dimecres, 9 de novembre de 2011

21 Amors Thrash Part I


El que em disposo a relatar és una història la trama de la qual és d’un tipus que s’anomena “coral” perquè no hi ha un sol protagonista, sinó que són varis personatges els que interactuen i en algun moment acaben confluint, així una mica com a Crash, la pel·lícula (que per cert no em va agradar gens ni mica), però sense dramatismes innecessaris (bé, jo diria que Crash sense dramatismes innecessaris duraria ben bé set minuts). La realitat és que vull escriure alguna cosa però no tinc prou material per fer-ho, així que agafo vàries idees i les barrejo en un sol relat, com si això fos el que volia fer des d’un principi.

Nota 1: ara he acabat de llegir la història un cop enllestida i m’he adonat que no es tracta d’un tipus de trama coral ni de lluny, però aquesta introducció m’agrada bastant.

Nota 2: si et va agradar el Codi Da Vinci pots passar directament a la part III.

Els personatges d’aquesta història, gairebé èpica m’atreviria a dir, són: la meva xupa, que anomeno xupa perquè és de pell, però no té res a veure amb les xupes heavies, és Massimo Dutti, sabeu què vull dir?; una senyora, que sobrepassa l’edat de seixanta anys, amb una veu dolça que articula un català central perfecte i que fa molt bona olor; la noia amb qui he quedat tres vegades i totes tres vegades ha acabat trobant una excusa per no venir-me a trobar; la noia de qui estic enamorat i no em pot correspondre; una noia que acaba de ser tieta; el llibre de Franny & Zooey de Salinger; un pidolaire que demana a l’entrada d’una església; i jo mateix.

Tot comença un dia d’octubre de l’any 2011, a les tres en punt de la tarda. Ha estat tot el dia plovent però quan surto de casa per anar a treballar no cauen gotes. Miro al cel, està una mica nuvolat, però amb els meus coneixements de pagès trec la conclusió que ja no plourà més, per tant no agafo el paraigua. Pujo als ferrocarrils i baixo a Sarrià just quan falten quatre minuts per tres quarts de quatre. Està diluviant. I es una putada perquè treballo al carrer (un apunt curiós és que un dia estava al chatroulette i vaig acabar parlant amb un pavo a qui li vaig explicar que treballava al carrer i ell va dir “¿Eres mendigo?”, era una espècie de cubà o quelcom semblant). Per sort he agafat la xupa. La xupa té dues virtuts bàsiques: la primera és que repel·leix l’aigua perquè és de pell de veritat, no com les que venen al Pull & Bear; la segona és que atrau a la gent, sobretot a les dones.

Decideixo provar de caminar per sota els balcons per evitar quedar xop com un cabró però al cap d’una estona haig de parar perquè és impossible no mullar-se. Penso en el que faré quan acabi de treballar: avui seria un bon dia per quedar amb alguna noia, anar a prendre alguna cosa a un bar maco i treballar una mica l’art del flirteig. Envio un missatge a una senyoreta molt simpàtica que vaig conèixer fa un temps i amb qui he intentat quedar tres vegades sense èxit. Començo a caminar mentre reflexiono sobre la nostra relació: em sorprèn la meva perseverança i acabo pensant en si no deu ser precisament el fet que no hagi aconseguit quedar amb ella que m’empeny a ser encara més insistent. Però tampoc sóc gilipolles, no us penseu, i les tres vegades que m’ha deixat plantat ha tingut raons prou convincents com per fer-me creure que en un principi sí que li venia de gust però que la feina o els compromisos se li han girat de mala manera. O això és el què em vull creure, perquè tres vegades són forces. És igual, per provar suposo que no hi perdo res. A més, és força maca, i confio prou en mi mateix com per tenir l’esperança de què la podria arribar a captivar. El missatge “Ei, et ve de gust anar a prendre alguna cosa avui?” està enviat.

Comença a ploure encara més i estic en una zona on no hi ha balcons, aquests malparits de Sarrià foten patis a tots els habitatges. Em paro a l’entrada d’una església per refugiar-me i m’assec als esgraons que hi ha per entrar i em poso a llegir Franny & Zooey de Salinger. Passo just al principi i m’agrada força de moment. El primer capítol explica com una parella es troba després d’haver passat un temps separats per culpa de la universitat, però de seguida s’intueix que passa quelcom estrany per culpa de l’actitud distant de la noia. Ara bé, tot i que l’actitud distant la té la noia, penso que si actua així és a causa de les accions del noi, massa centrat en si mateix. La meva conclusió és que en el fons el noi no és que hagi canviat des de l’última vegada que es van veure, sinó que la noia ha conegut a algú altre o ha passat per una situació que fa s’adoni que no està tan enamorada com es pensava del seu acompanyant. I quan hi penso profundament comprenc que el llibre segurament no deu anar ni d’això i que si jo estic creant aquest fil argumental imaginari dins el meu cap és perquè estic enamorat d’una noia que no em pot correspondre. Evidentment jo no em sento identificat amb el noi de la novel·la, sinó que identifico la noia amb la meva estimada (no és pas que m’agradi gaire dir-li estimada, però és més fàcil que posar cada vegada “La noia de qui estic enamorat i no em pot correspondre” i crec que otorgar-li un nom tipus LNDQEEINEPC és molt impersonal).

És curiós perquè estava convençut que jo havia perdut la capacitat de poder estimar a algú per pur amor, però resulta que els meus sentiments es superen i han assolit el nivell aquest de nou. La vaig conèixer una nit de gala a la mansió d’uns amics de la família i quan la vaig veure per primera vegada el cor em va fer un salt. Recordo la seva imatge bevent vi amb una copa, al costat de les seves cosines, tímida, mirant  al voltant com si es preguntés quina era la seva funció allà. Jo vaig guaitar-la tota la nit fins que vaig veure que anava sola a prendre l’aire. Llavors vaig sortir per una altra de les portes per poder-me-la trobar de cara,  fent veure que tot era fruit de la casualitat és clar, i li vaig dir alguna cosa com “Ens coneixem?” (s’ha de reconèixer que quan m’hi poso sóc un fill de puta amb molt de talent).

Després vam passar unes quantes hores conversant, vam riure, la vaig envoltar amb la meva xupa quan va fer senyals de tenir fred  i ens vam entendre com si el destí ens hagués posat allà per alguna raó fins que, de sobte, va esclatar la ira al nostre voltant, just en el moment en què el seu pare ens va veure. Llavors em vaig adonar que ella era la filla dels Barzini, enemics per naturalesa de la meva família, cruel destí. Em va dir que jo no era digne per la seva filla i que ella ja estava compromesa des  de feia anys, la va apartar de mi amb una estrebada, agafant-la pel braç, i va proclamar que “No la tornaràs a veure mai més!”. Llavors va treure-li la xupa, la va llençar a terra i la va trepitjar (la xupa). Aquell va ser el moment en què la meva xupa va adquirir la seva habilitat per atraure persones. Em vaig quedar a la terrassa, mirant al cel i pensant en el tràgic final que ens esperava si jo decidia simular la meva mort per escapar-nos de la ciutat i en la inutilitat de dos amants morts, fins que la xupa va començar a brillar. Del no res en va aparèixer una altra noia i me la vaig endur al llit. Quan vam haver follat ja no podia treure’m del cap la meva estimada.

La pluja canvia de direcció i em començo a mullar, de manera que m’aixeco i m’arrecero a la cantonada de l’entrada de l’església. De sobte sento “Esto ya no para”. És un home que deu portar una estona allà i en qui no m’havia fixat. Jo contesto “Bueno, voy a esperar un rato y si no me voy a ir”, ell mira al cel i diu “Esto ya no para”. Me’l quedo mirant donant a entendre que la informació que m’està donant, no només no és de fiar, sinó que m’importa una merda. Així que jo li dic “¿Y tú qué haces aquí?” “Yo estoy aquí todos los días, pero hoy no vendrá nadie” “No tiene pinta de que nadie vaya a pasar por aquí, no” “No vendrá nadie, más vale que te vayas”. Odio que els pidolaires es pensin que posseeixen el lloc on es posen a demanar cada dia. “Oye, tengo que ir en esa dirección y no hay balcones, voy a esperar un rato y si no para me voy a largar, pero voy a esperar un rato” “Esto ya no para”. Miro el mòbil per comprovar l’hora i falten sis minuts per dos quarts de cinc. M’ha arribat un missatge de la noia on em diu “Perfecte, quan i on et va bé quedar?”. Evidentment no les tinc totes, així que li comento que quedem després de la feina a una parada de metro que hi ha a prop de casa meva, perquè si canvia de pensament a última hora pugui arribar al pis tranquil·lament sense haver-me desviat gaire. Marxo d’allà perquè para de ploure el suficient com per permetre’m caminar sense córrer un perill important.

La part II és molt millor.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada