En Z. s’aixeca a poc a poc del llit i es dirigeix a la cuina per fer-se un cafè mentre va encenent tots els llums de la casa. Agafa, un per un, els productes que hi ha, llegeix les seves etiquetes i els llença a terra. Quan tots els prestatges són buits s’adona que s’ha quedat sense cafè.
Es planta davant la televisió i la contempla: 38:32:19. Els segons no paren de tirar enrere. Posa el dit índex a l’extrem superior de la pantalla i fa força per inclinar-la endavant fins que li fa perdre l’equilibri i cau a terra fent un estrèpit que ressona per tota la casa. Decideix anar al supermercat.
Just quan surt al carrer contempla els llums oberts de la casa i pensa que no val la pena tancar la porta. Camina pel mig de la carretera fins que des d’uns quaranta metres pot veure les persianes del supermercat tirades avall. S’atura per mirar-s’ho dos cops perquè no es pot creure que fins i tot ara s’hagin preocupat de tancar. Pensa en la inutilitat d’acostar-s’hi més i decideix anar a l’oficina perquè no és lluny i perquè allà sempre hi ha cafè. Quan hi arriba la porta també és tancada i recorda que no ha agafat les claus. Amb les dues mans agafa el pany de la porta i comença a estirar amb força repetides vegades per veure si s’obre. Repenja el front a sobre el vidre i sospira. De sobte fixa la mirada en un punt on es veu el reflex del bar del davant: té la porta oberta.
No somriu fins que no és darrere la barra amb el pot de cafè mòlt a mà. Prepara la cafetera. S’asseu en un tamboret a esperar i contempla el compte enrere de la televisió: 38:09:32. De sobte sent un terrabastall i es gira per mirar què ha passat. La pressió ha fet sortir disparada la caldera i ha rebentat el dipòsit de l’aigua. En Z. es queda mirant com l’aigua va caient a terra i pensa que podria provar de posar-hi la mà per veure si amb una mica de sort s’electrocuta i ha de deixar de prendre decisions aquests últims dos dies d’existència humana. Agafa una ampolla de tequila i omple una tassa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada