dissabte, 12 de febrer de 2011

Taronges i altres

Dins una fruiteria ella mira, de la manera més concentrada que et puguis arribar a imaginar, els preus de les taronges. Amb els ulls mig tancats i una cella més arquejada que l’altra va fixant la vista en cada un dels dos cartellets que hi ha a sobre les caixes de fruita, primer un, després l’altre. Són de color groc i blau; potser lila. El preu és groc, el fons blau; potser lila.

Hi ha un gran vidre que dóna a fora i jo em vaig fixant primer en ella, mirant els cartellets, després en el carrer. Espero a què ella canviï unes quantes vegades d’objectiu, primer un cartellet, després l’altre, i miro a fora: passa un cotxe; passa una dona amb un cotxet; un grup de nens que criden.

La miro a ella i encara contempla les putes taronges. Ara, no obstant, n’agafa una de cada: la barata amb la mà dreta, la cara amb la mà esquerra. Fa un moviment ascendent i descendent invers amb les mans. Continua traslladant l’objectiu de la seva mirada d’una a l’altra. Suposo que està comparant els pesos per saber quina té més matèria.

Al carrer un altre cotxe; després un altre; una dona gran que camina repenjada en un bastó; un home que porta un nen a coll, potser és el seu fill; podria ser el seu nebot; una tia que està bastant bona; a aquesta la segueixo des que la veig fins que desapareix per la part esquerra de la finestra; estava realment bona, per tant l’arxivo a la meva ment; passa una altra dona, però només puc pensar en els pits de la tia d’abans; me l’imagino despullada; ara passa un camió.

A dins ella continua amb les taronges a les mans, però ara les prem amb els dits: enfonsa les puntes dels cinc dits de la mà dreta a la taronja barata i les cinc puntes dels dits de la mà esquerra a la cara. Suposo que vol comprovar-ne la densitat. Estic sortint amb una màquina de mesurar fruita? Torna les taronges a les caixes, però m’adono que les ha intercanviat: ha posat la de la mà dreta a la caixa de les cares i la de la mà esquerra a la caixa de les barates. No té ni puta idea de què collons està buscant, però per fi agafa una bossa.

Gràcies a Déu.

Torno a mirar a fora i no passa ningú. Ni un puto cotxe per entretenir-me; ni una puta ànima; només un ocell; però passa ràpid. Me la miro a ella i ella em mira a mi. Obre la boca:

- Quines agafem?-

Em giro, veig les peres i penso en les tetes. Només penso en les tetes.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada