Clap Your Hands, Hysterical i joventut guanyada

El tema és que jo volia fer una crítica de l’Hysterical de Clap Your Hands perquè quan el vaig sentir em va agradar molt. Ara bé, com que la vaig començar a escriure deu fer gairebé un any ja no té sentit. Amb el pas del temps l’he revisat, moltes vegades de fet, i he canviat fragments fins que el disc s’ha convertit en una simple excusa per fer un homenatge a tota una etapa de la meva vida que recordaré sempre.

Sobre el grup em permetré el luxe de robar una frase d’en Giri i afirmar que Clap Your Hands & Say Yeah van ser la banda sonora de molta gent del nostre voltant durant el 2005. I tot va començar perquè ell, en Gera i en Ferran anaven cada setmana a Sidecar i en aquella època era una sala on es podia descobrir música. Hi havia aquell tema que sonava sempre i que els hi agradava tant que van acabar per demanar-li al Dj què era. D’aquesta manera van descobrir la cançó The skin of my yellow country teeth. 

Aquell primer disc transmetia una energia, una intensitat i una alegria que ens anaven perfectes per a qualsevol situació. Nits d’absenta, destrossar el vidre de casa en Giri, Sidecar, el vidre de la farmàcia, jo súper borratxo curant un tall enorme a la mà de l’Edu, més absenta, en Ferran fent patates fregides a les 5 de la matinada, la Lena entrant a la Paloma amb catorze anys, en Ferran donant patates a les putes, en Gera dormint al passadís... un context totalment apocalíptic en què més de la meitat de les persones van deixar les carreres que havien començat. I no, no m’excusaré de cap manera, perquè sé que érem uns malcriats, els mateixos que som ara de fet. Però si llavors ens podíem permetre el luxe de deixar carreres a mitges, ara ens permetem el luxe d’anar a treballar amb ressaques brutals. I quan ho explico així sento que estic descrivint a la típica persona que descobreix la ciutat per primera vegada, però tot allò va tenir una mena de sentit que ha anat molt més enllà, i això només ho he pogut comprovar amb el pas del temps.

Es podria dir que vam llençar el temps i els diners, i no ho negaré pas, però no va ser només la despreocupació que ens va fer deixar d’anar a classe, sinó que en aquell moment vam aprendre certes maneres de fer que van provocar que miréssim amb menyspreu i desconfiança les aules. Malcriats? Sí. Però que va valer la pena també ho puc assegurar. D’allà en van sortir personalitats que admirava llavors i que admiro ara. O sigui, no és que pensi en aquelles persones com el que van ser, sinó que hi penso en com m’agrada haver seguit la seva evolució i en com de content estic que ara siguin com són. I pot ser que no rebin mai la ovació de la societat, però és que és igual.

Allò, com tot, es va acabar. Sense tristesa. Va ser el que havia de ser durant una època molt concreta i ja està. 

Actualment la lectura que en puc fer va molt relacionada a la d’una parella (suposo que perquè jo en aquella època anava amb l’Anna i actuàvem com a parella). Si penso en aquell grup de persones, o en la relació que jo vaig tenir amb l’Anna, m’envaeix un sentiment de satisfacció d’haver après un seguit de coses que jo ara puc aplicar i em fan estar millor. Les parelles no són eternes i en qualsevol moment es poden acabar, però l’important suposo que és que un cop ho deixes no vegis la relació com una pèrdua de temps, sinó com un seguit de moments fantàstics que han servit per alguna cosa. Jo, sincerament, no entenc la gent que té parelles i després de deixar-ho ni es parlen perquè això evidencia que en el moment de prendre la decisió d’anar junts hi va haver alguna cosa que no es va pensar dues vegades.

Ara, quan em trobo amb qualsevol de les persones que van viure tot allò, encara que faci temps que no la veig, sé que només fan falta un parell de cerveses per recuperar la confiança. I és que la confiança no s’ha perdut mai. És això del que parlo: de què a nivell de grup tots tenim la mateixa sensació envers aquell temps i tots ens sentim iguals en relació als altres. Potser és que som unes persones que no hem madurat, però jo diria més aviat que som unes persones que allò que vam viure no ho vam fer només perquè era el que tocava per la nostra edat, sinó que ho vam fer en alguna mena de recerca vital on encara ens trobem. I, tot i sabent que les coses no han canviat tant, també sabem que és impossible que es torni a fer una festa com les d’abans. Però és que tampoc no importa.

I tot això d’aquí sobre és el que em transmet el que per mi és el primer hit del disc.

Penso que podríem tornar a fer una festa com les que fèiem fa anys, però seria inútil intentar que tot passés de la mateixa manera perquè tot ha canviat massa. No ho dic trist, sinó convençut que ens ho passaríem bé d’una altra manera. Ara m’agrada que l’Edu vingui a dormir al pis quan els del Quebec fan una celebració, i m’agrada que en Ferran prometi que ens vindrà a fer el sopar, i que en Giri es quedi fins les 6 del matí a beure cervesa i a escoltar música, i que l’Anna estigui enfeinada amb l’art però que tingui la confiança per trucar-me per demanar que li faci una sopa quan es troba malament, que en Gera visqui amb mi, que en Pol encara sigui tan fotudament filòleg, que en Generó estigui tan content...