dimarts, 14 de febrer del 2012

El síndrome de Colom

Hi ha un fenomen força curiós que considero molt propi de la literatura (més endavant ja explico per què) que es tracta de tenir la sensació d’haver descobert un llibre que és una meravella i alhora sentir que ets la única persona al món que l’ha llegit. Aquesta sensació no només ve donada perquè no sabies de l’existència del llibre abans d’haver-lo trobat, sinó perquè després continues sense veure’l a les llibreries i continues sent l’únic de les persones que coneixes que l’ha llegit. Està clar que és impossible que tu siguis la única persona al món que s’ha interessat per aquesta obra, i quan busques a internet t’adones que n’hi ha mil referències (internet està devastant aquest fenomen, per cert) però per moments et sents realment especial.


Evidentment no estic fent una defensa de la lectura exclusiva d’obres d’aquest tipus perquè es pot caure en un espiral infinit de literatura nefasta, però de tant en tant no està de més deixar-se endur per l’instint d’un mateix i provar sort perquè llegir Dostoievski sempre serà la hòstia, però a nivell d’elecció personal és més aviat poc atrevit.


M’he pres la llibertat de posar nom al fenomen: síndrome de Colom. Explicaré per què: tot i que quan Cristòfor Colom va arribar a l’altra banda de l’Atlàntic va pensar que estava a la Índia, en general se li va atorgar la descoberta d’un nou món. Aquell no era un món nou perquè ja estava habitat, així que jo penso “Nou món, my balls” igual que penso “Únic a llegir aquest llibre, my balls”. Apart fonèticament parlant té certa retirada al “síndrome d’Estocolm” i tampoc m’he parat gaire a pensar, per això ja em convenç.


Ara explicaré per què considero que el síndrome de Colom és molt propi de la literatura: hi ha molts llibres, fa molt temps que es fa literatura i un llibre requereix temps. Ara mateix no sabria dir si hi ha més discos o més llibres publicats, cosa que per altra banda també m’interessa i que si algú té ganes d’investigar li agrairé que me n’informi, però un disc s’escolta amb, com a molt, una hora i poc. Tot i que hi hagués la mateixa quantitat de discos que de llibres, és molt més fàcil que una persona hagi escoltat molts més grups que no pas hagi llegit més autors, cosa que fa que el síndrome de Colom (m’agrada repetir-ho a veure si cobro) s’accentuï en la literatura. També és cert que hi ha molts més anys de tradició literària que no pas de musical. Tota aquestes raons em porten a pensar que el síndrome de Colom és molt propi de la literatura.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada