dijous, 28 d’abril de 2011

La moderna i la bèstia

Pot semblar trist, però entrar a una discoteca totalment sobri és una de les situacions més avorrides que em puc arribar a imaginar. Però és clar, s’ha de pensar que la discoteca té una finalitat i la mateixa selecció dels seus elements ho demostra: barres amb alcohol, música dolenta a un volum que et pot rebentar les orelles i podis i pistes per ballar (al ritme de la música dolenta, és clar). Tots elements la única finalitat dels quals és fer que la gent entri en un estat d’eufòria permanent i il•limitada. No seré jo el que vingui a dir que no s’hi entri, ni molt menys, perquè he de reconèixer que m’hi he passat força hores i que gràcies a aquestes institucions he passat bons moments. El què estic dient és que són llocs on és difícil anar serè sense fer-se preguntes sobre la decadència en la que està caient el món. Això no és, ni molt menys, un escrit per incentivar l’ús de substàncies estupefaents, que ningú no pensi malament.

Precisament sóc dins un lloc d’aquests totalment sobri, repenjat en una de les parets observant totes aquestes persones ballant com subnormals una música nefasta, tots aquests paios amb cara de borratxo intentant lligar de la manera més patètica que un es pugui arribar a imaginar, aquestes noies que s’entrebanquen perquè no saben combinar els tacons i l’alcohol, els joves que s’han passat amb l’alcohol i han d’estar asseguts a punt de perdre el coneixement i els amics, que encara no han començat a beure i es passen l’estona parats mirant al voltant.

En ocasions, fins i tot portant el cego més impressionant, essent en una pista de ball, em paro i aixeco la vista per mirar al meu voltant. Només veig, o si més no em sembla veure perquè les meves funcions sensorials estan força limitades, gent movent-se sense cap mena de sentit, persones que no tenen passat ni futur, persones que només estan allà i no tornaran a existir mai en cap més pla existencial, i caic en pensar que la nostra generació, la següent a la X, ha perdut per complet la raó de viure.

Resulta que em trobo en la situació del serè rodejat de morats quan apareix un noia força maca amb ulleres de pasta grosses, molt grosses, una brusa de flors i uns pantalons de pitillo o, per resumir, el què avui en dia s’entén com a una moderna.

Un apunt curiós sobre aquest tema és que si es diu en femení no hi ha distinció entre el què és una “moderna” o actual i el què és una “moderna” de la tribu urbana de les “modernes”. Si es diu en masculí el “modern” és el modern actual i el de la tribu urbana és “moderno”, amb la o neutre. En castellà tampoc tenen aquesta distinció.

Doncs aquesta tribu urbana, apart de les ulleres de pasta, els pantalons de pitillo, les bruses de flors, els jerseis de llana de colors vius i una certa ambigüitat sexual, també es caracteritza per mostrar o simular mostrar cert interès cultural, sobretot pel què fa al cine, la literatura i la música, tot i que si s’hi posen poden abastar àmbits com l’escultura, l’arquitectura i noves formes d’expressió que ni tan sols m’atreveixo a anomenar.

I és clar, penso que “Avui que vaig serè fins i tot tinc ganes de parlar”, així que em dirigeixo cap a ella en plan “Ja veuràs ara” (no ho he dit però les modernes també són força promíscues perquè els hi agrada el rotllo de l’alliberació sexual dels seixanta), disposat a ser la persona més cool de la sala perquè no em falta coneixement per impressionar a una borratxa un dissabte a la nit, vaig cap a ella i la senyalo. Ella em diu alguna cosa com “Et conec?” i jo li contesto que “No, però t’he seleccionat” i ella em respon “En plan ràndom, no?” i jo continuo “No faig res aleatòriament, t’he seleccionat, o sigui, t’he seleccionat entre tota la gent que hi ha aquí al voltant, és com una selecció en un random situacional” i, collons, quan dic això em creixo, penso que sóc la persona amb més dialèctica que hi ha per aquí i fins i tot penso “Mor d’enveja Sòcrates, fill de puta”. Ella riu i entrem en un espiral de tonteries lèxiques que ens fan somriure i entrar en tan bon estat que la convenço perquè vingui a fora amb mi a fer un cigarro.

Amb la calma de l’exterior vull aconseguir crear un camí lògic cap al seu llit: primer he caigut bé i he set simpàtic, seguidament m’he mostrat original amb els comentaris, amb cert esperit creatiu, i ara he d’acabar de rematar la feina amb algun coneixement aplicat.

En el fons aprofitaré coses que m’han explicat, jo no he vist cap pel•lícula de la Nouvelle Vague, ni del Neo-Realisme italià, ni tan sols cap pel•lícula d’autor dels últims temps perquè m’importen una merda, però sé més o menys de què van les pel•lícules més famoses, sé quins directors pertanyen a cada moviment i quins films han fet, conec les bases i antecedents dels corrents perquè ho he buscat a la vikipèdia, i amb això puc arribar fins a la fi del món (o en aquest cas fins al seu llit).

Així que introdueixo el tema amb elegància, demanant-li si últimament ha anat al cine i ella em contesta que sí, que “He anat a veure Sin compromiso” i jo penso que bé, tothom té un dia i, tampoc ho he dit, però els modernos, de tant en tant, ja tenen un remalasso d’aquests cutres, i jo busco a la meva base de dades i li dic “Sí, hi surt la Natalie Portman”, que per cert està molt bona, però això no li dic, i ella em diu “No sé com es diu l’actriu” i això ja se’m fa estrany perquè la Natalie Portman ha fet tan pel•lícules indies com comercials com per ser coneguda per una moderna, i em quedo descol•locat.

Decideixo anar-me’n per una altra branca i demanar-li si està llegint alguna cosa “Sí, la trilogia d’en Larsson.” Hòstia puta, esperava Murakami, fins i tot Auster, però Larsson?! La cosa es comença a posar lletja de veritat, i perillosa, per què no dir-ho?, aquesta tia fins i tot pot tenir un novio pelat que em vegi tirant-li la canya i em vingui a trencar la puta cara. Però en tot això hi ha quelcom misteriós, un enigma que vull desvelar. Per no demanar-li directament com és que va vestida de moderna si és una tonta del cul de veritat, fingeixo mostrar un interès per la seva roba i li dic que “Portes una brusa molt maca, d’on l’has tret?” i ella em contesta que “Treballo al Bershka i és el què es portarà aquesta temporada”, “I les ulleres?” “Són sense graduar”.

Caic en un espiral de desesperació.

No puc continuar parlant amb aquesta noia, no perquè sigui estúpida, sinó perquè no és el què buscava, i me’n vaig, marejat i amb vertigen, anant d’una banda a l’altre del carrer, repenjant-me a les parets per evitar caure a terra al perdre l’equilibri i, mentre marxo, reflexiono sobre les tribus urbanes i la labor social que fan al poder triar a primer cop d’ull les persones amb qui et vols relacionar i el mal que fan les tendències majoritàries al copiar-les i aniquilar-les per convertir-les en un simple factor estètic.

1 comentari:

  1. Fa riure de veritat i per Déu que això no és fàcil. Ho dic perquè em ve al cap algun article amb voluntat humorística que no m'ha tret ni un somriure. Deu ser questió de sensibilitat i sintonia i etc. Molt bona combinació de reflexions i diàlegs desenfadats amb d'altres pròpies d'analista.

    ResponElimina