dimecres, 15 de juny de 2011

Com passeja per Sarrià

El primer que em crida l’atenció quan vaig a Sarrià és la quantitat increïble de dones que hi ha. És una situació gairebé paranormal, però jo he desenvolupat una teoria per explicar-la: quan un home té diners té bastanta més facilitat per conquerir una dona. Abans de què un pesat neo-feminista d’aquests que es dedica a escriure totes les paraules en masculí i femení ho digui, ja ho dic jo: estic sent extremadament masclista. Tot i així crec fermament que és així. No dic que amb diners es pugui comprar l’amor, i evidentment hi ha d’haver uns requisits humans mínims, però no ens enganyem: quina persona diria que no a un sopar dins un iot al mig del mar? Fins i tot jo donaria corda a un marica ric si se’m presentés la ocasió.

Seguint amb la teoria: tot va començar fa anys, quan els homes rics del passat, avis i besavis dels que ara habiten aquests barris, van començar a conquerir el cor de les bones mosses del moment . Gràcies a això van tenir filles maques, que alhora en van engendrar més, perpetuant així la Cadena de bellesa dels barris rics©. El què encara no em sé explicar és la raó per la qual hi ha tantes dones en general, tot i que reconec que com que quan camino per allà només miro dones, potser n’hi ha igual que a tot arreu però jo en veig més. És fantàstic.

El primer que em molesta quan arribo a Sarrià són els nens. Suposo que és per aquest rotllo cristià de no utilitzar condons, i perquè s’ho poden permetre, què collons, però procreen com animals i a més a més les seves cries fan molt soroll. Quan camino per allà no paro de veure prenyades, cotxets, criatures de mig metre i tot de nens corrent al voltant de mares ben vestides. A mi se’m posen al davant i em fan desviar la trajectòria, cosa que m’empipa de mala manera. Així que normalment opto per anar per la calçada. També s’ha de dir que aquests nens, les nenes més aviat, creixeran i es tornaran noies d’aquestes maques que tan m’agraden, però si per mi fos les podrien fer créixer en hivernacles a Tarragona i retornar-les a la ciutat a l’adolescència per la recreació de la vista dels vianants.

Fa temps ja vaig destacar la incongruència que hi ha entre la ideologia de les escoles privades de la zona, majoritàriament cristianes, amb els vestits que fan portar a les nenes. Potser és exclusivament fruit de la meva depravació, però aquestes faldilletes que arriben als genolls combinades amb els mitjons alts em posen, sincerament, molt marrà. Al igual és culpa de l’herència cultural que associa aquests vestits a femelles virginals i per tant a fruits que vénen especialment de gust, atorgant un toc prohibició i un plus de depravació pagana la vestimenta. Però això ja no és culpa meva, sinó de la societat.

Molta gent destacaria els cotxes que condueixen per ser cars, luxosos i segurament ràpids. Jo els destaco per estar sempre a sobre la vorera. La raó: no tenen gaire transport públic, per tant agafen molt el cotxe; potser hauria de dir que agafen molt el cotxe, per això no tenen gaire transport públic; no hi ha gaire policia perquè tenen serveis privats de vigilància que es dediquen a voltar amb cotxe procurant que no passi res (nota mental: enviar currículum, no sembla una mala feina); i tots van a buscar els fills a la mateixa hora. Tot això resulta en fileres senceres de cotxes ocupant la vorera de punta a punta. A mi, que he de caminar per allà, em molesta força, per això em fan especialment ràbia els cotxes, sobretot quan són grossos i tenen les portes obertes ocupant per complet la vorera. Això confirma la meva sàvia decisió de caminar per la calçada.

Els únics cotxes que em criden l’atenció són els Minis, i no perquè m’agradin especialment, sinó perquè sempre els porten ties potents: madures, mitjanetes, jovenetes, novelles, de totes les edats, però totes iguals de maques. L’edat es pot diferenciar pel color de la xapa: els colors vius, sanefes o la combinació dels dos solen pertànyer a noies més aviat joves, mentre que el blanc, negre i altres colors més sobris, a dones madures. A mi m’és igual perquè me les miro totes. Els dies de sol acostumen a portar ulleres molt grosses. Totes. No sé quina lògica té això dels Minis i les dones, però és així. Consell pels homes: no us compreu un Mini.

Les cases del barri són grosses, elegants, però solitàries i en molts casos mostren un punt de desfàs temporal important, d’haver quedat ancorades en una època passada, no extremadament antiga, ja que les cases senyorials que tenen més de quaranta anys sí que tenen glamour, sinó les construïdes als vuitanta i als noranta, unes èpoques que per molt que els modernos s’empenyin a glorificar, no tornaran a estar mai de moda, si més no des d’un punt de vista arquitectònic o d’interior. Espero. Tenen grans patis i uns mobles dignes de menció.

El dia de recollida de trastos a la zona és el dijous. Jo, en un moment de revelació, vaig pensar en passar per allà a agafar coses. Vaig treure la conclusió que em podria moblar el pis com un autèntic senyor, gaudir d’un interior digne d’un rei, però em vaig endur una gran decepció perquè no hi havia res. Hi ha dues explicacions: la primera és que els que porten els mobles a les cases també se’ls enduguin. La segona és que els trastos vells els donin als criats. Servents, per utilitzar l’eufemisme. De totes maneres, tant si ets un remenador de contenidors amb altes aspiracions, com si ets una persona que necessita un sofà, no aconsello anar per allà.

Als homes que corren per aquests barris els agrada mostrar l’ostentació, estan orgullosos dels seus pantalons de pinça i de les seves americanes, dels seus cotxes ocupant la vorera i de tot el què els pugui fer diferents a la resta de mortals. Fumen puros i porten les espatlles alçades, orgullosos del què han aconseguit a la vida. Jo els envejo, collons. Són com súper-homes, el perfil de persona que ha lluitat i ha triomfat, excepte pels que ho han aconseguit per herència, és clar.
Mentre es miren entre ells i somriuen després d’observar els seus elements vitals, jo em miro les seves dones. Les repasso sense cap mena de pudor, m’esforço perquè s’adonin que dins el meu cap passen coses molt lletges. A vegades, a vegades, ni molt menys sempre, sento el retorn d’una d’aquestes mirades i percebo com el seu cos s’insinua per mi. Quan passa això l’home es gira, com si tingués una alarma connectada al cap, i em veu fornicant amb la seva dona. Em mira amenaçadorament. Jo l’únic que faig és somriure i enviar el missatge codificat de “Enfada’t, però això ja ha passat”.

Quan porten les filles al costat, les miro i somric, intento que s’adonin que les estic mirant, faig que es girin, no sé si de por o de vergonya, però intento que el pare i la mare em mirin malament, que apartin a la seva filla amb les mans per protegir-la. Jo l’únic que els puc dir és “Sí, malauradament jo sóc el tipus de tio que s’acabarà follant a la vostra filla i com més intenteu impedir-ho més fàcil m’ho posareu”.

Els de les classes inferiors tendeixen a pensar que la gent d’aquests barris té la vida molt fàcil, però no és així. Hi ha petites tonteries com el fet de què quan un d’aquests nois es treu el carnet li compren automàticament un cotxe nou i això comporta una responsabilitat molt més gran que no pas si has d’aprendre a conduir amb el Ford Fiesta de l’any 1997 i que si rebentes ningú no et dirà res. D’altres coses com haver d’anar de tant en tant a veure una òpera al Liceu per comprovar l’estat de la llotja (i l’òpera és molt avorrida collons), o a netejar el veler, que la serventa no posi ceba a la truita de patates, haver de triar entre els catorze parells de sabates, etc.

El pitjor de tot és, però, la impotència davant la impossibilitat d’arribar més amunt d’on han nascut. Pensem que gran part de la vida d’una persona gira entorn l’ambició i l’aspiració de poder arribar a superar el seu estatus inicial. Això, per una persona de classe baixa és prou fàcil perquè només ha de treballar una mica i comprar-se qualsevol merda que els seus pares no haguessin ni somniat tenir (un BMW, una moto d’aigua, una torre amb piscina, un pis a Platja d’Aro, un IPad o qualsevol altra tonteria que avui en dia estigui glorificat per la classe obrera). Per altre banda, si tu vas tenir un bateig on hi va haver 472 persones, una puesta en largo on el vestit va valer 3.492€, què redimonis representa que has de fer quan et casis? Ni tant sols pots optar per no casar-te si no vols quedar-te sense el pis de l’Eixample que la iaia et va dir que et donaria quan estiguessis compromès en el sagrat matrimoni. Això ho vaig aprendre a la sèrie Gossip Girl, on s’expliquen perfectament les emocions i els problemes psicològics de la gent amb diners. Ara és quan algú podria pensar “Quina sort que tenen els nascuts a Trinitat Vella”.

En definitiva, passejar-se per Sarrià és gratificant, però haver-hi nascut no és tan fàcil. La propera vegada que penseu “Quina sort tenen els rics” reflexioneu en el què he dit i tingueu compassió perquè res és tan fàcil com sembla des de fora.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada