dilluns, 22 d’agost de 2011

L'experiència personal al Vietnam


Aconsello posar play al vídeo i llegir el text en veu alta.


Ningú no podia explicar amb exactitud què collons fèiem allà perquè no hi havia res pel què valgués la pena lluitar, ni un miserable mineral. Era un puto desert on la sorra havia estat substituïda per aigua, plantes i arbres gegants. Apart d’això només hi havia grocs esperant-nos amb una metralleta a sota de cada forat.

Saps aquells moments a la vida en què et pares a pensar un instant i comences a enumerar totes les accions que t’han portat a la situació actual i no ets capaç d’entendre que, de tots els resultats possibles, el final hagi set aquest? Exactament igual com quan un dia de cada dia quedes amb un amic després de treballar i al cap de set hores ets dins un club col·locat d’àcid. Simplement ets incapaç de saber com collons hi has arribat.

De tant en tant ens arribaven notícies de gent que ens recolzava o de persones que es manifestaven en contra del què fèiem: a nosaltres ens importava una merda tot plegat. Allò només podia arribar a tenir sentit en el context espaial  i temporal d’aquell lloc i d’aquell moment concrets, era impossible intentar-ho comprendre des d’un altre punt de vista que no fos el nostre. Fer la revisió duna vida que portés allà o intentar-ho entendre des d’un altre indret del planeta era simplement absurd.

Tot i això ni nosaltres mateixos podíem trobar-hi una explicació lògica. El què ens quedava era pensar en el present i seguir les ordres perquè si no l’únic que podíem fer era fotre’ns un tret al cap i tots teníem molt clar que si havíem de morir, el mínim era fer-ho havent-nos carregat a algú.

La jungla, des de dalt, és pacífica i neta, podries arribar a pensar que fins i tot és seca. De lluny tot es veu excessivament poètic, excessivament ideal. No pots arribar a imaginar com era enfonsar les botes en aquell puto fang, ni l’aigua que ens regalimava per la cara, portar els mitjons humits una setmana, el soroll del napalm caient a un quilòmetre de distància i els helicòpters sobrevolant els nostres caps constantment. N’estàvem fins els collons de ser allà, és clar, però alhora hi havia quelcom que ens empenyia a seguir-nos arrossegant... l’univers quedava reduït a allò i nosaltres n’érem el seu centre.

No havíem de pensar què faríem al dia següent, com vols fer qualsevol pla de futur si saps que el més probable és que l’endemà tinguis un tros de metall incrustat al cos? I aquesta sensació, AQUESTA sensació, ho convertia absolutament tot en un sense sentit que era l’únic que regnava les nostres vides. De tant en tant algú demanava si hi havia alguna possibilitat de guanyar i esclatàvem a riure perquè a tots ens importava una merda. Nosaltres, els soldats, havíem perdut des del principi.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada