Imitar en Henry Miller és un fàstic

Resulta que és la segona vegada que començo Tròpic de Càncer perquè es veu que quan vaig provar-ho per primer cop passava per una època en què el que necessitava no era Henry Miller i el vaig deixar quan portava una vintena de pàgines. Ara ja l’estic a punt d’acabar. I m’està agradant molt, per cert.

Paral•lelament a la lectura del llibre tinc una espècie de vida, encara que depèn des de quin punt de vista es miri estic lluny de ser un ésser viu, més que res per la part d’”ésser”. Però jo estic prou bé en aquesta rutina alienadora, i més quan no sóc conscient del pas del temps, que no és el cas d’aquests últims dies malauradament. Ara deu fer una setmana que em vaig quedar sense diners. Em fa gràcia quan hi penso, però és tan cert com fotut. En el fons vaig pensar “Que bé, com en Henry Miller al seu llibre.” Merda. Utilitzo l’excusa per simular que d’aquesta manera el seu llibre m’està arribant fins al fons, com aquelles persones que s’estripen la roba per fer veure que són anti-capitalistes o anti-qualsevol-merda, però si algú em convidés a sopar a un restaurant a canvi de cremar tots els seus llibres (i fins i tot els de Goethe) no dubtaria ni un segon a encetar la foguera. I de fet no he set del tot sincer perquè sí que em queden diners, concretament quaranta-set cèntims. Els he trobat a la cartera i he pensat que és una xifra summament estúpida i malparida: em falten tres cèntims pel mig euro. He decidit que esperaré a l’últim dia de mes (el dia 1 espero cobrar) i em compraré una baguet.

Miller és (el tracto en present tenint en compte que els seus llibres encara es poden llegir avui en dia) un cabró amb molt de talent que tant pot estar fent un soliloqui sobre la visió que té d’ell mateix en relació amb el món, com descriure poèticament un paisatge parisenc podrit, com fer pixar de riure amb una conversa amb un dels seus coneguts. Va viure a París a la dècada dels anys ’30 i és en aquesta ciutat on succeeix l’acció aquest Tròpic de Càncer. Però ara que hi penso el què és acció, acció de què passen coses, pràcticament no n’hi ha, o sigui que no val la pena esperar una història d’aquestes amb mil trames argumentals i coses d’aquestes perquè el màxim moviment que hi ha és el del protagonista caminant sense rumb pels carrers de París. Ara bé, gràcies als seus pensaments, a les metàfores que crea i els diàlegs que manté aconsegueix dibuixar una història extremadament profunda. I això no vol dir que no se’n vagi per les branques, però la manera que té d’enllaçar pensaments és digne d’admirar.

“He fet un pacte íntim amb mi mateix: no canviar ni una sola línia del què escric. No tinc cap interès de perfeccionar els meus pensaments ni les meves accions. Al costat de la perfecció de Turguénev, poso la perfecció de Dostoievski. (¿Hi ha res més perfecte que l’Etern marit?) Aquí, doncs, en un mateix medi tenim dues menes de perfecció. Però a les cartes de Van Gogh hi ha una perfecció que va més enllà que aquestes dues. És el triomf de l’individu sobre l’art.”

Avui he posat aigua de l’aixeta en una gerra, l’he barrejat amb te, per no notar el gust de clor, i hi he afegit un munt de sucre per convertir la mescla en una espècie de refresc. És fastigós i ara valoro enormement l’esforç de marques com coca-cola per fer begudes tan i tan bones. De fet les temporades de crisi ja tracten d’això: aprendre a valorar les petites coses. I tot i presumir d’aquest aprenentatge faig coses que no havia fet mai abans, com per exemple cremar menjar. I això sí que em toca els pebrots. Les últimes patates que tenia han acabat negres i me les he menjat conscient que seran les darreres en varis dies. Encara sort que els meus amics deixen que rapinyi d’ells. Deixant apart tot el tema del menjar, si hi ha una cosa que em sembla fascinant és que a la seva època, Miller, podia aconseguir una meuca per dues persones pagant quinze francs, unes tres-centes setanta-cinc pessetes o, com ara es diu, dos euros, i una bona cardada, tal i com hagués dit ell si hagués parlat català, deu posar-se bastant bé en temps difícils. Jo no hi he anat aquest mes de putes.

El què sí he fet ha set voltar pels carrers i precisament ahir caminava sense rumb i em vaig trobar, al replà d’una finestra, una llauna de coca-cola a mitges. Vaig intentar recordar el gust de la coca-cola i no em va venir al cap, només sentia aquest maleït te amarg que m’ha sortit amb l’aigua de l’aixeta i que em durarà un any. Vaig pensar en com podia estar-me plantejant fer un glop d’aquella llauna i alhora estar escoltant música amb un Ipod que més tard carregaria amb el PC portàtil de casa. Però collons, he menjat arròs amb tonyina durant sis àpats seguits. I això me mare no ho pot saber perquè no ho permetria mai que jo passés gana. Tot i això no puc fer llàstima a ningú perquè la primera meitat de mes me la vaig passar malgastant com un desgraciat: cubates de bona ginebra, sopars amb noies, sortides nocturnes i el sadollament absolut de qualsevol ànsia capriciosa que comportés un mínim de vici.

El què em sorprèn més de Miller és com aconsegueix explicar les seves misèries amb gràcia. Vull dir, et pot estar dient que el menjador fa pudor de lavabo, que mentre es pren una sopa apareix una dona amb una galleda per buidar-la a la comuna, o que les paneroles no paren de córrer-li per sota les cames, i rius. Té prou collons. Però també s’ha de tenir en compte que va viure fa gairebé cent anys. Suposo que d’aquí a un segle les persones també s’escandalitzaran quan pensin que ara no tothom té aire condicionat, ni calefacció, ni un lavabo que es netegi sol.

Apart de parlar de la seva vida també va presentant a la gent que coneix, i ja no poso amics expressament perquè més aviat són persones a qui aguanta perquè el conviden a menjar: “I per bé que mai no he estat massa simpàtic, sempre he sabut romandre callat quan això comportava una menjada o uns quants calés”.

Entre dones de carrer i amors fugaços explica unes històries sexuals, seves i dels seus coneguts, molt entretingudes. El seu col•lega Carl li comenta que “A una mansa jove li ho pots perdonar tot. Una mansa jove no cal que tingui seny. Són millors si no tenen pesquis. Però una mansa vella, ni que sigui intel•ligent, ni que sigui la dona més encantadora del món, no hi ha res que la faci millorar. Una paia jove és una inversió; una mansa vella és una pèrdua total. Tot el que poden fer per a tu és comprar-te coses. Però això no els engreixa els braços ni els posa suc a l’entrecuix.”

I ell, quan és posseït per l’amor, es converteix en un amant implacable.

“Disparo dards ardents dins les teves entranyes, Tania, et poso els ovaris incandescents. ¿S’ha posat una mica gelós, el teu Sylvester? Ara nota alguna cosa, ¿oi? Sent els rastres de la meva enorme cigala. He eixamplat una mica més les vores, he allisat els replecs. Després de mi podràs tirar-te un eguasser, un bou, un cabrit, un cigne, un sant-bernat. Podràs farcir-te el recte de gripaus, de rat-penats, de llangardaixos. Podràs cagar arpegis, si et ve de gust, o cordar una cítara a través del teu melic. T’estic cardant, Tania, per tal que quedis ben cardada. I si tens por de ser cardada públicament, et cardaré en privat. T’arrencaré uns quants pelets de la xona i els enganxaré a la barba d’en Boris. Et mossegaré el clítoris i escopiré un parell de monedes d’un franc.”

Preciós.

Avui, al mig del carrer, m’he trobat una ampolla d’Aquarius de taronja a mitges i no he pogut evitar la temptació d’acabar-me-la. No estava ni calenta del tot i encara tenia el tap. Em justifico pensant que l’Aquarius no té gas i és difícil que perdi el gust, no com el cony de coca-cola. No vull ni pensar el què arribaria a fer si em trobés un anys sense ni cinc. Mira, aquí hi ha un fragment d’aquests que m’agraden a mi “Si érem amics d’en Collins volia dir que érem rics. No hi feia res que ens haguéssim presentat vestits amb la roba vella; tots els anglais es vestien així. Jo no tenia ni un sou a la butxaca, la qual cosa no tenia cap importància, és clar, per tal com era l’invitat d’honor. Això no obstant, em sentia una mica cohibit amb aquelles dues meuques fantàstiques, penjades dels braços, esperant que demanés alguna cosa. Vaig decidir agafar el bou per les banyes. Ningú ja no sabia quines eren les consumicions que anaven a càrrec de la casa i quines eren les que calia pagar. M’havia de captenir com un gentleman, encara que no tingués ni un sou a la butxaca.”

En vàries ocasions algunes noies, després d’haver estat parlant amb mi sobre Kerouac, Bukowski i altres temes pretensiosos de la modernitat, han accedit a acompanyar-me a la meva llar pensant que era un autèntic assabentat de la vida moderna barcelonina, i just quan he obert la porta, parades just a sota el marc de la porta, han fet aquella pausa que dura una mil•lèsima de segon i que serveix per mirar a l’interior i s’han adonat, el seu instint de supervivència les ha advertit, que no era això el què esperaven i la possibilitat de trobar Macs editant vídeos amb HD queda substituïda per l’esperança de no trobar el lloc on amaguem la pipa de fumar crack. I tenir xeringues a sobre la taula del menjador per fer bromes no hi ajuda gens ni mica. Recordo un capítol dels Simpson en què en Mou posa una entrada al seu bar des de una zona comercial pija i entra un pavo i diu alguna cosa com “O sea, esto no es un falso antro, es un antro”. Sí, és un puto antro.

D’entre la porqueria física amb la qual convivia també en sortien paraules precioses per a la seva estimada i per a la seva decadència. Això JO també ho considero el triomf de l’individu sobre l’art.

“Puc romandre aquí somrient vàcuament i, per molt fervents que siguin les meves pregàries, per desesperada que sigui la meva nostàlgia, ens separa un oceà; ella romandrà allí i es morirà de gana i jo restaré aquí caminant d’un carrer a l’altre, les llàgrimes ardents escaldant-me el rostre.

És aquesta mena de crueltat incrustada als carrers; és això que ens fita des de les parets i ens aterreix quan de sobte sentim una por indescriptible, quan tot d’una un pànic torturador ens envaeix l’ànima. És això que dóna als fanals llurs horribles formes recargolades, que els impulsa a fer-nos senyals i a atreure’ns cap a llurs abraçades sufocants; és això que dóna a certes cases l’aspecte de guardians de crims secrets i a llurs orbes finestres l’aparença d’òrbites buides d’uns ulls que han vist massa coses. És aquesta mena de cosa escrita a la fesomia humana dels carrers, el que m’indueix a fugir quan tot d’una descobreixo sobre el cap la inscripció que fa «Impasse Satan». Això que em fa estremir quan a l’entrada mateix de la mesquita observo que algú ha escrit: «Dilluns i dijous tuberculosi; dimecres i divendres, sífilis». A cada estació de metro hi ha cranis sarcàstics que us saluden amb un «Défendez-vous contre la syphilis!». Onsevulla que hi hagi un mur, hi ha cartells amb crancs brillants i tuixegosos que pregonen l’arribada del càncer. Vagis on vagis, toquis el que toquis, allà hi ha càncer i sífilis. És escrit al firmament; flameja i dansa, talment com un mal averany. Ens ha devorat l’ànima i no som sinó una cosa morta com la lluna.”

M’he trobat un amic que m’ha demanat “I el llibre, què tal?” i jo, sorprès, li he contestat “Quin llibre?” “Collons, Tròpic de Càncer”, he fet una pausa, he mirat al cel com si un núvol em pogués donar una resposta i he continuat dubitatiu “Ah... de puta mare... te l’has de llegir perquè no te’l sabré explicar”.