Els palaus de Montezuma

The spider Goddess and the Needle Boy
The slave-dwarves they employ
Grinderman

Aquesta cançó de Grinderman sempre m’ha semblat la banda sonora perfecta pel final d’una Road Movie. Com que és difícil que faci mai una pel·lícula i com que no tinc ganes de malgastar el temps en fer tota una novel·la com les d’en Hunter S. Thompson, més que res perquè ja hi ha les seves, he decidit escriure un possible final i adherir-hi la cançó. No crec que sigui excessivament bo, i té molts elements que em fan certa basarda, però el context de tot plegat em condiciona a fer-ho així, un rotllo una mica Hollywood. Per això no hi vull perdre més temps tampoc.

Abans de començar a llegir imagina dos homes que viatgen per Europa estafant, robant, fent veure que són periodistes, el que més t’agradi, que han passat per mil peripècies en les quals hi ha hagut drogues, dones, persecucions, però sobretot molta diversió. Posem que són dos homes que es dediquen a fer màfies pels Casinos. Un d’ells és el llençat, el que des de sempre ha tingut un estil de vida estrany i desfasat. L’altre és el que té el talent per estafar. Aquest últim va conèixer el primer en un moment en què s’havia separat i en què la seva vida no tenia sentit. Tenia feina però n’estava fart. Així que coneix a aquest personatge una nit en un Casino i s’alien. Comencen a donar voltes per Europa guanyant molts calers, consumint drogues, anant de putes i sortint de festa. Ara bé el final, quan han d’agafar un avió per desaparèixer una temporada. Han acumulat molts diners però els persegueixen per tot el món occidental. Marxen a Tailàndia, per exemple. Per fer-te una idea del seu físic pots agafar qualsevol dels quatre membres del grup que surten al vídeo. És tan fàcil com llegir, clicar play quan s’arribi al vídeo i seguir llegint.


Circulàvem per l’autopista en direcció a l’aeroport de Barcelona i, tot i que era preferible passar desapercebuts, no baixàvem dels cent-setanta quilòmetres per hora. Jugàvem amb l’avantatge de saber que les multes no ens arribarien perquè el cotxe era llogat. La desavantatge era que havíem utilitzat documents falsos per llogar-lo i que a aquelles alçades ja devia estar considerat un vehicle robat. Ens saltàvem els peatges per no deixar rastres de targetes de crèdit. No teníem efectiu. A mi em feia mal el peu de prémer l’accelerador i no parava de fumar i de donar cops al volant. El meu company s’estava bevent una cervesa mentre aguantava un porro amb el seient lleugerament tirat enrere.

—Tu no ets conscient de la situació, no? —veig exclamar.

—No pateixis, no hem matat a ningú.

—Segurament és l’únic que ens falta per fer un complet de lleis vulnerades.

—Et noto tens, vols fumar?

—No vull fumar, em fa mal el cap.

I era del tot cert, la nit anterior ens havíem begut una quantitat de ginebra considerable. També havíem pres àcids i, de bon matí, cocaïna per matar la son. Les mans em tremolaven.

—Tinc set, dóna’m un glop de cervesa.

Em va passar la llauna, que estava a mitges, i me la vaig acabar. La vaig llençar per la finestra. Vaig veure que ell apujava la seva. Tot seguit va buscar un CD i va treure el moneder. Després d’una estona em vaig girar i el vaig veure trinxant.

—Tu creus que ara és un bon moment per això?

Va allargar el braç i va acostar el compacte a la meva cara.

—Tranquil, n’he fet dues.

—Dóna’m un rul·lo.

Em va passar un paper enrotllat.

—Aguanta —vaig dir-li.

Ell va posar una mà a sobre el volant i jo vaig esnifar una de les ratlles.

—Quin disc és? —vaig preguntar.

Vaig sentir el soroll de l’aspiració i un llarg sospir.

— El Nocturama.

—No el ratllis.

—Aquest disc és un avort.

—Té Wonderful life.

—És l’únic de bo que té, i fins i tot així és una cançó sobrevalorada. No té mèrit perquè un tema normal rodejat de merda sembla una obra mestra.

—Guarda’l.

—I què me’n dius de Bring it on? Només per això l’hauria de fer servir de rodal.

—Torna’l a la caixa.

—Escolta, ara quan baixem...

—Jo no baixaré.

 

Vaig deixar de mirar l’asfalt i vaig contemplar el meu company. Ell tenia la vista perduda pels camps que passaven pel nostre costat.

—Com?

—Que no vinc.

Ens vam quedar en silenci i jo vaig tornar a mirar la carretera. Ara fins i tot l’aire que entrava per les finestres i ens agitava frenèticament els cabells i les camises semblava silenciós. Les discontínues eren una ratlla uniforma que ens guiava.

—Bé —va dir de sobte—, no m’estranya.

—Què vols dir?

—No és tan fàcil com sembla viure en llibertat.

—Això és llibertat? Estem tot el dia agafat pels collons!

—Fem sempre el que volem.

—Fem el que podem.

—No et culpo, no tothom pot aguantar-ho.

—Estàs sent condescendent amb mi?

—No t’emprenyis. I no crec que condescendent sigui la paraula adequada.

—Ves a la merda.

—Fes el que et vingui de gust, d’això es tracta.

—No... no puc seguir, no vull seguir. Vull estar una temporada en un lloc, tenir una feina, arribar a una casa, tenir una televisió i un sofà, asseure-m’hi tranquil·lament de manera indefinida, quedar-m’hi adormit.

—Ser un capullo.

—Sí, per favor, vull convertir-me en el rei dels capullos.

—Cap problema. I on aniràs?

—Encara no ho sé —vaig reflexionar un moment—. Però tampoc no t’ho diria. Sé que qualsevol dia apareixeries i m’engegaries la vida a prendre pel cul.

—Suposo que ets conscient que hi ha coses dins teu que han canviat, coses que no tornaran a ser el mateix, per molt que t’hi esforcis.

—Ho sé, i les intentaré matar amb cerveses, una relació estable, potser un gos, alguna afició, faré hores extra si cal.

—Ho tens ben planejat.

—No, no ho tinc planejat.

—No podràs evitar-ho sempre.

—Ja t’ho explicaré.

—Quan em necessitis ja em trobaràs.

—Només he de seguir el fum, no?

—Correcte.

—No t’ho he dit mai, però aquesta història del fum sempre l’he robat una mica barata.

—Potser sí, però vull tenir una frase.

—Pensa’n una de nova.

Ens vam aturar davant la terminal. Va baixar del cotxe i va agafar la maleta dels seients de darrere. Em va demanar si estava segur de no voler-lo acompanyar.

—No es pot viure així tota la vida —vaig dir.

Ell va somriure i es va treure les ulleres de sol de la butxaca de la camisa.

—Ja t’ho explicaré —va dir mentre es posava les ulleres.

Es va girar i va començar a caminar. Mentre contemplava la seva esquena vaig pensar que actuava constantment com si tingués una càmera filmant-lo. Vaig riure, però per si de cas em vaig posar les ulleres de sol lentament, amb els colzes aixecats i clavant la vista en l’horizó.

Per primera vegada en anys tenia la llibertat absoluta de poder anar on volgués i no sabia ni quina direcció prendre un cop sortís de la ciutat. En el fons ell tenia raó. Necessitava que algú em guiés, no havia estat mai bo prenent decisions i ara no ho canviaria pas això. La Caro em va venir al cap. Vaig agafar el mapa i vaig buscar Orleans. Hi havia uns nou-cents quilòmetres que podia cobrir en poc més de sis hores. Vaig mirar pel retrovisor i quan vaig veure que no passava ningú vaig arrencar. Estava preparat per convertir-me en la persona més mediocre del món.

No more heroes

Imagina que un home normal, amb una vida normal, una feina normal i una família normal camina un dia pel carrer i es troba un paio pegant una dona. Decideix intervenir per aturar l’agressió. Com que no està preparat per aquest tipus d’afers acaba a l’hospital, apallissat per l’agressor. Dues setmanes més tard no té mobilitat a les cames i li anuncien que s’ha quedat invàlid. La dona i el tio que la pegava tornen a estar junts.

Surt de l’hospital i tothom li diu que és un heroi. És condecorat i col·locat en un càrrec públic.

Al cap d’un any li diu a la seva dona que no vol ser una càrrega per ella i que si prefereix es poden separar. La dona s’indigna. Un any més tard es separen.

Un any després l’home no ha pogut trobar cap altra dona perquè encara està profundament enamorat de la seva ex, que ja té una altra parella. Com que té necessitats comença a anar de putes.

Dos anys més tard és enxampat anant de putes i el destitueixen. Ja no té feina, ni dona, ni pot caminar. Ara és un putero invàlid, com un veterà del Vietnam.

Un dia s’assabenta que la dona a qui va ajudar ja és morta i que el fill de puta aquell és a la presó.

De sobte s’espanta al trobar-se pensant que aquell primer dia li hagués sortit més a compte ajudar el marit a matar la dona que no pas ajudar la dona: ara sortiria de la presó, i potser feina i dona no en tindria, però com a mínim podria caminar.

Estalvio feina a aquells que tendeixen a interpretar-ho tot com els dóna la gana i avanço que això no és una defensa ni del maltractament ni del masclisme. També sé que hi ha un tio a qui li va passar una cosa semblant però ni he buscat qui és ni què va passar. Només volia posar un exemple il·lustratiu sobre què pot arribar a pensar una persona davant una situació com la del principi de la història. A tots ens agradaria pensar que intervindríem, però no és així. I és normal, perquè quan hi ha una baralla la intervenció d’un tercer sempre causa més ira i, a no ser que el tercer se sàpiga imposar, probablement acabi rebent. També és cert que en moltes ocasions no se sap ni què coi està passant ni si nosaltres tenim el deure o el dret d’intervenir-hi.

Tot això potser va passar pel meu inconscient quan l’altre dia estava comprant una cafetera (de sis tasses, de les de fogons de tota la vida) i vaig sentir que la dependenta que hi havia a l’altra banda de la botiga aixecava la veu. Em vaig girar però no vaig veure res estrany. La que m’atenia a mi no en va fer gaire cas. De sobte l’altra dependenta va començar a cridar “Se lo lleva, se lo lleva” i vaig veure un home que sortia de la botiga.

No cal ser un geni per saber que havia robat. Llavors vaig reflexionar sobre la meva intervenció. Em va costar, però ràpidament vaig arribar a la conclusió que el discman que s’havia endut no era el meu problema (lo més bizarro de la situació és que s’enduia un discman, sí, de CD’s, a l’any 2012).

A aquelles alçades la noia que m’atenia a mi havia recuperat l’aparell extraient-lo de les mans de l’home. El capullo va voler tornar a entrar a la botiga i llavors jo, que era just a l’entrada, el vaig aturar. Vaig pensar que el discman no era problema meu, però que no podia deixar que fes mal a les dependentes. El tio em va mirar perquè era a davant seu. Va aixecar el braç i em va intentar fotre un cop de puny. El vaig parar amb una mà (un moviment que ja contemplaven varis vianants que vaig mirar en plan “Fuck yeah”).

A veure, he de reconèixer que jo era més alt i força més jove que ell i que no hagués tingut cap problema en apallissar-lo. El tio em va tornar a mirar i jo vaig posar mala cara (més encara). En aquell moment vaig intentar saber què havia de fer.

Amb el pas del temps he anat desenvolupant una teoria que diu que si alguna hora em veig involucrat en una baralla intentaré sempre deixar inconscient al meu adversari. No és pas que hi trobi un gust especial, però simplement no tinc ganes fotre-li dos cops de puny, tirar-lo a terra, girar-me i que el paio s’aixequi amb una navalla i m’apunyali. La única manera de saber que no et tornarà a fer res és deixar-lo inconscient i marxar del lloc.

Basant-me en la meva teoria vaig tornar a mirar al tio i vaig mirar al voltant. La gent estava parada i jo no podia pegar a aquell home perquè després el dolent hagués estat jo. Per sort va girar cua i va marxar. Jo vaig tornar a dins amb les dependentes. Estaven inquietes, histèriques fins i tot, i em va decebre que no em felicitessin per la meva intervenció. Però què esperava, que em fessin passar al darrere i que em comencessin a xupar la polla? Com a mínim em podien haver fet un descompte.

Em va entrar la pressa i els vaig dir que em cobressin. No parava de pensar que el subnormal aquell tornaria amb una escopeta o alguna cosa així i no tenia ganes de morir per un puto discman. Vaig marxar. Suposo que no va tornar.

No sóc un heroi, només vaig fer el que havia de fer. I una merda, m’hi vaig veure ficat i a mi tot allò m’importava tres cogombres. Jo vaig veure clar que aquell no s’hi tornaria, si no ja m’hagués agradat veure la meva reacció.

On és la moralitat de tota aquesta història? No en tinc ni puta idea, i mira que és la segona vegada que em passa una cosa així, tot i que la primera vegada va ser més èpica, però no em veig amb cor d’explicar-la sense quedar com un mentider o com un simple exhibicionista. I ara temo tenir un Mr. Hyde que es dediqui a cometre aquesta classe d’actes.

Els herois es veuen empesos, gairebé obligats a ser herois. Fins i tot els de Marvel esdevenen com a tals a partir d’un trauma. Després arriba un moment en què la gent els fa servir per defensar les seves pròpies idees i acaben lluitant per una moral que ells creuen certa però que no deixa de ser el seu punt de vista, de manera que perjudiquen als que no estan d’acord amb ells. La merda de sempre, vaja. Només volia explicar l’anècdota. Suposo la conclusió és que els herois només ho són per aquells a qui defensen. Ale, cap a dormir.

L'oreneta

No fa gaire temps que vaig convèncer la noia de qui estic enamorat que vingués a casa meva amb el pretext de veure un DVD. La meva intenció des del principi era tirar-li els trastos però no podia dir-li directament perquè si ho hagués fet no hagués vingut.

Així que quan va tocar el timbre jo havia netejat el pis, havia posat encens per donar un aire més espiritual i havia deixat uns quants llibres ben seleccionats a sobre la taula. Em vaig dirigir a la porta i vaig sortir al replà a esperar que arribés al meu pis. De sobte vaig sentir que em cridava i jo vaig demanar-li què passava.

—Baixa, baixa aquí.

Jo vaig baixar fins al pis de sota.

—Què passa?

—Una oreneta.

—Què vols dir amb una oreneta?

—Mira.

I va senyalar la catifa dels veïns de sota, on hi havia una cosa negra. Em vaig ajupir una mica més i vaig comprovar que era un ocell. Per la forma que tenia vaig tenir la sensació que estava deformat, però tampoc havia vist cap oreneta de prop fins aleshores.

—I per què no vola? —vaig demanar.

—Perquè tenen les ales massa llargues i no poden aixecar el vol des de terra.

—Això em fa dubtar seriosament del Darwinisme.

—Què fem?

Jo en aquell moment em vaig il·luminar i vaig pensar que no hi podia haver res més maco que salvar aquell animal entre tots dos.

—L’agafem i la tirem des del balcó, no?

—Sí, sí.

Vaig ajupir-me. No m’agrada agafar ocells perquè sempre que els poses la mà al damunt comencen a moure les ales com bojos i sembla que els hagis d’acabar matant. Però l’oreneta no va fer cap moviment.

Vam entrar al pis i jo estava emocionadíssim. Era la primera vegada que ella venia a casa meva i li quedaria un record inoblidable de com ella i jo junts havíem salvat un animal.

Vam sortir tots dos al balcó.

—Escolta una cosa —vaig fer una pausa dramàtica—. No em pots negar que això és molt maco.

—I tant si ho és.

—Ho fem alhora?

—D’acord.

Va posar les seves mans al costat de les meves i quan vaig sentir el seu tacte el cor em va fer un salt. Jo vaig apartar-me lleugerament per deixar que els seus dits llargs i fins toquessin l’oreneta. Vaig veure com l’animal també notava la seva escalfor i es posava més còmode. Ella li va acariciar lleugerament el cap i l’oreneta es va allargar al sentir aquella suavitat.

—Compta fins a tres —vaig dir.

—Un...

No podia deixar de mirar-la, estava plena de joia mentre reia i mirava el cel.

—Dos...

Vaig decidir que quan l’animal es posés a volar li faria un petó.

—Tres...

Tots dos vam fer el gest per llençar l’oreneta cap enlaire. Va fer un moviment d’ales i jo vaig mirar a la meva estimada, que tenia uns ulls brillants i un somriure enorme. Vaig acostar-me cap a ella però de sobte va arrufar les celles i va mirar avall. Jo vaig seguir la seva mirada i vaig veure com l’animal queia en picat fins a estavellar-se a terra amb un cop sec que va arribar fins les nostres orelles. A la meva escala hi posa que és un quart. Però també hi ha un entresol i un principal, o sigui que el meu pis és realment un sisè. Es va començar a fer un bassal de sang al seu voltant.

—Bé... si l’haguéssim deixat al replà també s’hagués acabat morint.

Com es baralla

Aquell malparit em va demanar pels meus ideals: volia saber si creia en Déu, si tenia alguna creença per la qual lluitar. L’únic que li vaig saber respondre va ser “Prou feina tinc a mantenir-me amb vida”. Llavors em va empènyer i em va fer retrocedir unes passes. No em vaig ni molestar en mostrar oposició. Em va insultar i jo vaig pensar que tindria molta feina a trobar alguna cosa que m’arribés a afectar de veritat.

Com si els seus insults haguessin despertat alguna cosa dins meu em van venir al cap tot de noies que m’havien insultat al llarg dels anys: algunes per mail; algunes per telèfon; algunes cara a cara, al mig del carrer també. Llavors vaig recordar que alguna fins i tot m’havia fotut una catxeta i, és clar, jo no m’hi havia pogut tornar. No és que jo sigui fort, de fet moltes noies em podrien apallissar, però en el fons sóc un gentleman i no pegaria mai una dona.

Després de reflexionar-hi profundament vaig treure la conclusió que la meva situació era complexa perquè, o em trobava amb algú que em pegava i no m’hi podia tornar per convencions socials, o em trobava amb algú que em pegava i no m’hi podia tornar perquè m’apallissava. De fet no era una situació complexa, era una situació de merda. Això em va fer riure. Al paio que tenia al davant no li va fer gens de gràcia que rigués i es va posar les mans al davant de la cara, com si volgués començar un combat de boxa professional, el molt subnormal.

- No em penso barallar amb tu –li vaig dir tranquil·lament-, quant mesures?, metre noranta? Pega’m, però fes-ho ja perquè estic cansat de tanta comèdia. No em posaré a suplicar per la meva vida a un classe delta amb descontent crònic. I ja t’aviso que com a molt deixaré que m’apallissis.

El malestar general m’envaïa: el cap em feia mal, el vòmit era imminent, les forces, escasses. Ni tan sols em podia plantejar una fugida exitosa. Només podia esperar: esperar que aquell fill de puta es cansés de mi; esperar que em tombés; esperar que pensés que no valia la pena perdre el temps amb una persona com jo. Estava cansat i volia seure. Com que no hi havia cap cadira vaig asseure’m a terra. Vaig pensar que devia semblar un maleït hippy amb la seva merda de resistència passiva. Vaig desitjar tenir una pistola per fotre-li un tret al cap. Llavors vaig pensar “Fantàstic, així assegut a terra em pot matar amb una coça.”

Res canvia

Assegut al sofà, amb les cames obertes i el cos tirat endavant, fixo la vista en els dibuixos de les rajoles i percebo, com corrents d’aire que entren per la finestra, els seus moviments ràpids. Apago el cigarro en un got i quan aixeco la vista tinc el temps just per veure una maleta plena i una esquena coberta de cabells negres abans que la porta de sortida es tanqui provocant un cop sec que ressona per tot el pis.

Aquesta és la mateixa porta per la qual entraven en Gerard i l’Elena deu fer cosa de sis anys. Aleshores el meu pis s’havia convertit en un lloc de trobada per a totes les meves amistats que tenien ganes de sortir a les nits i a mi no em molestava sentir-me una espècie de Gatsby en versió pobre. Jo a ella no l’havia vist mai, era una companya de classe d’en Gerard, però aquella nit me’n vaig acomiadar confessant-li que me n’havia enamorat.

Recordo l’any següent com un període de temps en què no va passar res excepcional. Es pot dir que la meva màxima ocupació va ser intentar que ella s’enamorés de mi. De fet encara ara em sorprenc al pensar que vaig aguantar tant anant-li al darrere. Les nostres converses sempre acabaven amb ella rebutjant-me i jo explicant-li que no patís, que tenia paciència. Un any just vaig tardar a convèncer-la perquè quedés amb mi.

Es veu que la mateixa porta s’obria fa unes setmanes per deixar entrar l’Elena amb un noi. No fa falta ser gaire pervers per imaginar-se els assumptes que un dissabte a la nit empenyen a un noi i a una noia que s’acaben de conèixer a entrar en un pis on no hi ha ningú.

I avui, dues setmanes després de l’afer, la confessió.

- Em vaig follar un tio.-

Hi ha una resposta força generalitzada a aquest tipus de qüestions que es basa en pensar que una infidelitat significa gairebé el final d’una relació. Des del meu punt de vista és una absurditat veure-ho així. És una d’aquelles reaccions que considero estúpides perquè respon sobretot a la por: la por a ser substituït, la por a què aquesta persona nova folli més bé, que sigui més intel·ligent, que tingui més coses en comú amb ella, que li prepari l’esmorzar l’endemà al matí quan tu fa mesos que no ho fas... però jo no en tinc de por. Si més no en aquests termes. Una part de la que culpa la té aquest defecte meu que em fa creure millor que els altres. Però si no tinc por és sobretot perquè sé segur que el que hagi de passar, passarà, s’ho faci amb un altre o no.

- T’enfades?

- No.

- Em sap greu

- No te n’ha pas de saber.

- Ho sento, de debò.

- Elena, no pateixis.

- Sí que pateixo. Em vaig tirar un tio aquí, al nostre llit.

- I què vols que et digui?

- Emprenya’t, crida’m com a mínim.

- A veure, tu te’n vas enamorar?

- No.

- Doncs ja està.

- Però no és normal que no t’enfadis, la gent s’enfada per aquestes coses.

- Fes el favor de no comparar-me amb les altres persones, em fas sentir mediocre.

- Necessito que t’enfadis, necessito que passi alguna cosa.

- Tu t’has follat a un altre tio, però què és diferent ara? Si no te n’has enamorat i no el tornaràs a veure, què ha canviat entre nosaltres?

Me la miro fixament. Ella aparta la vista i es queda en silenci. Després d’una pausa comença a obrir la boca sense mirar-me als ulls.

- Res... absolutament res. Fa mesos que no canvia res.-

Se’n va a l’habitació i sento que comença a remenar l’armari. Jo busco un paquet de tabac en un calaix. M’assec al sofà a contemplar les rajoles de terra. Tenen unes taques grises i negres que no m’agraden gens. M’encenc un cigarro. Feia quatre anys que no fumava.

Clean Eastwood

Apunts sobre "El Método"

Algunas chicas son diferentes.

Eso es lo que decía Marco. Y, a pesar de todo lo que había visto durante el taller de Mystery, seguía pensando lo mismo. Insistía en que Goca no era como las demás. Goca era una chica de buena familia, había recibido buena educación y tenía moralidad, no como esas chicas materialistas de las salas de fiestas.

Yo les había oído decir lo mismo a decenas de hombres. Al igual que les había oído decir a decenas de mujeres que nuestras técnicas no funcionarían con ellas. Pero en cambio había visto a esas mismas mujeres intercambiando números de teléfono, o saliva, con uno de nuestros chicos tan sólo unas horas después. Cuanto más inteligente es una chica, mejor funciona. Las strippers, con síndrome de déficit de atención, ni siquiera te dedican el tiempo necesario para que desarrolles una de tus técnicas, pero una chica más perceptiva, una chica con mundo que te escuche con atención, caerá inevitablemente en tus redes.