"Avui he tingut el puto dia més estrany de la meva vida” diu Bruce Willis a Carmen de Medeiros quan arriba amb la chopper a l’hotel. Jo aquesta setmana he repetit aquesta frase amb massa freqüència i no he passat ni per la botiga d’en Zed. He set conscient de la meva mortalitat, no perquè hagi corregut cap perill especial, ni molt menys, sinó perquè m’he adonat que no sóc un déu. Em sap greu, més pels altres que per mi, però feia temps que m’ho temia. Episodis d’ofuscació, d’hores i hores incapaç de fer res, seguits per períodes de lucidesa que fins i tot m’han valgut els favors d’alguna noia, no necessàriament sexuals, però impossibles d’assolir en un estat que no fos de certa il·luminació. No pateixo: visc bé. I ara em vaig a posar a prova i per això he dedicat el dia d’avui a deixar una última creació que feia temps tenia en ment. Pensareu que és una tonteria. Jo també. Però no podia córrer el risc de desaparèixer del mapa sense haver fet aquesta aportació. Senyores i senyors, la primera de les vinyetes de la nova sèrie que continuaré si em ve de gust. Deu ser la calor. I no, no em penso suïcidar: no sóc un emo.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada