El nen i el gos mort

Voltar per la Vila Olímpica és agradable: m’agraden els passejos amples amb arbres que fan ombra; m’agrada l’ambient tranquil que s’hi respira; m’apassiona que les noies hi corrin amb biquini després d’haver estat a la platja. Miro un bloc de pisos, potser podria venir-hi a viure. El problema és que a l’hivern ho veuria massa diferent.

Deixo d’abstreure’m i de sobte em fixo que hi ha un nen agenollat que sembla estar plorant. M’hi acosto, mogut més per la curiositat que no pas  per les ganes de dur a terme una bona acció o de preocupar-me per una criatura que no conec der res. Així que vaig cap allà i quan arribo al seu costat veig que té un gos petit a les mans. El nen, entre singlots i plors, gemega “Pelut, pelut. Què et passa pelut?”

M’ajupo al seu costat i el nen em mira “Què li passa al Pelut?” i jo, després de ser conscient de què per la meva condició d’adult m’ha atorgat la capacitat de jutjar l’estat del seu animaló, toco al Pelut i noto, tot i no ser un metge ni tenir cap mena de coneixement de medicina, que està fred com el glaç i que no respira. És mort.

Però què merdes li dic jo ara a aquest xaval? Per què no he fet com tota l’altra gent que ha passat i simplement he ignorat el seu lament i he continuat el meu camí tranquil·lament? Però ara és massa tard, ja no hi puc fer res perquè si me’n vaig i el deixo aquí plorant aquesta multitud es pensarà que l’estic abandonant, tal i com han fet els seus pares, els reals, i com que sóc jo el que ara és al seu costat no em queda més remei que esperar.

“Què li passa?” Què representa que he de fer? Mentir? Dir-li que està dormint i que ja es llevarà tot i saber que no és veritat? L’ajuda d’un veterinari no servirà de res, per tant crec fermament que ha d’afrontar la situació amb dignitat “És mort.” El nen aixeca el cap i em mira amb els ulls totalment vidriosos de les llàgrimes que ha vessat “I quan li passarà?”

Aquest nen no sap ni què és la mort i jo no hauria de ser el primer en explicar-li, com no hauria de ser mai el primer en assabentar-se de la primera regla d’una nena. “Mira nen, tot és...” Finit? Limitat? Temporal? Això no servirà de res, “Tot s’acaba, saps? La vida s’acaba, s’acaba el menjar, s’acaba el món.” Aquesta última part sobrava. “Xaval, tots els éssers, les plantes, els animals, les persones, naixem i podem viure durant uns anys, però després desapareixem perquè hem complert uns objectius. Bé, de fet no sempre els complim, en realitat els complim molt poques vegades i el teu cadell està clar que no ha tingut temps de complir-los, però l’important és ser al final i pensar que com a mínim ho hem provat, saps què et vull dir?” “No.” “Val... tots acabem desapareixent.”

Aixeca el cap i obre uns ulls com una taronges “Els meus pares també?” “Sí, però no pateixis, perquè tu també. Tard o d’hora tots acabem la nostra vida. Però està bé ser-ne conscient perquè així ens centrem en viure la vida amb més ganes.” i això no m’ho puc creure ni jo. “La meva mare em diu que els avis són al cel, el Pelut potser també hi anirà.” “Mira, en Woody Allen et diria que el cel no sabem si hi és, però en canvi, coses maques, com les dones o... què t’agrada?” “Les xuxes.” “Sí, les xuxes, són aquí i val la pena aprofitar-les. No podem esperar a tenir...” Una recompensa? No. “Un premi  un cop ja no hi som perquè no estem segurs de si hi és.”

“La meva mare m’ha dit...” “La teva mare fa servir la imaginació perquè no hagis de patir, però més val no estar gaire segur de res i així no t’enduràs cap fracàs excessivament gran, com Buda, que després es va tornar una mica paranoic, però ja t’ho explicaran a l’escola.” “I Déu?” “Déu també és un paranoic. Mira, creu el què vulguis, a mi tant me fa, però val la pena saber que la imaginació només serveix per viure durant uns minuts en un lloc ideal, tornar a la realitat i adonar-se que tot és pitjor del què ens pensàvem. La màgia no existeix.”

“Però a mi m’agrada la màgia.” “No pateixis, m’equivocava, la màgia existeix.  La màgia és... enamorar-te.” El nen em mira i entenc que no sap de què estic parlant. “Un dia, quan siguis gran, trobaràs una noia i l’estimaràs més que a res al món. Aquest amor que sentiràs serà màgic perquè no tindrà una explicació lògica. Serà... màgic, molt maco i et sentiràs al cel.” El nen somriu. “Però al tanto, t’he de dir que la primera és complicat que sigui la bona. Vull dir, la primera i la segona, i segurament la tercera, la quarta és la bona, estima a la quarta perquè si la quarta et deixa més val que et quedis sol. Mira, fes una cosa, estima-les a totes amb moderació, una mica, però no t’hi obsessionis, les estimes però sempre pensant que qualsevol dia poden marxar. Com a te mare, perquè tard o d’hora ha de morir. Estaria bé que quan te mare mori ja haguessis trobat una noia per poder substituir el buit que et deixarà.”

He de canviar de tema perquè no crec que estigui preparat per explicar coses de la vida a un nen. “El gos no es tornarà a llevar, compra’n un altre i no l’estimis tant com a aquest perquè també es morirà i, saps una cosa? Que els gossos sempre es moriran abans que tu perquè viuen menys de vint anys. No et compris cap gos.” “A mi m’agrada sortir a passejar amb el meu gos.” “ Saps què no et falla mai? Les coses que pots pagar.”

Torna a posar la cara de no saber de què collons estic parlant “Estudia una bona carrera i fes diners perquè les coses que puguis pagar, en el fons, mai no et deixaran tirat. Fes això i sempre et sentiràs realitzat, tindràs sexe, que segons Freud és el més important del món, i tindràs felicitat sense fi, que és la base de la vida: ser feliç.” “I fer feliç als altres?” “És molt difícil que tothom pugui ser feliç perquè hi ha gent realment desgraciada, però tu preocupa’t de ser feliç i que quan un desgraciat et vegi pugui pensar que ell també pot arribar a ser-ho. Així ja l'ajudes.”

“Hauríem de marxar a trobar els teus pares.” “I què fem amb el Pelut?” Hòstia puta, quina pregunta. Jo el deixaria aquí però deu portar el xip i si la policia el troba els posaran una multa i després d’aquesta conversa em sento amb una responsabilitat social important. “Als avis els van portar al cementiri.” “No, l’enterrament és un desgast d’espai brutal, a més a més, també és una guarrada.” Miro per terra i agafo una bossa del Mercadona que hi ha al costat d’uns matolls. Hi poso el gos. Agafo al nen de la mà i el porto cap a un contenidor. Obro la tapa “Digues adéu al Pelut” i mentre el nen fa adéu amb la palma de la mà jo llenço l’animal a dins. Fa un soroll sec, amb una mica d’eco perquè el contenidor és buit. Millor, així segur que quan passin els escombriaires estarà cobert de bosses i ni s’adonaran de la presència d’un animal mort. Comencem a caminar. Potser hauria d’haver utilitzat el de matèria orgànica.