Mamades vagarívoles

El tema és que fa temps vaig jurar que no tornaria a agafar una bici borratxo i, sembla que no, però és un jurament que és difícil complir. Quan em llevo al dia següent després d’haver-ho fet i no recordo ni el recorregut que he seguit per arribar fins a casa em maleeixo i intento reflexionar sobre els perills que suposa aquest comportament. Me n’avergonyeixo però, quan són les cinc passades i vaig tocat, no hi penso. Així que arribo a la parada de bicing que tinc a prop de casa i em fan mal les mans perquè he agafat molt fort el manillar en una mena d’acció per excusar el meu comportament com per poder dir “Ei, anava borratxo però agafava molt fort el manillar”. Doncs arribo i deixo la bici i m’adono que un paio una mica més baixet que jo se m’acosta.

—Escolta —em diu— tu saps on hi ha algun bar d’ambient per aquí?

—Mmm... a aquestes hores haurà de ser un after, no?

—Tant me fa, només vull un lloc on poder lligar.

—Per allà em sona que n’hi ha un —dic assenyalant en direcció al carrer Rocafort. I no l’enganyo perquè un dissabte al matí, mentre treballava, em vaig fixar que a Rocafort hi havia un after.

—Però vull que sigui d’ambient, eh.

—Ja m’ho imagino —dic jo—. El dia que hi vaig passar hi havia bastant ambient.

—No —contesta després de pensar-s’ho—, aniré al Paral·lel.

—Al paral·lel? —pregunto sorprès—. Al paral·lel hi ha aquest rotllo?

—Sí, sí, és brutal —s’atura—. Però per què m’ho dius així? On aniries tu?

—Home , jo aniria a la part esquerra d’Universitat.

—I allà hi ha rotllo?

—Collons, no se’n diu el gayxmple?

El cas és que començo a caminar cap a casa i ell segueix les meves passes.

—Escolta —em diu—, a tu t’agraden les mamades?

—Home i tant —contesto eufòric (no oblidem que vaig borratxo).

—Vols que te’n faci una?

—Mmm... no.

—Per què?

—És que no em va el rotllo.

—Segur? Pensa que la boca és igual pels homes que per les dones.

—Em sap greu però a mi les dones m’agraden molt, no t’enganyo, i no em diguis això de què tothom té un punt d’homo perquè a mi les dones m’agraden molt, i quan dic molt és que em flipen, però et diré per què: les tetes. Et puc assegurar que els pits són la cosa que més m’agrada al món, potser l’única causa per la qual aniria a la guerra, imagina. En aquesta època en què les estructures morals estan en crisi jo he convertit les tetes en el meu tòtem; són el meu déu.

—Doncs és una llàstima perquè estàs ben bo.

—I tant si és una llàstima, i et diré més: m’agradaria que m’agradés perquè si fos així et diria que me la mamessis i tots dos aniríem a dormir ben tranquils.

—... —mira amunt—. Segur? —torna a demanar-me—. Ens podríem ficar en un garatge i ho tindríem fet en un moment. Mira —diu assenyalant l’entrada d’un aparcament—, és tan fosc que ni sabries que sóc tio. A més, si tens novia amb això no li poses les banyes.

I collons, penso que aquesta és una observació molt interessant i que té raó, però m’imagino el paio ajupit fent-me una mamada i la idea no em motiva.

—Em sap greu però no.

—Doncs mira que quan he vingut a parlar amb tu estava convençut que series gay.

—Hòstia, m’afalagues —i és cert—. Sempre que un tio em tira els trastos em sento molt bé, suposo que perquè penso que els mariques, no et sap greu que digui mariques, no?

—No, no.

—Doncs això, suposo que com que penso que sou refinats teniu un gust també refinat i em puja l’autoestima.

—És una llàstima que no ho siguis, ara ens ho passaríem bé.

—M’ho imagino, no t’ho nego, però —i arronso les espatlles— no és el cas.

Un tio ens avança caminant; porta pantalons texans clars i una camisa.

—Aquest sí que ho és —diu ell.

—N’estàs segur?

—Seguríssim.

—Podries comentar-li si vol algo.

—Bah, no m’agrada.

—Llàstima, jo te l’hagués presentat.

—Escolta —em diu—, a tu et faria res acompanyar-me a buscar companyia?

Reflexiono, però de seguida sé que la meva resposta serà afirmativa perquè sento molta passió per les situacions noves.

—Anem-hi.

Després de caminar una estona mentre parlem de la nit i tal, arribem a la part de sobre de la Gran via. A aquestes hores tampoc no hi ha gaire gent, però sí més que al meu barri.

—Veus? —li comento—. Aquí està bé, no?

—A veure si hi ha sort.

Just acaba de dir aquestes paraules i se’ns acosten un parell de paios.

—Hola —diu un d’ells.—, què tal?

—Bé —contesto jo—, voltant una mica.

—I no esteu cansats?

—Encara tenim energia per una estona.

—Anàveu a algun lloc?

—Estàvem pensant què fer.

—El meu amic i jo us hem vist i hem pensat que podríem marxar junts a algun lloc, per exemple a casa nostra, voleu venir?

—Sí —contesto jo. De seguida m’adono que acabo d’acceptar la invitació i, tot i que la meva set d’aventures em podria portar a l’apartament d’aquests dos, intueixo com acabarà tot plegat i no em fa el pes—. Vull dir: ell vol venir.

—I tu?

—No —contesta el meu acompanyant—; no li va el rotllo.

—Segur?

—Sí, sí —ell parla—, ja n’hem parlat durant molta estona. —Tot seguit es gira cap a mi i estén la mà—: encantat.

—Un plaer —li dic jo.

—Te’n dec una.

—De mamada?

Es parteix.

—Encara hi ets a temps si vols.

—No, gràcies.

—T’ho passaries bé si fossis marica.

—Hòstia puta, sé que seria ben parit ser marica.

Els tres riuen i emprenen la marxa. Jo me’ls miro mentre s’allunyen i penso que seria ben parit, però de seguida caic en què són tres i no hi ha ni unes tetes. Des del meu punt de vista, un fracàs absolut.