dimecres, 9 de novembre del 2011

21 Amors Thrash Part III i s'ha acabat


Joder, aquesta part és tan la hòstia que he trobat una excusa per posar-hi el nom de Goethe i tot.

Més o menys durant l’estona que tarda el viatge, la senyora que ha anat a la biblioteca passa per davant del pidolaire i li dóna un euro perquè està contenta d’haver trobat el llibre que buscava, el pidolaire marxa de l’entrada de l’església satisfet amb el seu salari i es creua amb el senyor Barzini, que li demana si vol guanyar-se uns calers extres, el pidolaire respon que sí, el Sr. Barzini li ensenya la foto d’una noia i li diu que el portaran amb cotxe fins al lloc on és ella i l’únic que ha de fer és entretenir-la demanant-li calers, el llibre de Franny & Zooey ha avançat i ja passo al capítol de Zooey, un xaval molt ben parit que és a davant meu em diu que aquest llibre li va canviar la vida i que alhora és el que ha generat més suïcidis juntament amb les Desventures del jove Werther de Goethe.

Baixo a l’estació on he quedat amb la noia maca i de sobte rebo un missatge “No puc quedar, ho sento molt, en serio, al final et pensaràs que ho faig expressament, però he tingut un contratemps d’última hora” es veu que no tenia cobertura durant  el trajecte, jo contesto “Cap problema, no sé per què, però et crec. Ens veiem”, no m’emprenyo però no penso tornar a fitxar la T-10, així que surto i em trobo amb el pidolaire que està parlant amb la noia que acaba de ser tieta, els saludo a tots dos, i el pidolaire ens informa que passa alguna cosa estranya i que hauríem de marxar, comencem a tirar però de dins un cotxe en surten dos tios molt grossos que ens persegueixen, treuen una pistola i m’apunten, em diuen “Resa la teva última oració” i la veritat és que no he resat mai però al llibre hi posa que la millor oració per dir a Déu és “Senyor, tingueu pietat de nosaltres” i s’hi pot afegir “miserables pecadors”, el tio es parteix la caixa al sentir això i es despista, penso en fotre-li una clau per prendre-li la pistola, però no em sortirà ni de conya, així agafo a la noia i corro entre la multitud (quin cabró), però ens atrapen igualment, d’entre la massa en surt la meva estimada i els hi diu als dos tios que ens tenen agafats a veure què passa, em mira i em diu “Qui és ella?”, i jo li explico la història potser d’una manera massa sincera i ella, després d’un silenci, mana “Foteu-li un tret” i llavors he d’explicar, gairebé plorant, com es pot estar enamorat d’algú i alhora follar-se una altra persona sense que aquest amor es vegi per res afectat, la convenço i llavors ploro de l’alegria, apareix el senyor Barzini i m’agafa pel coll, però la xupa brilla de nou i sento un olor familiar i una veu maquíssima que articula un català extremadament correcte que diu “Anthony, què t’has pensat que fas?”.

Mentrestant mil sis-cents quaranta-quatre xinos que treballen en una nau industrial empaquetant joguines moren asfixiats pel gas d’una bombona de butà, en Benicio del Toro es torna un fanàtic religiós, un polític que lluita contra el narco-tràfic s’adona que té una filla enganxada a l’heroïna, una tia que està molt bona és atropellada per un cotxe conduit per un gos i el fill d’un xicano corre amb càmera lenta cap al seu pare, que alhora està sent apuntat amb una pistola que es dispara just quan el nen es tira als seus braços però resulta que aquella pistola estava carregada amb bales de fogueig i tothom plora.

Es veu que la dona de la biblioteca és la mare del Sr. Barzini i, per tant, àvia de la meva estimada. Els explica l’amable que he set amb ella i sembla que les coses milloren. Li demano amb educació que em deixi quedar amb la seva filla i ell hi accedeix, però avisant-me que si mai la faig patir em llençarà al mar amb els peus ficats dins un bidó amb ciment. Anem a prendre alguna cosa i en un moment de silenci li dic a la meva estimada que potser ja em podrà correspondre:

- Escolta, la teva iaia té un polvo.-

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada