La metamorfosi

Quan, un vespre, vaig entrar al pis després d’haver passat el dia a la platja amb la Marta, vaig trobar-me al passadís amb un insecte monstruós. Era un animal verd que tenia un cos d’uns quaranta centímetres amb unes  antenes que en devien fer uns vint més, així que tot plegat feia el seu efecte. Les sis potes primes es doblegaven amb violència quan l’animal caminava i els seus ulls hostils es movien amb velocitat. Quan vaig posar el peu al rebedor la bèstia es va col·locar cara a cara amb mi. La Marta, que estava darrere meu, va treure el cap per sobre la meva espatlla i va xisclar. Vaig intentar convèncer-la perquè entrés, però ella s’hi va negar rotundament. La negativa em va trastocar notablement perquè havia planejat una nit de sexe desenfadat. Aquell animal atacava de manera tan directa les meves feromones que vaig decidir que l’havia de matar i de llençar a les escombraries.

—Marta gira’t —vaig avisar.

—Per què? —Va demanar ella.

—Perquè vull trepitjar-lo i pot ser que t’esquitxi.

—Portes les sabates noves.

Merda, vaig pensar, me les deixarà plenes de suc verd.

—Agafa una escombra —em va recomanar ella.

Així que vaig saltar per sobre la bèstia i vaig anar a buscar l’escombra. La Marta encara no havia entrat al pis i s’esperava a l’escala amb la porta gairebé tancada. Vaig tornar, em vaig encarar a la criatura de nou i vaig aixecar l’escombra amb les dues mans. L’animal movia les antenes pel seu voltant. Va fer una passa (es pot dir que fa passes un animal amb sis potes?), jo vaig saltar enrere i la Marta va tancar la porta. Millor, vaig pensar, ara no hauré de tenir contemplacions. Vaig tornar a agafar la posició d’atac: aquell animal em fitava directament als ulls. El color verd del seu cos era intens amb la bombeta del passadís. Les antenes es movien i jo vaig aixecar l’escombra i vaig cridar. Quan la punta de l’escombra estava a punt de tocar l’animal vaig aturar-me. I si aquest animal és en Pep que s’ha transformat?, em vaig preguntar. En Pep era el meu company de pis i no era normal que no fos a casa a aquelles hores. A més a més, no existeixen paneroles tan grosses. Em vaig ajupir.

—Ets en Pep?

L’animal no es va moure.

—Digues, ets en Pep? Fes-me una senyal.

L’animal es va acostar una mica i una de les seves antenes em va tocar la cara.

—Merda, no et puc matar.

Vaig agafar una caixa de plàstic transparent grossa que de tant en tant feia servir per plantar bolets i vaig encabir-hi l’animal empenyent-lo amb l’escombra. Vaig obrir la porta i vaig fer entrar la Marta.

—Ja l’has matat?

—No, l’he guardat aquí dins.

Ella va mirar la caixa i va tirar-se enrere.

—Has guardat això?

—Sí —vaig deixar anar gairebé inaudiblement.

—Per què?

Vaig agafar aire.

—Per si de cas és en Pep.

—Què?

—Ja saps, com a la Metamorfosi de Kafka, no vull matar a un amic.

—Això no és en Pep.

—No ho sabem. Ell no és a casa i aquest animal és inusualment gros, mira’l —vaig aixecar la caixa per mirar-lo bé—, això no és normal.

Vaig agafar la caixa de plàstic amb l’insecte a dins i ho vaig ficar tot a l’habitació d’en Pep. Nosaltres ens vam posar a fer el sopar.

Durant l’estona que vam ser a la cuina no em vaig poder treure del cap l’animal, primer perquè em preguntava si realment podia tractar-se d’en Pep, i segon perquè la Marta em repetia constantment que no es quedaria a dormir si aquell animal continuava a dins el pis. Vam parar taula i vam servir unes amanides que feien molt bona pinta. Al forn hi havia un pollastre amb ceba i patates que desprenia una olor que per força havia d’haver arribat a tot el pis. Vaig intentar calcular quantes hores faria que no menjava si aquella bèstia era el meu amic i vaig treure la conclusió que més de vuit. Abans de seure vaig posar una mica de menjar en un plat.

—Què fas? —Em va demanar la Marta—. Ja tenim un plat per a cadascú.

Vaig abaixar el cap.

—No... no és... no és per nosaltres.

No havia vist mai aquella foscor en la seva mirada i, per primera vegada en tota la nostra història, vaig témer per la relació.

—Què vols dir?

—Que li aniré a dur al bitxo.

—Ja ho sé que li aniràs a dur al bitxo! —Va cridar—. El que vull saber és per què cony ho fas!

—Per... si... de cas... és... en Pep.

El seu silenci em va doldre més que qualsevol comentari             que hagués pogut fer. Es va girar i va seure a taula. Jo em vaig endur el plat.

Vaig contemplar la bèstia a dins la caixa i vaig obrir la tapa. Vaig ficar-hi la mà i la boca o el que tingués aquell animal me la va tocar. Després vaig introduir-hi el plat i el vaig posar al seu abast. Quan vaig tornar al menjador la Marta ja havia començat a menjar i jo vaig seure a davant seu.

—Ja està —vaig comentar per intentar-la tranquil·litzar.

—Renta’t les mans.

—Si no l’he tocat.

—M’és igual.

Em vaig rentar les mans perquè no volia empitjorar més la situació i vaig començar a sopar. Durant l’àpat jo feia esforços per encetar converses,  però duraven poc i després ens quedàvem en silenci de nou. El seu mal humor era evident i les meves bromes només l’empitjoraven. Tot i això amb el final del primer plat semblava que la tensió s’havia alleugerit i la Marta fins i tot va somriure amb alguna observació que vaig fer.

Quan ella es va aixecar per anar a preparar el pollastre, jo no em vaig poder estar d’anar a veure l’animal. Vaig arribar a l’habitació i em vaig ajupir fins a posar el cap a l’alçada de terra. El plat estava intacte. Em va preocupar molt perquè tant si allò era en Pep com si no, havia de menjar alguna cosa. Llavors vaig recordar el truc de la Grete de posar tot de menjar escampat a terra perquè el seu germà triï què li ve de gust. La Marta estava enfeinada tallant el pollastre, així que, sense que se n’adonés, vaig agafar diversos aliments i un diari. Vaig anar a l’habitació, vaig posar el diari a terra i ho vaig escampar tot. Després li vaig treure la tapa a la caixa i la vaig inclinar perquè la bèstia no tingués feina per sortir. Amb un moviment ràpid va anar a parar a terra i vaig fer que seguís la meva mà per guiar-la fins al menjar. Allò es va aturar i va començar a tocar tots els aliments amb les seves antenes llargues. Em vaig ajupir un tros més enllà, per no molestar, i vaig posar les mans a terra per quedar de quatre grapes, com ell. L’animal tocava el menjar.

—Va, agafa el que vulguis.

Finalment va llençar-se a sobre un tros de formatge i el va començar a rosegar. Jo vaig riure i vaig deixar anar un crit de victòria. De sobte vaig notar una presència que m’observava des de dalt, com si fos Déu. Vaig aixecar la vista i era allà, plantada al mig del marc de la porta amb els braços creuats. Jo vaig incorporar-me i em vaig quedar de genolls a davant seu.

—Ho vols així?

—No t’enfadis.

—El menjar ja és fred.

—Perdona.

—No t’he de perdonar res.

Es va girar i va desaparèixer. Abans de sortir de l’habitació vaig fer un cop d’ull a la bèstia, que encara es cruspia el formatge. Després em vaig aixecar i vaig sortir. La Marta ja s’havia carregat la motxilla a l’esquena i es dirigia a la sortida. Jo la vaig aturar.

—No te’n vagis.

—Has deixat molt clara la teva preferència.

Va obrir la porta i va desaparèixer després de tancar amb un cop tan fort que va ressonar per tot el pis. Quan vaig tornar a l’habitació em vaig desil·lusionar al comprovar que el formatge era pràcticament sencer.

—Potser és que necessita sentir-se més còmode.

Vaig agafar la bèstia i me la vaig endur al menjador.

Un quart d’hora més tard el timbre va sonar i vaig anar a obrir ràpidament. La Marta va entrar.

—Et perdono, et perdono perquè no fas mai res mal fet i potser n’he fet un gra massa, però t’ho juro que...

Es va quedar petrificada davant la visió de la panerola posada a sobre la taula, al costat dels nostres plats de menjar.

—Ets boig.

—No, no ho estic, ja sé que és estrany...

—Ets boig.

—...però tinc una sensació interior que em diu que no li he de fer mal.

—Me’n vaig.

Va donar la volta i jo li vaig agafar el braç.

—No si us plau, ja la faig fora.

—Fes-ho doncs.

Em vaig apropar a la taula i vaig agafar la caixa. Vaig empènyer l’animal a dins.

—Me l’emporto.

—No.

—Com que no?

—Mata’l.

—No puc...

—O el mates o marxo.

—D’acord, me l’emporto i el mato.

—No, vull que ho facis a davant meu.

Vaig contemplar la bèstia i ella em va retornar la mirada com si hagués entès el que acabava de dir-me la Marta. Vaig deixar la caixa a terra, vaig agafar l’escombra i la vaig aixecar.

—Perdona, però el sexe és la base de la vida —vaig xiuxiuejar imperceptiblement.

De sobte l’animal va saltar a fora la caixa. La Marta va cridar i l’únic que se’m va acudir va ser agafar una poma de la fruitera i llençar-li. Vaig fallar. La Marta continuava xisclant. En vaig agafar una altra i vaig apuntar bé. Aquest cop la poma es va incrustar a la l’esquena de l’animal, que es va ajupir i va proferir una lamentació aguda. La Marta també va agafar una poma i va encertar a la primera. Vam iniciar un bombardeig amb pomes, préssecs, nespres, prunes i altres fruites que s’anaven estavellant contra el bitxo i contra el terra. Es va formar un riu espès de color verd taronjós, barreja de les fruites que es desintegraven contra el gres i les parets i del líquid que sortia de dins el de l’animal. Finalment va quedar immòbil. Les potes s’havien doblegat i el seu tòrax tocava el terra. Les antenes ni tan sols vibraven, simplement queien com un pes mort des del seu cap. La Marta i jo ens vam mirar. Jo estava satisfet perquè la nostra relació havia superat una altra dura prova que segurament havia enfortit els nostres llaços.

—Jo no penso netejar això —va dir la Marta.