora em veig involucrat en una baralla intentaré sempre deixar inconscient al meu adversari. No és pas que hi trobi un gust especial, però simplement no tinc ganes fotre-li dos cops de puny, tirar-lo a terra, girar-me i que el paio s’aixequi amb una navalla i m’apunyali. La única manera de saber que no et tornarà a fer res és deixar-lo inconscient i marxar del lloc.

Basant-me en la meva teoria vaig tornar a mirar al tio i vaig mirar al voltant. La gent estava parada i jo no podia pegar a aquell home perquè després el dolent hagués estat jo. Per sort va girar cua i va marxar. Jo vaig tornar a dins amb les dependentes. Estaven inquietes, histèriques fins i tot, i em va decebre que no em felicitessin per la meva intervenció. Però què esperava, que em fessin passar al darrere i que em comencessin a xupar la polla? Com a mínim em podien haver fet un descompte.

Em va entrar la pressa i els vaig dir que em cobressin. No parava de pensar que el subnormal aquell tornaria amb una escopeta o alguna cosa així i no tenia ganes de morir per un puto discman. Vaig marxar. Suposo que no va tornar.

No sóc un heroi, només vaig fer el que havia de fer. I una merda, m’hi vaig veure ficat i a mi tot allò m’importava tres cogombres. Jo vaig veure clar que aquell no s’hi tornaria, si no ja m’hagués agradat veure la meva reacció.

On és la moralitat de tota aquesta història? No en tinc ni puta idea, i mira que és la segona vegada que em passa una cosa així, tot i que la primera vegada va ser més èpica, però no em veig amb cor d’explicar-la sense quedar com un mentider o com un simple exhibicionista. I ara temo tenir un Mr. Hyde que es dediqui a cometre aquesta classe d’actes.

Els herois es veuen empesos, gairebé obligats a ser herois. Fins i tot els de Marvel esdevenen com a tals a partir d’un trauma. Després arriba un moment en què la gent els fa servir per defensar les seves pròpies idees i acaben lluitant per una moral que ells creuen certa però que no deixa de ser el seu punt de vista, de manera que perjudiquen als que no estan d’acord amb ells. La merda de sempre, vaja. Només volia explicar l’anècdota. Suposo la conclusió és que els herois només ho són per aquells a qui defensen. Ale, cap a dormir.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada