Com guanyar-se la vida proporcionant orgasmes

Davant meu s’obre el portal rosa que he de manufacturar si em vull guanyar el sou d’avui. És una senyora d’uns quaranta anys, de la qual no diré el nom per les circumstàncies de la situació. Des d’aquí ja no li puc veure la cara, just entreveig els seus pits a sota el vestit, suficient per dur a terme la meva feina. Com en la majoria de sessions, començaré amb suavitat i lentitud, per trencar el gel que ara s’aixeca entre ella i jo.

Ficat entre aquestes dues cames sembla difícil traçar el camí que m‘ha dut fins aquí, però quan hi reflexiono detalladament m’adono que tot s’ha esdevingut de la manera més natural possible. La història va començar quan una amiga em va confessar —Fa mesos que no tinc un orgasme —. Vam parlar sobre la seva relació i sobre el seu novio, un conegut meu de fet, i va concloure de la següent manera: —Jo me l’estimo a ell, no el vull deixar, i tampoc no li vull posar les banyes, però és que no em sap fer arribar... m’hauré de resignar i ja està. —Vam fer silenci durant uns instants i després de deliberar vaig fer-li la proposta: —Si vols te’n faig venir un —. —Què? —va ser la seva resposta, i jo li vaig repetir —Que si vols et dono un orgasme —. Ella es va quedar estupefacta. —Deixa que t’ho expliqui —vaig prosseguir—, durant un temps, força temps per ser sincer, he estat practicant i he millorat molt amb la llengua. O sigui, que et faré arribar segur, i a mi no em fa res fer-t’ho a mode de favor. —Ella va recuperar la serenitat. —D’acord —, va acabar dient, —Però sense petons — vaig advertir jo. —Sense petons —va acceptar ella—, això no és amor. —Total, que es va estirar i li vaig proporcionar un orgasme. Jo llavors no tenia xicota però no m’ho vaig agafar com una cosa sexual, sinó com un favor que li feia a una amiga i en cap moment no vaig faltar al respecte del seu xicot.

Quan recordo la situació no puc evitar pensar que el moment en què li vaig comentar que havia millorat moltíssim semblava que la vacil·lés, però res més lluny de la realitat. De fet, havia practicat molt, i a consciència, havia demanat opinions, havia cercat consells. Sempre m’ha agradat mantenir un afany de superació. Vaig adonar-me que era importantíssim fer preguntes. M’hi esforçava de valent. Alguns dies em llevava amb cruiximents a la llengua i pensava “Aquesta nit sí que ho has fet bé”. La força i la velocitat van incrementar exponencialment, la llengua és un múscul fenomenal. Cada dia provava coses noves com girar el cap, fer moviments laterals, jugar amb les dents i amb els llavis, etc. i vaig acabar per aprendre’n molt, però no perquè fos una mena de geni ni res, sinó perquè em vaig entrenar a consciència.

Ara és el moment d’intensificar el contacte i augmentar la velocitat.

De tant en tant rememoro els meus inicis, quan intentava fer entrar la llengua fins al fons de tot, com si busqués petroli. A on coi pretenia arribar? Quan hi penso em sap una mica de greu per les meves antigues companyes sexuals, però no hi podia fer res, no ensenyen a fer cunnilingus a les escoles. El porno tampoc no m’hi va ajudar. Gran part dels fracassos sexuals de la nostra època són culpa del porno. Ho mirava quan era un adolescent (i ara també, però amb uns altres ulls, és clar) i entenia que follar era allò, després m’hi vaig trobar i em vaig adonar que no era el mateix. Ja per començar no tenia una polla com la d’aquells paios, ni la força per aixecar a una tia i posar-la de cap per avall per poder-li menjar el cony a dins un ascensor. I a les meves novies tampoc no els agradava que els fes venir basques tocant la seva campaneta amb el meu gland. Per això després d’aquesta primera etapa vaig decidir fer les coses tan bé com pogués.

Al cap d’unes setmanes del favor a la meva amiga ja tenia tres clientes habituals: la meva amiga i dues conegudes seves. D’entre les moltes coses que he anat aprenent em va sorprendre molt descobrir que moltes noies ni tan sols han tingut orgasmes. En una ocasió una va exclamar —No m’havia passat mai això —. Jo li vaig contestar —Entenc que el teu novio no et fa arribar, xata —. Un temps després em vaig penedir d’haver fet aquest comentari perquè jo no vull interferir en les relacions, sóc un simple treballador que es dedica a proporcionar plaer. En aquest cas el meu comentari no va tenir conseqüències. La meva única interferència, si hi ha de ser, vull que sigui cap a bo. En una altra ocasió una dona em va dir —Tu em dónes l’únic que el meu marit no em sap donar —. Aquest mateix home, amb qui parlo de tant en tant, fa temps em va confessar —Des de fa un any que la meva dona em fot una canya impressionant al llit —. Per curiositat vaig comprovar-ho a l’agenda i vaig constatar que efectivament coincidia amb la primera cita que la seva dona havia tingut amb mi. No diré que ho faig per coses com aquesta, perquè ho faig pels diners, però no m’havia imaginat mai ajudant els altres, i ara em satisfà gratament.

La senyora perd atenció, així que faré més força però disminuiré la velocitat.

Al principi se’m va acudir dur-ho a terme imitant un ginecòleg, sense mirar en absolut, però em vaig adonar que necessito cert contacte visual. Sí que vaig conservar, en canvi, la llitera. Proporciona a la sala un toc professional i higiènic i aparta tota la implicació personal que poden tenir els llençols d’un llit. Dins la sessió també hi ha inclòs el servei de coartada. És tan fàcil com demanar a cada clienta quina és l’excusa que dóna per marxar de casa i jo li proporciono el que hagi de necessitar. Si fa veure que va a comprar pa, jo tinc unes barres preparades. Si simula que va a la fruiteria, una bossa de fruita del temps. Vaig ser reticent a implantar aquest servei perquè no m’agrada que la meva feina impliqui un engany, però moltes clientes em van assegurar que els seus homes no ho entendrien. S’hauria comprendre que jo no tinc relacions sexuals, només ofereixo un servei. Ni les putes haurien de comptar com a infidelitats. De fet tinc un amic molt savi que diu —Anar de putes és com fer-se una palla amb el cony d’una altra— i no li falta raó, no.

Ara toca fer uns moviments laterals.

Les clientes són de tot tipus: hi ha madures, jovenetes, senyores d’edat avançada. Algunes són les xicotes de coneguts, o les mares, les dependentes dels llocs on vaig a comprar, però no és difícil mantenir les aparences. Vénen, també, unes lesbianes que són parella, per separat, és clar. En una ocasió una clienta va aparèixer amb la seva filla perquè li expliqués al funcionament de tot plegat a veure si s’animava. I és que crec fermament que surt a compte. Què he dir jo, no? Però per posar un exemple recordaré les paraules d’una clienta: —Per fi he deixat el psicòleg. Feia nou anys que hi anava i m’enfonsava cada cop més, m’inflava amb pastilles i no trobava mai la solució. Era el quart o el cinquè que visitava i no hi havia manera, t’ho juro, sembla que ho facin expressament per no guarir-te mai i que així els hagis d’anar pagant. I al final resulta que l’únic que necessitava són orgasmes—. Després li vaig demanar que fes silenci, que necessitava certa concentració. Però vaig estar d’allò més content.

La senyora tremola.

La meva novia sap a què em dedico i ho entén. Té molt clar que el que m’uneix a les meves clientes és estrictament professional. Fins i tot penso que el tipus de feina que faig enforteix més la nostra relació. De fet sempre he considerat que les relacions més robustes són les que tenen els actors i les actrius porno: si no s’enfaden al veure les pel·lícules de la seva parella, per què coi es poden enfadar? De fet és fals, els problemes que amb el temps perjudiquen més són els de cuina, no els de llit. Sovint em demanen si quan arribo a casa encara tinc ganes de donar-li plaer oral a la meva novia. —És clar que sí! — En tinc les mateixes ganes, o més. Els que faig a la meva estimada són totalment diferents, són un altre món. És la mateixa diferència que hi hauria entre un home que els matins fes de pintor de parets per guanyar-se la vida, i a les tardes fes de pintor de quadres per satisfer la seva passió. Els uns són feina, poden ser tan professionals com vulguis, però són feina; els altres són art.

La senyora corba l’esquena, bona senyal, està anant prou ràpida.

Els orgasmes són l’expressió terrenal de l’amor i si els ofereixes a la persona estimada, l’amor esdevé infinit. Noto que el poble és més feliç. La gent riu més i viu més tranquil·la. Estic pensant que per aquest Nadal faré targetes regal bescanviables per sessions.

Els palaus de Montezuma

The spider Goddess and the Needle Boy
The slave-dwarves they employ
Grinderman

Aquesta cançó de Grinderman sempre m’ha semblat la banda sonora perfecta pel final d’una Road Movie. Com que és difícil que faci mai una pel·lícula i com que no tinc ganes de malgastar el temps en fer tota una novel·la com les d’en Hunter S. Thompson, més que res perquè ja hi ha les seves, he decidit escriure un possible final i adherir-hi la cançó. No crec que sigui excessivament bo, i té molts elements que em fan certa basarda, però el context de tot plegat em condiciona a fer-ho així, un rotllo una mica Hollywood. Per això no hi vull perdre més temps tampoc.

Abans de començar a llegir imagina dos homes que viatgen per Europa estafant, robant, fent veure que són periodistes, el que més t’agradi, que han passat per mil peripècies en les quals hi ha hagut drogues, dones, persecucions, però sobretot molta diversió. Posem que són dos homes que es dediquen a fer màfies pels Casinos. Un d’ells és el llençat, el que des de sempre ha tingut un estil de vida estrany i desfasat. L’altre és el que té el talent per estafar. Aquest últim va conèixer el primer en un moment en què s’havia separat i en què la seva vida no tenia sentit. Tenia feina però n’estava fart. Així que coneix a aquest personatge una nit en un Casino i s’alien. Comencen a donar voltes per Europa guanyant molts calers, consumint drogues, anant de putes i sortint de festa. Ara bé el final, quan han d’agafar un avió per desaparèixer una temporada. Han acumulat molts diners però els persegueixen per tot el món occidental. Marxen a Tailàndia, per exemple. Per fer-te una idea del seu físic pots agafar qualsevol dels quatre membres del grup que surten al vídeo. És tan fàcil com llegir, clicar play quan s’arribi al vídeo i seguir llegint.


Circulàvem per l’autopista en direcció a l’aeroport de Barcelona i, tot i que era preferible passar desapercebuts, no baixàvem dels cent-setanta quilòmetres per hora. Jugàvem amb l’avantatge de saber que les multes no ens arribarien perquè el cotxe era llogat. La desavantatge era que havíem utilitzat documents falsos per llogar-lo i que a aquelles alçades ja devia estar considerat un vehicle robat. Ens saltàvem els peatges per no deixar rastres de targetes de crèdit. No teníem efectiu. A mi em feia mal el peu de prémer l’accelerador i no parava de fumar i de donar cops al volant. El meu company s’estava bevent una cervesa mentre aguantava un porro amb el seient lleugerament tirat enrere.

—Tu no ets conscient de la situació, no? —veig exclamar.

—No pateixis, no hem matat a ningú.

—Segurament és l’únic que ens falta per fer un complet de lleis vulnerades.

—Et noto tens, vols fumar?

—No vull fumar, em fa mal el cap.

I era del tot cert, la nit anterior ens havíem begut una quantitat de ginebra considerable. També havíem pres àcids i, de bon matí, cocaïna per matar la son. Les mans em tremolaven.

—Tinc set, dóna’m un glop de cervesa.

Em va passar la llauna, que estava a mitges, i me la vaig acabar. La vaig llençar per la finestra. Vaig veure que ell apujava la seva. Tot seguit va buscar un CD i va treure el moneder. Després d’una estona em vaig girar i el vaig veure trinxant.

—Tu creus que ara és un bon moment per això?

Va allargar el braç i va acostar el compacte a la meva cara.

—Tranquil, n’he fet dues.

—Dóna’m un rul·lo.

Em va passar un paper enrotllat.

—Aguanta —vaig dir-li.

Ell va posar una mà a sobre el volant i jo vaig esnifar una de les ratlles.

—Quin disc és? —vaig preguntar.

Vaig sentir el soroll de l’aspiració i un llarg sospir.

— El Nocturama.

—No el ratllis.

—Aquest disc és un avort.

—Té Wonderful life.

—És l’únic de bo que té, i fins i tot així és una cançó sobrevalorada. No té mèrit perquè un tema normal rodejat de merda sembla una obra mestra.

—Guarda’l.

—I què me’n dius de Bring it on? Només per això l’hauria de fer servir de rodal.

—Torna’l a la caixa.

—Escolta, ara quan baixem...

—Jo no baixaré.

 

Vaig deixar de mirar l’asfalt i vaig contemplar el meu company. Ell tenia la vista perduda pels camps que passaven pel nostre costat.

—Com?

—Que no vinc.

Ens vam quedar en silenci i jo vaig tornar a mirar la carretera. Ara fins i tot l’aire que entrava per les finestres i ens agitava frenèticament els cabells i les camises semblava silenciós. Les discontínues eren una ratlla uniforma que ens guiava.

—Bé —va dir de sobte—, no m’estranya.

—Què vols dir?

—No és tan fàcil com sembla viure en llibertat.

—Això és llibertat? Estem tot el dia agafat pels collons!

—Fem sempre el que volem.

—Fem el que podem.

—No et culpo, no tothom pot aguantar-ho.

—Estàs sent condescendent amb mi?

—No t’emprenyis. I no crec que condescendent sigui la paraula adequada.

—Ves a la merda.

—Fes el que et vingui de gust, d’això es tracta.

—No... no puc seguir, no vull seguir. Vull estar una temporada en un lloc, tenir una feina, arribar a una casa, tenir una televisió i un sofà, asseure-m’hi tranquil·lament de manera indefinida, quedar-m’hi adormit.

—Ser un capullo.

—Sí, per favor, vull convertir-me en el rei dels capullos.

—Cap problema. I on aniràs?

—Encara no ho sé —vaig reflexionar un moment—. Però tampoc no t’ho diria. Sé que qualsevol dia apareixeries i m’engegaries la vida a prendre pel cul.

—Suposo que ets conscient que hi ha coses dins teu que han canviat, coses que no tornaran a ser el mateix, per molt que t’hi esforcis.

—Ho sé, i les intentaré matar amb cerveses, una relació estable, potser un gos, alguna afició, faré hores extra si cal.

—Ho tens ben planejat.

—No, no ho tinc planejat.

—No podràs evitar-ho sempre.

—Ja t’ho explicaré.

—Quan em necessitis ja em trobaràs.

—Només he de seguir el fum, no?

—Correcte.

—No t’ho he dit mai, però aquesta història del fum sempre l’he robat una mica barata.

—Potser sí, però vull tenir una frase.

—Pensa’n una de nova.

Ens vam aturar davant la terminal. Va baixar del cotxe i va agafar la maleta dels seients de darrere. Em va demanar si estava segur de no voler-lo acompanyar.

—No es pot viure així tota la vida —vaig dir.

Ell va somriure i es va treure les ulleres de sol de la butxaca de la camisa.

—Ja t’ho explicaré —va dir mentre es posava les ulleres.

Es va girar i va començar a caminar. Mentre contemplava la seva esquena vaig pensar que actuava constantment com si tingués una càmera filmant-lo. Vaig riure, però per si de cas em vaig posar les ulleres de sol lentament, amb els colzes aixecats i clavant la vista en l’horizó.

Per primera vegada en anys tenia la llibertat absoluta de poder anar on volgués i no sabia ni quina direcció prendre un cop sortís de la ciutat. En el fons ell tenia raó. Necessitava que algú em guiés, no havia estat mai bo prenent decisions i ara no ho canviaria pas això. La Caro em va venir al cap. Vaig agafar el mapa i vaig buscar Orleans. Hi havia uns nou-cents quilòmetres que podia cobrir en poc més de sis hores. Vaig mirar pel retrovisor i quan vaig veure que no passava ningú vaig arrencar. Estava preparat per convertir-me en la persona més mediocre del món.

No more heroes

Imagina que un home normal, amb una vida normal, una feina normal i una família normal camina un dia pel carrer i es troba un paio pegant una dona. Decideix intervenir per aturar l’agressió. Com que no està preparat per aquest tipus d’afers acaba a l’hospital, apallissat per l’agressor. Dues setmanes més tard no té mobilitat a les cames i li anuncien que s’ha quedat invàlid. La dona i el tio que la pegava tornen a estar junts.

Surt de l’hospital i tothom li diu que és un heroi. És condecorat i col·locat en un càrrec públic.

Al cap d’un any li diu a la seva dona que no vol ser una càrrega per ella i que si prefereix es poden separar. La dona s’indigna. Un any més tard es separen.

Un any després l’home no ha pogut trobar cap altra dona perquè encara està profundament enamorat de la seva ex, que ja té una altra parella. Com que té necessitats comença a anar de putes.

Dos anys més tard és enxampat anant de putes i el destitueixen. Ja no té feina, ni dona, ni pot caminar. Ara és un putero invàlid, com un veterà del Vietnam.

Un dia s’assabenta que la dona a qui va ajudar ja és morta i que el fill de puta aquell és a la presó.

De sobte s’espanta al trobar-se pensant que aquell primer dia li hagués sortit més a compte ajudar el marit a matar la dona que no pas ajudar la dona: ara sortiria de la presó, i potser feina i dona no en tindria, però com a mínim podria caminar.

Estalvio feina a aquells que tendeixen a interpretar-ho tot com els dóna la gana i avanço que això no és una defensa ni del maltractament ni del masclisme. També sé que hi ha un tio a qui li va passar una cosa semblant però ni he buscat qui és ni què va passar. Només volia posar un exemple il·lustratiu sobre què pot arribar a pensar una persona davant una situació com la del principi de la història. A tots ens agradaria pensar que intervindríem, però no és així. I és normal, perquè quan hi ha una baralla la intervenció d’un tercer sempre causa més ira i, a no ser que el tercer se sàpiga imposar, probablement acabi rebent. També és cert que en moltes ocasions no se sap ni què coi està passant ni si nosaltres tenim el deure o el dret d’intervenir-hi.

Tot això potser va passar pel meu inconscient quan l’altre dia estava comprant una cafetera (de sis tasses, de les de fogons de tota la vida) i vaig sentir que la dependenta que hi havia a l’altra banda de la botiga aixecava la veu. Em vaig girar però no vaig veure res estrany. La que m’atenia a mi no en va fer gaire cas. De sobte l’altra dependenta va començar a cridar “Se lo lleva, se lo lleva” i vaig veure un home que sortia de la botiga.

No cal ser un geni per saber que havia robat. Llavors vaig reflexionar sobre la meva intervenció. Em va costar, però ràpidament vaig arribar a la conclusió que el discman que s’havia endut no era el meu problema (lo més bizarro de la situació és que s’enduia un discman, sí, de CD’s, a l’any 2012).

A aquelles alçades la noia que m’atenia a mi havia recuperat l’aparell extraient-lo de les mans de l’home. El capullo va voler tornar a entrar a la botiga i llavors jo, que era just a l’entrada, el vaig aturar. Vaig pensar que el discman no era problema meu, però que no podia deixar que fes mal a les dependentes. El tio em va mirar perquè era a davant seu. Va aixecar el braç i em va intentar fotre un cop de puny. El vaig parar amb una mà (un moviment que ja contemplaven varis vianants que vaig mirar en plan “Fuck yeah”).

A veure, he de reconèixer que jo era més alt i força més jove que ell i que no hagués tingut cap problema en apallissar-lo. El tio em va tornar a mirar i jo vaig posar mala cara (més encara). En aquell moment vaig intentar saber què havia de fer.

Amb el pas del temps he anat desenvolupant una teoria que diu que si alguna hora em veig involucrat en una baralla intentaré sempre deixar inconscient al meu adversari. No és pas que hi trobi un gust especial, però simplement no tinc ganes fotre-li dos cops de puny, tirar-lo a terra, girar-me i que el paio s’aixequi amb una navalla i m’apunyali. La única manera de saber que no et tornarà a fer res és deixar-lo inconscient i marxar del lloc.

Basant-me en la meva teoria vaig tornar a mirar al tio i vaig mirar al voltant. La gent estava parada i jo no podia pegar a aquell home perquè després el dolent hagués estat jo. Per sort va girar cua i va marxar. Jo vaig tornar a dins amb les dependentes. Estaven inquietes, histèriques fins i tot, i em va decebre que no em felicitessin per la meva intervenció. Però què esperava, que em fessin passar al darrere i que em comencessin a xupar la polla? Com a mínim em podien haver fet un descompte.

Em va entrar la pressa i els vaig dir que em cobressin. No parava de pensar que el subnormal aquell tornaria amb una escopeta o alguna cosa així i no tenia ganes de morir per un puto discman. Vaig marxar. Suposo que no va tornar.

No sóc un heroi, només vaig fer el que havia de fer. I una merda, m’hi vaig veure ficat i a mi tot allò m’importava tres cogombres. Jo vaig veure clar que aquell no s’hi tornaria, si no ja m’hagués agradat veure la meva reacció.

On és la moralitat de tota aquesta història? No en tinc ni puta idea, i mira que és la segona vegada que em passa una cosa així, tot i que la primera vegada va ser més èpica, però no em veig amb cor d’explicar-la sense quedar com un mentider o com un simple exhibicionista. I ara temo tenir un Mr. Hyde que es dediqui a cometre aquesta classe d’actes.

Els herois es veuen empesos, gairebé obligats a ser herois. Fins i tot els de Marvel esdevenen com a tals a partir d’un trauma. Després arriba un moment en què la gent els fa servir per defensar les seves pròpies idees i acaben lluitant per una moral que ells creuen certa però que no deixa de ser el seu punt de vista, de manera que perjudiquen als que no estan d’acord amb ells. La merda de sempre, vaja. Només volia explicar l’anècdota. Suposo la conclusió és que els herois només ho són per aquells a qui defensen. Ale, cap a dormir.

L'oreneta

No fa gaire temps que vaig convèncer la noia de qui estic enamorat que vingués a casa meva amb el pretext de veure un DVD. La meva intenció des del principi era tirar-li els trastos però no podia dir-li directament perquè si ho hagués fet no hagués vingut.

Així que quan va tocar el timbre jo havia netejat el pis, havia posat encens per donar un aire més espiritual i havia deixat uns quants llibres ben seleccionats a sobre la taula. Em vaig dirigir a la porta i vaig sortir al replà a esperar que arribés al meu pis. De sobte vaig sentir que em cridava i jo vaig demanar-li què passava.

—Baixa, baixa aquí.

Jo vaig baixar fins al pis de sota.

—Què passa?

—Una oreneta.

—Què vols dir amb una oreneta?

—Mira.

I va senyalar la catifa dels veïns de sota, on hi havia una cosa negra. Em vaig ajupir una mica més i vaig comprovar que era un ocell. Per la forma que tenia vaig tenir la sensació que estava deformat, però tampoc havia vist cap oreneta de prop fins aleshores.

—I per què no vola? —vaig demanar.

—Perquè tenen les ales massa llargues i no poden aixecar el vol des de terra.

—Això em fa dubtar seriosament del Darwinisme.

—Què fem?

Jo en aquell moment em vaig il·luminar i vaig pensar que no hi podia haver res més maco que salvar aquell animal entre tots dos.

—L’agafem i la tirem des del balcó, no?

—Sí, sí.

Vaig ajupir-me. No m’agrada agafar ocells perquè sempre que els poses la mà al damunt comencen a moure les ales com bojos i sembla que els hagis d’acabar matant. Però l’oreneta no va fer cap moviment.

Vam entrar al pis i jo estava emocionadíssim. Era la primera vegada que ella venia a casa meva i li quedaria un record inoblidable de com ella i jo junts havíem salvat un animal.

Vam sortir tots dos al balcó.

—Escolta una cosa —vaig fer una pausa dramàtica—. No em pots negar que això és molt maco.

—I tant si ho és.

—Ho fem alhora?

—D’acord.

Va posar les seves mans al costat de les meves i quan vaig sentir el seu tacte el cor em va fer un salt. Jo vaig apartar-me lleugerament per deixar que els seus dits llargs i fins toquessin l’oreneta. Vaig veure com l’animal també notava la seva escalfor i es posava més còmode. Ella li va acariciar lleugerament el cap i l’oreneta es va allargar al sentir aquella suavitat.

—Compta fins a tres —vaig dir.

—Un...

No podia deixar de mirar-la, estava plena de joia mentre reia i mirava el cel.

—Dos...

Vaig decidir que quan l’animal es posés a volar li faria un petó.

—Tres...

Tots dos vam fer el gest per llençar l’oreneta cap enlaire. Va fer un moviment d’ales i jo vaig mirar a la meva estimada, que tenia uns ulls brillants i un somriure enorme. Vaig acostar-me cap a ella però de sobte va arrufar les celles i va mirar avall. Jo vaig seguir la seva mirada i vaig veure com l’animal queia en picat fins a estavellar-se a terra amb un cop sec que va arribar fins les nostres orelles. A la meva escala hi posa que és un quart. Però també hi ha un entresol i un principal, o sigui que el meu pis és realment un sisè. Es va començar a fer un bassal de sang al seu voltant.

—Bé... si l’haguéssim deixat al replà també s’hagués acabat morint.

Com es baralla

Aquell malparit em va demanar pels meus ideals: volia saber si creia en Déu, si tenia alguna creença per la qual lluitar. L’únic que li vaig saber respondre va ser “Prou feina tinc a mantenir-me amb vida”. Llavors em va empènyer i em va fer retrocedir unes passes. No em vaig ni molestar en mostrar oposició. Em va insultar i jo vaig pensar que tindria molta feina a trobar alguna cosa que m’arribés a afectar de veritat.

Com si els seus insults haguessin despertat alguna cosa dins meu em van venir al cap tot de noies que m’havien insultat al llarg dels anys: algunes per mail; algunes per telèfon; algunes cara a cara, al mig del carrer també. Llavors vaig recordar que alguna fins i tot m’havia fotut una catxeta i, és clar, jo no m’hi havia pogut tornar. No és que jo sigui fort, de fet moltes noies em podrien apallissar, però en el fons sóc un gentleman i no pegaria mai una dona.

Després de reflexionar-hi profundament vaig treure la conclusió que la meva situació era complexa perquè, o em trobava amb algú que em pegava i no m’hi podia tornar per convencions socials, o em trobava amb algú que em pegava i no m’hi podia tornar perquè m’apallissava. De fet no era una situació complexa, era una situació de merda. Això em va fer riure. Al paio que tenia al davant no li va fer gens de gràcia que rigués i es va posar les mans al davant de la cara, com si volgués començar un combat de boxa professional, el molt subnormal.

- No em penso barallar amb tu –li vaig dir tranquil·lament-, quant mesures?, metre noranta? Pega’m, però fes-ho ja perquè estic cansat de tanta comèdia. No em posaré a suplicar per la meva vida a un classe delta amb descontent crònic. I ja t’aviso que com a molt deixaré que m’apallissis.

El malestar general m’envaïa: el cap em feia mal, el vòmit era imminent, les forces, escasses. Ni tan sols em podia plantejar una fugida exitosa. Només podia esperar: esperar que aquell fill de puta es cansés de mi; esperar que em tombés; esperar que pensés que no valia la pena perdre el temps amb una persona com jo. Estava cansat i volia seure. Com que no hi havia cap cadira vaig asseure’m a terra. Vaig pensar que devia semblar un maleït hippy amb la seva merda de resistència passiva. Vaig desitjar tenir una pistola per fotre-li un tret al cap. Llavors vaig pensar “Fantàstic, així assegut a terra em pot matar amb una coça.”