Aquell malparit em va demanar pels meus ideals: volia saber si creia en Déu, si tenia alguna creença per la qual lluitar. L’únic que li vaig saber respondre va ser “Prou feina tinc a mantenir-me amb vida”. Llavors em va empènyer i em va fer retrocedir unes passes. No em vaig ni molestar en mostrar oposició. Em va insultar i jo vaig pensar que tindria molta feina a trobar alguna cosa que m’arribés a afectar de veritat.
Com si els seus insults haguessin despertat alguna cosa dins meu em van venir al cap tot de noies que m’havien insultat al llarg dels anys: algunes per mail; algunes per telèfon; algunes cara a cara, al mig del carrer també. Llavors vaig recordar que alguna fins i tot m’havia fotut una catxeta i, és clar, jo no m’hi havia pogut tornar. No és que jo sigui fort, de fet moltes noies em podrien apallissar, però en el fons sóc un gentleman i no pegaria mai una dona.
Després de reflexionar-hi profundament vaig treure la conclusió que la meva situació era complexa perquè, o em trobava amb algú que em pegava i no m’hi podia tornar per convencions socials, o em trobava amb algú que em pegava i no m’hi podia tornar perquè m’apallissava. De fet no era una situació complexa, era una situació de merda. Això em va fer riure. Al paio que tenia al davant no li va fer gens de gràcia que rigués i es va posar les mans al davant de la cara, com si volgués començar un combat de boxa professional, el molt subnormal.
- No em penso barallar amb tu –li vaig dir tranquil·lament-, quant mesures?, metre noranta? Pega’m, però fes-ho ja perquè estic cansat de tanta comèdia. No em posaré a suplicar per la meva vida a un classe delta amb descontent crònic. I ja t’aviso que com a molt deixaré que m’apallissis.
El malestar general m’envaïa: el cap em feia mal, el vòmit era imminent, les forces, escasses. Ni tan sols em podia plantejar una fugida exitosa. Només podia esperar: esperar que aquell fill de puta es cansés de mi; esperar que em tombés; esperar que pensés que no valia la pena perdre el temps amb una persona com jo. Estava cansat i volia seure. Com que no hi havia cap cadira vaig asseure’m a terra. Vaig pensar que devia semblar un maleït hippy amb la seva merda de resistència passiva. Vaig desitjar tenir una pistola per fotre-li un tret al cap. Llavors vaig pensar “Fantàstic, així assegut a terra em pot matar amb una coça.”
Com si els seus insults haguessin despertat alguna cosa dins meu em van venir al cap tot de noies que m’havien insultat al llarg dels anys: algunes per mail; algunes per telèfon; algunes cara a cara, al mig del carrer també. Llavors vaig recordar que alguna fins i tot m’havia fotut una catxeta i, és clar, jo no m’hi havia pogut tornar. No és que jo sigui fort, de fet moltes noies em podrien apallissar, però en el fons sóc un gentleman i no pegaria mai una dona.
Després de reflexionar-hi profundament vaig treure la conclusió que la meva situació era complexa perquè, o em trobava amb algú que em pegava i no m’hi podia tornar per convencions socials, o em trobava amb algú que em pegava i no m’hi podia tornar perquè m’apallissava. De fet no era una situació complexa, era una situació de merda. Això em va fer riure. Al paio que tenia al davant no li va fer gens de gràcia que rigués i es va posar les mans al davant de la cara, com si volgués començar un combat de boxa professional, el molt subnormal.
- No em penso barallar amb tu –li vaig dir tranquil·lament-, quant mesures?, metre noranta? Pega’m, però fes-ho ja perquè estic cansat de tanta comèdia. No em posaré a suplicar per la meva vida a un classe delta amb descontent crònic. I ja t’aviso que com a molt deixaré que m’apallissis.
El malestar general m’envaïa: el cap em feia mal, el vòmit era imminent, les forces, escasses. Ni tan sols em podia plantejar una fugida exitosa. Només podia esperar: esperar que aquell fill de puta es cansés de mi; esperar que em tombés; esperar que pensés que no valia la pena perdre el temps amb una persona com jo. Estava cansat i volia seure. Com que no hi havia cap cadira vaig asseure’m a terra. Vaig pensar que devia semblar un maleït hippy amb la seva merda de resistència passiva. Vaig desitjar tenir una pistola per fotre-li un tret al cap. Llavors vaig pensar “Fantàstic, així assegut a terra em pot matar amb una coça.”
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada