dilluns, 27 de juny de 2011

El metro és Blade Runner

A l’època en què vivim el primordial és passar desapercebut, per això m’he arrambat a la paret i he fixat la vista a terra. El més important és que ningú no es fixi en mi i poder sortir d’aquí amb vida. Però ara mateix hi ha aquestes dues rosses aquí al davant, amb uns vestits estampats de lleopard, llavis vermellíssims i ulleres Ray-Ban. Potser l’únic que volen és utilitzar-me per procrear i matar-me just quan acabi la meva feina, una mort que, reconec, seria ben rebuda, i més si són les dues alhora, però jo temo que en qualsevol moment obriran la boca i de dins en sortirà una espècie de tub que em foradarà el crani i em xuclarà el cervell.

“No les miris” i em giro per evitar que la meva massa encefàlica acabi dins l’estómac d’una d’aquestes pècores, però topo amb un senyor vestit amb camisa i corbata, una corbata mal cordada i bruta. Porta una camisa de color cru que té vàries taques a tota la zona del tronc i no para de mirar a totes bandes, obre els ulls desorbitadament i gira el cap, com si en qualsevol moment hagués de perdre el control i convertir-se en una matèria radioactiva que causi un holocaust nuclear. Aquest vagó no és segur, segur que no és segur. Marxo.

Aquest lloc és espantós i decadent: persones dormint dretes, assegudes a terra, amb el cap repenjat en barres de ferro, en parets de plàstic, vidres i qualsevol altre lloc suficientment resistent com per aguantar el pes d’un cap. Totes fan ganyotes amb la cara, arrufen el nas, esbufeguen, murmuren i es queixen. Sé que al 70% de persones que em rodegen ara mateix no els faria res morir. Desenes de persones amb llibres de portades escandalosament excitants entre les mans. Es miren entre elles, amb cara de complicitat, somriuen i admiren a aquelles que ja passen pel tercer tom. Són els nous déus: els éssers que poden esguerrar el final de la història en la qual s’han invertit infinites hores.

Ara pugen tres senyores grans que van molt a poc a poc, guarnides amb una túnica i un mocador que els tapa el cap i només deixa, a través d’un forat, la cara visible. Porten uns collarets llargs que sostenen una creu de fusta força grossa. El seu caminar i els seus moviments lents els dóna quelcom força espiritual, l’experiència d’anys de reclusió suposo. No puc evitar situar-les en algun planeta llunyà, tant en el temps com en l’espai, habitatge d’alguna ordre de guerrers savis i entrenats en el combat. Una ordre que va desaparèixer fa temps i de la qual només en queden vells somniadors amb l’esperança de què algun dia torni a regnar l’harmonia. Amb elles em sento segur perquè sé que si hi hagués un problema dels grossos elles el podrien solucionar. Segur que porten, com a mínim, un sable làser.

Paios amb arracades a tota la cara, gent amb ulleres de sol per sota terra, (potser són hipersensibles a la claror), persones parlant soles, d’altres que llegeixen llibres en pantalles, la veu catxonda que anuncia cada parada, vehicles sense conductor, càmeres que ens vigilen, guardes amb uniforme i gossos rabiosos, comportes que s’obren soles... Tropes de persones vestides amb el mateix uniforme dirigint-se al seu temple a venerar les noves divinitats, esportistes d’elit i estrelles de rock, semi-déus que entretenen a les masses avorrides que ja han perdut l’esperança de ser com ells.

Fer un transbord i sentir-se perseguit per centenars de persones caminant per túnels subterranis, com si l’exterior fos inhabitable, com si no hi hagués sol des de fa temps o com si tot fos gris per culpa de les cendres aixecades per un meteorit o per un incendi a nivell mundial.

De sobte sentir l’arribada d’un tren i veure com tothom al meu voltant comença a córrer com si li anés la vida, com si aquest fos l’últim tren al lloc promès on encara hi ha possibilitat d’existència humana. La dones grans arriscant la vida baixant les escales, empentes; els homes s’obren pas a cops; els joves s’encabeixen entre els petits forats que queden i els carteristes, provinents del nucli exterior, aprofiten el moment per guanyar-se la jornada.

Jo ja fa temps que he perdut l’esperança, per això no corro ni intento entrar per la força com aquell d’allà que ha ficat la mà en l’últim moment i ha quedat amb mig cos a fora. Des de l’interior l’ajuden a entrar, però perd la maleta a l’andana. Una maleta així no pot contenir res de bo, però no em preocupa. Només m’assec i penso que tot és massa trist com per lluitar. Miro el comptador i queden dos minuts pel proper. Dos minuts que poden salvar la vida a milers de persones, potser del món sencer.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada