Com guanyar-se la vida durant un any fent tires còmiques

No penjo pas aquestes tires perquè n'estigui excessivament orgullós, no us penseu, sinó perquè tot el què envolta la seva creació fa reflexionar profundament.

Un dia vaig arribar a casa l'Anna, per variar, i estava amb en Nacho a la taula del menjador dibuixant a sobre uns fulls de paper. Jo els vaig demanar què estaven fent i em van contestar que preparaven unes tires còmiques per un concurs. Com que jo no tenia res més a fer vaig decidir que també em presentaria amb uns personatges que havia creat quan feia el batxillerat tecnològic. Em van avisar que si guanyava s'emprenyarien molt amb mi.

Uns mesos més tard rebia una trucada on se m'anunciava que havia guanyat el premi. La meva resposta, i això juro per Déu que és veritat, va ser "Us heu equivocat, torneu a mirar-ho perquè segur que us heu equivocat". Doncs resulta que no, era cert. Quan el veredicte es va fer públic fins i tot es va obrir el meu club de fans que podeu trobar aquí.

Entenc que s'emprenyessin perquè si jo, en algun moment de la vida, hagués tingut la mínima vocació de ser dibuixant de tires còmiques, m'hagués indignat moltíssim amb el resultat. Però a mi, evidentment, me la va pelar. En realitat vaig tenir el privilegi de poder mirar tots els treballs presentats i eren tots una puta merda però de les grosses. O sigui que si vaig guanyar no va ser perquè fos bo, sinó perquè tots els altres eren dolentíssims.

Bé, sobre en Nacho i l’Anna, res, ja els vaig demanar perdó i no va ser fins que vaig tenir els finalistes a davant que vaig comprendre que si ells arriben a quedar segons m’hagués ficat en un fangar important. Sort, sort, que no va ser així.

Tot això em porta a dues conclusions:

Pots passar-te la vida posant esforç en alguna cosa i que llavors surti qualsevol beneit i amb una tonteria et passi la mà per la cara. No t’emprenyis, això va així. La propera vegada intenta ser tu el que sense voler-ho s’endugui el premi.

En segon lloc, vaig estar un any sencer cobrant per fer això. No se m’acut res més: 

Humanitat 0 - Tòmpsen 1