diumenge, 15 de gener de 2012

Marbre brillant

De sobte vaig obrir els ulls i va ser com despertar al mig de la sala. Vaig mirar al voltant, a poc a poc, i em vaig fixar en tots aquells braços aixecats amunt. La música es repetia i s’estavellava amb força dins les nostres orelles; els flashos ens cegaven completament. Era com estar navegant completament perduts en un oceà de no-res. Tot i això gaudíem de la llibertat que la ruta ens proporcionava, una llibertat guanyada a força d’executar ideals i preocupacions. Per la majoria de persones, uns alienats inconscients del món real; però nosaltres rèiem quan caminàvem sols pels carrers, quan entràvem al metro, quan érem dins un bar, quan ens quedàvem a casa... tota l’altra gent, seriosa, estava convençuda de tenir la raó, o si més no de què la raó es podia trobar. Nosaltres estàvem convençuts de no tenir-la, però en el fons no importava perquè ni tan sols ens preocupava saber si realment existia o no. Ens havíem adonat que les persones corrien d’un lloc a un altre i s’acabaven estavellant contra una paret, sortien disparades cap a un altre mur i tornaven a rebotar en una carambola infinita. Mentrestant nosaltres passàvem lentament pel mig, desapercebuts, conscients de què el primer xoc seria el definitiu, sense rumb, però gaudint del camí. I rient, sobretot rient.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada