Com assegurar-se un futur digne

Quan arribo a l’andana el metro ja ha tancat les portes i en el moment en què arranca tinc un d’aquests moments d’il•luminació: observo la meva vida a través de les finestres del vagó, com si es tractés d’una pel•lícula que es va accelerant, imparable, fins que veig el final, i, sense poder-hi fer res, desapareix, deixant a la vista un trist anunci gegant de la Réserve Africaine de Sigean.

Ara més que mai m’adono de què tot el què faig és inútil pel meu futur i simplement em porta a una mort segura, dolorosa i solitària. Em preocupa, ho reconec. Però de sobte apareix, com si fos una senyal del cel, una família de turistes islàmics rics, amb centenars de filles vestides amb robes brillants, burka i ulleres de sol ray-ban, carregades amb bosses de totes les botigues del Passeig de Gràcia, i penso “Collons, potser hauries d’intentar-te lligar una d’aquestes noies, passar a treballar per l’empresa del seu pare i assegurar-te un futur prometedor”.

El problema és que no acabo de tenir clar quin és el protocol que hauria de seguir per tirar la canya a la filla d’un cacic àrab: no sé si són ells els que trien els marits per les seves filles, si pots arribar a concertar un matrimoni a canvi d’un bon preu o si són elles que tenen llibertat total.

Jo considero que la millor opció seria fer-se amic del pare i, paral•lelament, anar conquerint el cor d’una de les noies. Em podria fer passar per una persona una mica important, amb poder i diners, així el patriarca estaria disposat a deixar que m’acostés a la seva família i en concret a una de les seves filles, la guapa per anar bé (vaja, suposo que amb tantes filles alguna guapa hi deu haver). Més endavant hauria de buscar un excusa per fingir la meva ruïna i dissimular el factor tan decisiu com real de què en realitat sóc un mort de gana, però això ja ho m’ho faria venir bé inventant-me la traïció d’un amic i soci d’empresa. Mentre anés enfortint llaços amb el senyor intentaria fer-me amic d’una de les noies (nota mental: intentar trobar un mètode per diferenciar-la de les germanes) i d’aquesta manera aconseguiria, tant si és ell qui tria, o si puc comprar (faria veure que puc comprar i ja veuríem), o si és la noia la que pren la decisió, tenir totes les possibilitats cobertes.

Ara bé, com més hi penso menys clar ho veig. Potser és culpa dels meus prejudicis, tot i que jo prefereixo donar-ne la culpa a la tele o als americans, potser als nazis, però tinc la sensació que aquests homes han de tenir mercenaris treballant per ells a arreu del món i no tindrien cap problema a ordenar el meu assassinat. Si em veuen les intencions puc córrer un perill de mort important, real. No crec que els costi gaire evitar ser perseguits per la llei, són els més rics del planeta, presidents dels seu propis països, segur que tenen immunitat diplomàtica. Si arribessin a adonar-se de què tot ha set una farsa la meva vida valdria menys que un llibre dels encants.

En resum, si la jugada em sortís bé podria acabar conduint hamers gegants pel mig del desert, anant a veure els meus pous de petroli enmig de les dunes escoltant punk-rock adolescent amb la finestra abaixada i el colze repenjat a la porta, fins i tot podria disposar d’un harem de dones esperant-me a casa, vestides exòticament i estirades a sobre els centenars de matalassos i coixins de la meva habitació de gairebé un quilòmetre quadrat i amb olor d’encens.

D’altra banda, si les coses no surten tal i com les he planejat, em podria trobar dins un merder bastant important, on podria morir d’un tret al cap, amb una bomba o apunyalat al carrer, si no es tenen en compte altres possibilitats més rebuscades com podrien ser segrest i tortura, execució pública, tancament perpetu en una cel·la o un campament de treballs forçats al desert, la única escapatòria del qual seria travessant una basta extensió de sorra, de supervivència impossible per a qualsevol persona normal, encara que s’hagués llegit Tuareg o hagués vist The last survivor.

Les noies són aquí, ara només he de triar si val la pena o no. Potser m’hauria de canviar de roba.