dimecres, 16 de maig de 2012

L'oreneta


No fa gaire temps que vaig convèncer la noia de qui estic enamorat que vingués a casa meva amb el pretext de veure un DVD. La meva intenció des del principi era tirar-li els trastos però no podia dir-li directament perquè si ho hagués fet no hagués vingut.

Així que quan va tocar el timbre jo havia netejat el pis, havia posat encens per donar un aire més espiritual i havia deixat uns quants llibres ben seleccionats a sobre la taula. Em vaig dirigir a la porta i vaig sortir al replà a esperar que arribés al meu pis. De sobte vaig sentir que em cridava i jo vaig demanar-li què passava.

—Baixa, baixa aquí.

Jo vaig baixar fins al pis de sota.

—Què passa?

—Una oreneta.

—Què vols dir amb una oreneta?

—Mira.

I va senyalar la catifa dels veïns de sota, on hi havia una cosa negra. Em vaig ajupir una mica més i vaig comprovar que era un ocell. Per la forma que tenia vaig tenir la sensació que estava deformat, però tampoc havia vist cap oreneta de prop fins aleshores.

—I per què no vola? —vaig demanar.

—Perquè tenen les ales massa llargues i no poden aixecar el vol des de terra.

—Això em fa dubtar seriosament del Darwinisme.

—Què fem?

Jo en aquell moment em vaig il·luminar i vaig pensar que no hi podia haver res més maco que salvar aquell animal entre tots dos.

—L’agafem i la tirem des del balcó, no?

—Sí, sí.

Vaig ajupir-me. No m’agrada agafar ocells perquè sempre que els poses la mà al damunt comencen a moure les ales com bojos i sembla que els hagis d’acabar matant. Però l’oreneta no va fer cap moviment.

Vam entrar al pis i jo estava emocionadíssim. Era la primera vegada que ella venia a casa meva i li quedaria un record inoblidable de com ella i jo junts havíem salvat un animal.

Vam sortir tots dos al balcó.

—Escolta una cosa —vaig fer una pausa dramàtica—. No em pots negar que això és molt maco.

—I tant si ho és.

—Ho fem alhora?

—D’acord.

Va posar les seves mans al costat de les meves i quan vaig sentir el seu tacte el cor em va fer un salt. Jo vaig apartar-me lleugerament per deixar que els seus dits llargs i fins toquessin l’oreneta. Vaig veure com l’animal també notava la seva escalfor i es posava més còmode. Ella li va acariciar lleugerament el cap i l’oreneta es va allargar al sentir aquella suavitat.

—Compta fins a tres —vaig dir.

—Un...

No podia deixar de mirar-la, estava plena de joia mentre reia i mirava el cel.

—Dos...

Vaig decidir que quan l’animal es posés a volar li faria un petó.

—Tres...

Tots dos vam fer el gest per llençar l’oreneta cap enlaire. Va fer un moviment d’ales i jo vaig mirar a la meva estimada, que tenia uns ulls brillants i un somriure enorme. Vaig acostar-me cap a ella però de sobte va arrufar les celles i va mirar avall. Jo vaig seguir la seva mirada i vaig veure com l’animal queia en picat fins a estavellar-se a terra amb un cop sec que va arribar fins les nostres orelles. A la meva escala hi posa que és un quart. Però també hi ha un entresol i un principal, o sigui que el meu pis és realment un sisè. Es va començar a fer un bassal de sang al seu voltant.

—Bé... si l’haguéssim deixat al replà també s’hagués acabat morint.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada