divendres, 17 de febrer de 2012

Com ha acabat tenint "El Método"



Potser me’n penediré de penjar una referència sobre aquest llibre, de fet no és un potser, és un segur perquè, sense anar gaire lluny, fa uns dies explicava a la senyoreta Tània que me l’estic llegint i al cap d’una estona em presentava a les seves amigues de la següent manera:

- Ei, aquest és en Tòmpsen i està llegint un llibre per aprendre a lligar.-

Elles em van mirar amb un somriure sorneguer i es van fotre a riure; la resta de la nit me la vaig passar intentant justificar per què estava llegint un manual del flirteig. Encara sort que en Giri, que ha anat seguint la trajectòria de la meva relació amb aquesta obra, em va ajudar i al final vaig aconseguir convèncer-les que tot plegat tenia uns antecedents prou llunyans i un rerefons que justifica clarament que no m’estic llegint aquest llibre per aprendre a lligar.

Primer van dubtar i van acusar la gent de la comarca d’Osona de buscar sempre explicacions i agafar-ho tot amb excessiva relativitat. Nosaltres no ho vam negar en absolut, però ens vam defensar dient que és normal si es té en compte que estem sempre rodejats de muntanya i no veiem mai l’horitzó. Com que són unes noies molt comprensibles al final ho van entendre tot i van alliberar-me de la condemna de ser jutjat.

Aquí ho explicaré tot de manera resumida, perquè allò va durar ben bé de les onze a les dues de la nit, però espero que quedi tan clar com l’altre dia.

Tot va començar fa un temps (hi he pensat i no sé posar-hi any, podria ser tant el 2004 com el 2006) moment en què els de la classe d’en, és igual, donada la naturalesa del cas, obviaré els noms dels implicats, d’un amic que feia una enginyeria (aquí és important la branca d’estudis perquè s’ha de pensar que a les enginyeries, sobretot a les que tenen a veure amb ordinadors, hi ha dues noies per classe i això fa que als nois que ho estudien els costi establir relacions amb femelles, també perquè són carreres difícils i han d’estar molt per la feina, en realitat les humanitats són la clau per l’estudi, però llavors hi ha el futur fracàs laboral, en qualsevol cas) es van dispersar pel món per fer erasmus.

N’hi va haver un en concret que va anar a parar tot sol a una ciutat llunyana (em sap greu, tampoc posaré quina per si de cas) i durant el primer any es va dedicar exclusivament a la feina. Les seves notes devien ser extraordinàries però va arribar un moment en què, decidit a canviar la seva situació respecte les seves relacions socials, es va comprar un llibre anomenat The Game escrit per Neil Strauss. El va llegir, se’l va creure i va començar a triomfar amb els temes sexuals.

Un temps després a mi m’arribava aquesta informació i, escèptic com sóc, no m’ho vaig creure. Un dia vaig rebre un mail l’assumpte del qual era “No deixis que ningú sàpiga que tens això si no vols que totes les teves possibilitats de triomfar quedin anul·lades per endavant”. Hi havia un fitxer adjunt que es titulava Magic Bullets. El vaig obrir i va resultar que era un PDF de noranta-set pàgines. Li vaig fer una ullada i vaig comprovar que era una espècie de manual de com actuar davant de situacions amb dones, sobretot desconegudes. Estava inspirat en el llibre The Game, i em va resultar força curiós.

Jo per aquelles èpoques tenia novia i no m’interessava excessivament aprendre a lligar, però em va cridar l’atenció la profunditat d’anàlisi de les situacions en què un home es pot trobar mentre flirteja: hi havia casos reals, tècniques, dibuixos, explicacions, normes de conducta, llenguatge especialitzat, etc.

Vaig llegir un parell de capítols i em vaig adonar que allò no era una tonteria on se’t deia “Talla’t el cabell així, compra’t aquesta roba i digues aquestes paraules i ja veuràs com triomfes”, sinó una guia profunda d’anàlisi psicològica femenina, on es deixava molt clar que per arribar a ser un artista en l’art de la seducció (pick-up artist) has de canviar la teva manera de viure i de pensar, has de tenir paciència i has d’interioritzar moltes idees del llibre. Per això és important deixar molt clar que per un bon funcionament has de tenir una bona comprensió lectora, perquè si et quedes només amb els detalls superficials el més segur és que acabis fent el ridícul.

Vaig veure clar que hi havia algun amic meu que necessitava aquesta obra però estava escrita en anglès i això va ser un gran impediment per la seva expansió per aquestes terres. Després d’un parell de capítols d’introducció el vaig deixar de banda.

Tot i no acabar-lo he reconèixer que tot aquell univers, per mi desconegut fins aleshores, em va captivar força, no tant pel fet d’aprendre a lligar en si mateix, sinó pel que s’hi amagava a darrera, per descobrir que hi havia gent que dedica tota la seva existència a això.

El temps va anar passant i el llibre (The Game) es va convertir gairebé en un objecte llegendari que sortia sovint a les converses i s’utilitzava a mode de conya.

Va arribar un moment, no fa gaire, en què vaig participar en un concurs on s’havia de fer una reinterpretació d’un guió de Pulp Fiction i vaig decidir que giraria entorn el llibre. Com que feia falta una foto vam decidir anar a l’FNAC per tenir-lo a les mans sense haver-lo de comprar (els centres comercials són fantàstics). Em vaig dirigir a una dependenta i li vaig demanar “Perdona, em pots dir on hi ha El Método?” i ella em va mirar de dalt a baix i, descaradament, va deixar anar una rialla. Llavors em va demanar que la seguís, el va treure d’un prestatge, me’l va donar i va marxar rient. Allà vaig entendre que aquest llibre pateix una espècie de “síndrome Mein Kampf”, un llibre que poca gent ha llegit però del qual tothom està disposat a opinar. Ens vam tirar la foto i vam mirar el preu per curiositat: 10 euros. Vam decidir no comprar-lo però vam marxar convençuts que algun dia l’havíem de regalar a algun amic, com a en, de fet hi ha desenes d’amics a qui els hi hauria de regalar. Els resultats del concurs es van fer públics: no vaig guanyar, cosa que em va tocar els collons, però que vaig entendre perquè la meva proposta no era pas gaire bona.


I un dia, deu fer un mes, mentre treballava, vaig entrar en una llibreria on tenen stocks i de sobte, mirant entre muntanyes de llibres, el vaig veure. I valia 3 euros. El vaig comprar sense dubtar-ho. De camí cap a casa el vaig fullejar, després d’assegurar-me que no es veiés la portada és clar (no tenia ganes de ser jutjat pel carrer) i, sorpresa, resulta que era una novel·la! I no estava mal escrita i fins i tot hi havia moments que em feien gràcia.

A partir de llavors l’he anat llegint a estones d’aquestes mortes en què no estic del tot concentrat, quan tinc cinc minuts abans de sortir de casa per exemple, i resulta que és divertit. He tret la conclusió que el conservaré com a obra de consulta general perquè és sorprenent el nombre de gent que passa pel pis en busca de solucions de caire amorós o sexual o com se n’hi vulgui dir.

Ja per acabar la justificació: no és que vagi tan sobrat com per dir que no em fa falta cap mena de consell, però considero que no m’he pas de creure res d’aquest llibre i que si el llegeixo és per curiositat.

Espero que hagi quedat més o menys clar que l’adquisició d’aquest llibre respon a una barreja de casualitats, causalitats i d’antecedents llunyans que expliquen que jo no l’he buscat mai i que ni tan sols el llegeixo amb la finalitat d’aprendre’n res.

Tot i això em toca els pebrots saber que, després d’aquesta xapa que he fotut i que he tardat a escriure, perquè he tardat només per justificar-me, hi haurà algú que el proper dia em presentarà a les seves amigues dient “Aquest és en Tòmpsen i llegeix un llibre per aprendre a lligar”. Sort que ara els puc donar una còpia impresa d’això.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada