Aules creuades

Una curiositat sobre la meva classe és que al ser de torn de tarda i d’una carrera d’humanitats més de la meitat de persones superen els quaranta anys. De fet estem a segon i encara no he tingut l’oportunitat de conèixer a cap noia de la meva edat a qui tirar-li degudament els trastos, per això suposo que m’he dedicat a observar els meus companys amb una xafarderia poc pròpia de mi. D’entre tots ells, l’home que ara entra per la porta, un home alt i prim, amb el cabell ben blanc i espès, ha captat especialment la meva atenció.

Quan entro per la porta i observo aquestes aules grosses i fredes no puc evitar esbossar un somriure. Els meus passos ressonen mentre busco un bon lloc per seure i aspiro profundament per captar l’olor de fusta vella, una olor que em recorda l’època en què jo vaig entrar a la universitat per primera vegada fa vint anys i que em fa sentir viu al pensar que encara em queden coses per aprendre.


Ja torna a fer el típic escrutini de cada setmana per buscar un parell de llocs mentre camina a través de la classe amb les espatlles tirades avall, evitant qualsevol contacte directe amb els ulls d’una altra persona i intentant no fer cap soroll. S’asseu i deixa la maleta a la cadira del costat.


Just quan deixo la maleta a la cadira del costat veig de reüll que ella travessa la porta i jo em giro cap a l’altre cantó per mirar l’exterior a través de la finestra. És fosc i no es veu absolutament res però necessito un punt en què concentrar-me per vèncer la temptació de quedar-me-la mirant com si l’hagués estat esperant durant dies.


Veig que ella entra per la porta, rossa, baixeta, una dona guapa, una dona amb qui no em faria res ficar-m’hi al llit si no fos per aquesta dolçor de mare que desprèn a tort i a dret. Fa un repàs de l’aula per buscar-lo, però un cop l’ha localitzat fa veure que no l’ha vist, tot i que es dirigeix directament cap a on és ell. Ell, en canvi, s’ha girat cap a una altra banda just quan l’ha vist entrar. Quan ella arriba ell sempre agafa la mateixa posició a la cadira, amb el braç esquerre posat per darrera el respatller i el cos sencer inclinat lleugerament cap a la seva esquerra, just al contrari d’on és la porta.


Ara és el moment d’incorporar-me. Se’m regira l’estómac, Déu meu, que a aquestes alçades em torni a sentir com si trobés el primer amor no m’ho crec ni jo, pensava que ja havia perdut per complet la capacitat d’estimar a algú de nou. A poc a poc em giro fins que les nostres mirades es troben, somric i, mentre aparto la maleta, li faig un gest perquè segui al meu costat.


Ja està, aquesta setmana ha tornat a triomfar i ha aconseguit que torni a seure al seu costat. No sabria explicar el per què de tota aquesta parafernàlia però el que està clar és que ella també el busca i que ell això no ho sabrà mai si sempre mira en una altra direcció.