El metro és Blade Runner

A l’època en què vivim el primordial és passar desapercebut, per això m’he arrambat a la paret i he fixat la vista a terra. El més important és que ningú no es fixi en mi i poder sortir d’aquí amb vida. Però ara mateix hi ha aquestes dues rosses aquí al davant, amb uns vestits estampats de lleopard, llavis vermellíssims i ulleres Ray-Ban. Potser l’únic que volen és utilitzar-me per procrear i matar-me just quan acabi la meva feina, una mort que, reconec, seria ben rebuda, i més si són les dues alhora, però jo temo que en qualsevol moment obriran la boca i de dins en sortirà una espècie de tub que em foradarà el crani i em xuclarà el cervell.

“No les miris” i em giro per evitar que la meva massa encefàlica acabi dins l’estómac d’una d’aquestes pècores, però topo amb un senyor vestit amb camisa i corbata, una corbata mal cordada i bruta. Porta una camisa de color cru que té vàries taques a tota la zona del tronc i no para de mirar a totes bandes, obre els ulls desorbitadament i gira el cap, com si en qualsevol moment hagués de perdre el control i convertir-se en una matèria radioactiva que causi un holocaust nuclear. Aquest vagó no és segur, segur que no és segur. Marxo.

Aquest lloc és espantós i decadent: persones dormint dretes, assegudes a terra, amb el cap repenjat en barres de ferro, en parets de plàstic, vidres i qualsevol altre lloc suficientment resistent com per aguantar el pes d’un cap. Totes fan ganyotes amb la cara, arrufen el nas, esbufeguen, murmuren i es queixen. Sé que al 70% de persones que em rodegen ara mateix no els faria res morir. Desenes de persones amb llibres de portades escandalosament excitants entre les mans. Es miren entre elles, amb cara de complicitat, somriuen i admiren a aquelles que ja passen pel tercer tom. Són els nous déus: els éssers que poden esguerrar el final de la història en la qual s’han invertit infinites hores.

Ara pugen tres senyores grans que van molt a poc a poc, guarnides amb una túnica i un mocador que els tapa el cap i només deixa, a través d’un forat, la cara visible. Porten uns collarets llargs que sostenen una creu de fusta força grossa. El seu caminar i els seus moviments lents els dóna quelcom força espiritual, l’experiència d’anys de reclusió suposo. No puc evitar situar-les en algun planeta llunyà, tant en el temps com en l’espai, habitatge d’alguna ordre de guerrers savis i entrenats en el combat. Una ordre que va desaparèixer fa temps i de la qual només en queden vells somniadors amb l’esperança de què algun dia torni a regnar l’harmonia. Amb elles em sento segur perquè sé que si hi hagués un problema dels grossos elles el podrien solucionar. Segur que porten, com a mínim, un sable làser.

Paios amb arracades a tota la cara, gent amb ulleres de sol per sota terra, (potser són hipersensibles a la claror), persones parlant soles, d’altres que llegeixen llibres en pantalles, la veu catxonda que anuncia cada parada, vehicles sense conductor, càmeres que ens vigilen, guardes amb uniforme i gossos rabiosos, comportes que s’obren soles... Tropes de persones vestides amb el mateix uniforme dirigint-se al seu temple a venerar les noves divinitats, esportistes d’elit i estrelles de rock, semi-déus que entretenen a les masses avorrides que ja han perdut l’esperança de ser com ells.

Fer un transbord i sentir-se perseguit per centenars de persones caminant per túnels subterranis, com si l’exterior fos inhabitable, com si no hi hagués sol des de fa temps o com si tot fos gris per culpa de les cendres aixecades per un meteorit o per un incendi a nivell mundial.

De sobte sentir l’arribada d’un tren i veure com tothom al meu voltant comença a córrer com si li anés la vida, com si aquest fos l’últim tren al lloc promès on encara hi ha possibilitat d’existència humana. La dones grans arriscant la vida baixant les escales, empentes; els homes s’obren pas a cops; els joves s’encabeixen entre els petits forats que queden i els carteristes, provinents del nucli exterior, aprofiten el moment per guanyar-se la jornada.

Jo ja fa temps que he perdut l’esperança, per això no corro ni intento entrar per la força com aquell d’allà que ha ficat la mà en l’últim moment i ha quedat amb mig cos a fora. Des de l’interior l’ajuden a entrar, però perd la maleta a l’andana. Una maleta així no pot contenir res de bo, però no em preocupa. Només m’assec i penso que tot és massa trist com per lluitar. Miro el comptador i queden dos minuts pel proper. Dos minuts que poden salvar la vida a milers de persones, potser del món sencer.

El metro és Blade Runner

A l’època en què vivim el primordial és passar desapercebut, per això m’he arrambat a la paret i he fixat la vista a terra. El més important és que ningú no es fixi en mi i poder sortir d’aquí amb vida. Però ara mateix hi ha aquestes dues rosses aquí al davant, amb uns vestits estampats de lleopard, llavis vermellíssims i ulleres Ray-Ban. Potser l’únic que volen és utilitzar-me per procrear i matar-me just quan acabi la meva feina, una mort que, reconec, seria ben rebuda, i més si són les dues alhora, però jo temo que en qualsevol moment obriran la boca i de dins en sortirà una espècie de tub que em foradarà el crani i em xuclarà el cervell.

“No les miris” i em giro per evitar que la meva massa encefàlica acabi dins l’estómac d’una d’aquestes pècores, però topo amb un senyor vestit amb camisa i corbata, una corbata mal cordada i bruta. Porta una camisa de color cru que té vàries taques a tota la zona del tronc i no para de mirar a totes bandes, obre els ulls desorbitadament i gira el cap, com si en qualsevol moment hagués de perdre el control i convertir-se en una matèria radioactiva que causi un holocaust nuclear. Aquest vagó no és segur, segur que no és segur. Marxo.

Aquest lloc és espantós i decadent: persones dormint dretes, assegudes a terra, amb el cap repenjat en barres de ferro, en parets de plàstic, vidres i qualsevol altre lloc suficientment resistent com per aguantar el pes d’un cap. Totes fan ganyotes amb la cara, arrufen el nas, esbufeguen, murmuren i es queixen. Sé que al 70% de persones que em rodegen ara mateix no els faria res morir. Desenes de persones amb llibres de portades escandalosament excitants entre les mans. Es miren entre elles, amb cara de complicitat, somriuen i admiren a aquelles que ja passen pel tercer tom. Són els nous déus: els éssers que poden esguerrar el final de la història en la qual s’han invertit infinites hores.

Ara pugen tres senyores grans que van molt a poc a poc, guarnides amb una túnica i un mocador que els tapa el cap i només deixa, a través d’un forat, la cara visible. Porten uns collarets llargs que sostenen una creu de fusta força grossa. El seu caminar i els seus moviments lents els dóna quelcom força espiritual, l’experiència d’anys de reclusió suposo. No puc evitar situar-les en algun planeta llunyà, tant en el temps com en l’espai, habitatge d’alguna ordre de guerrers savis i entrenats en el combat. Una ordre que va desaparèixer fa temps i de la qual només en queden vells somniadors amb l’esperança de què algun dia torni a regnar l’harmonia. Amb elles em sento segur perquè sé que si hi hagués un problema dels grossos elles el podrien solucionar. Segur que porten, com a mínim, un sable làser.

Paios amb arracades a tota la cara, gent amb ulleres de sol per sota terra, (potser són hipersensibles a la claror), persones parlant soles, d’altres que llegeixen llibres en pantalles, la veu catxonda que anuncia cada parada, vehicles sense conductor, càmeres que ens vigilen, guardes amb uniforme i gossos rabiosos, comportes que s’obren soles... Tropes de persones vestides amb el mateix uniforme dirigint-se al seu temple a venerar les noves divinitats, esportistes d’elit i estrelles de rock, semi-déus que entretenen a les masses avorrides que ja han perdut l’esperança de ser com ells.

Fer un transbord i sentir-se perseguit per centenars de persones caminant per túnels subterranis, com si l’exterior fos inhabitable, com si no hi hagués sol des de fa temps o com si tot fos gris per culpa de les cendres aixecades per un meteorit o per un incendi a nivell mundial.

De sobte sentir l’arribada d’un tren i veure com tothom al meu voltant comença a córrer com si li anés la vida, com si aquest fos l’últim tren al lloc promès on encara hi ha possibilitat d’existència humana. La dones grans arriscant la vida baixant les escales, empentes; els homes s’obren pas a cops; els joves s’encabeixen entre els petits forats que queden i els carteristes, provinents del nucli exterior, aprofiten el moment per guanyar-se la jornada.

Jo ja fa temps que he perdut l’esperança, per això no corro ni intento entrar per la força com aquell d’allà que ha ficat la mà en l’últim moment i ha quedat amb mig cos a fora. Des de l’interior l’ajuden a entrar, però perd la maleta a l’andana. Una maleta així no pot contenir res de bo, però no em preocupa. Només m’assec i penso que tot és massa trist com per lluitar. Miro el comptador i queden dos minuts pel proper. Dos minuts que poden salvar la vida a milers de persones, potser del món sencer.

Com passeja per Sarrià

El primer que em crida l’atenció quan vaig a Sarrià és la quantitat increïble de dones que hi ha. És una situació gairebé paranormal, però jo he desenvolupat una teoria per explicar-la: quan un home té diners té bastanta més facilitat per conquerir una dona. Abans de què un pesat neo-feminista d’aquests que es dedica a escriure totes les paraules en masculí i femení ho digui, ja ho dic jo: estic sent extremadament masclista. Tot i així crec fermament que és així. No dic que amb diners es pugui comprar l’amor, i evidentment hi ha d’haver uns requisits humans mínims, però no ens enganyem: quina persona diria que no a un sopar dins un iot al mig del mar? Fins i tot jo donaria corda a un marica ric si se’m presentés la ocasió.

Seguint amb la teoria: tot va començar fa anys, quan els homes rics del passat, avis i besavis dels que ara habiten aquests barris, van començar a conquerir el cor de les bones mosses del moment . Gràcies a això van tenir filles maques, que alhora en van engendrar més, perpetuant així la Cadena de bellesa dels barris rics©. El què encara no em sé explicar és la raó per la qual hi ha tantes dones en general, tot i que reconec que com que quan camino per allà només miro dones, potser n’hi ha igual que a tot arreu però jo en veig més. És fantàstic.

El primer que em molesta quan arribo a Sarrià són els nens. Suposo que és per aquest rotllo cristià de no utilitzar condons, i perquè s’ho poden permetre, què collons, però procreen com animals i a més a més les seves cries fan molt soroll. Quan camino per allà no paro de veure prenyades, cotxets, criatures de mig metre i tot de nens corrent al voltant de mares ben vestides. A mi se’m posen al davant i em fan desviar la trajectòria, cosa que m’empipa de mala manera. Així que normalment opto per anar per la calçada. També s’ha de dir que aquests nens, les nenes més aviat, creixeran i es tornaran noies d’aquestes maques que tan m’agraden, però si per mi fos les podrien fer créixer en hivernacles a Tarragona i retornar-les a la ciutat a l’adolescència per la recreació de la vista dels vianants.

Fa temps ja vaig destacar la incongruència que hi ha entre la ideologia de les escoles privades de la zona, majoritàriament cristianes, amb els vestits que fan portar a les nenes. Potser és exclusivament fruit de la meva depravació, però aquestes faldilletes que arriben als genolls combinades amb els mitjons alts em posen, sincerament, molt marrà. Al igual és culpa de l’herència cultural que associa aquests vestits a femelles virginals i per tant a fruits que vénen especialment de gust, atorgant un toc prohibició i un plus de depravació pagana la vestimenta. Però això ja no és culpa meva, sinó de la societat.

Molta gent destacaria els cotxes que condueixen per ser cars, luxosos i segurament ràpids. Jo els destaco per estar sempre a sobre la vorera. La raó: no tenen gaire transport públic, per tant agafen molt el cotxe; potser hauria de dir que agafen molt el cotxe, per això no tenen gaire transport públic; no hi ha gaire policia perquè tenen serveis privats de vigilància que es dediquen a voltar amb cotxe procurant que no passi res (nota mental: enviar currículum, no sembla una mala feina); i tots van a buscar els fills a la mateixa hora. Tot això resulta en fileres senceres de cotxes ocupant la vorera de punta a punta. A mi, que he de caminar per allà, em molesta força, per això em fan especialment ràbia els cotxes, sobretot quan són grossos i tenen les portes obertes ocupant per complet la vorera. Això confirma la meva sàvia decisió de caminar per la calçada.

Els únics cotxes que em criden l’atenció són els Minis, i no perquè m’agradin especialment, sinó perquè sempre els porten ties potents: madures, mitjanetes, jovenetes, novelles, de totes les edats, però totes iguals de maques. L’edat es pot diferenciar pel color de la xapa: els colors vius, sanefes o la combinació dels dos solen pertànyer a noies més aviat joves, mentre que el blanc, negre i altres colors més sobris, a dones madures. A mi m’és igual perquè me les miro totes. Els dies de sol acostumen a portar ulleres molt grosses. Totes. No sé quina lògica té això dels Minis i les dones, però és així. Consell pels homes: no us compreu un Mini.

Les cases del barri són grosses, elegants, però solitàries i en molts casos mostren un punt de desfàs temporal important, d’haver quedat ancorades en una època passada, no extremadament antiga, ja que les cases senyorials que tenen més de quaranta anys sí que tenen glamour, sinó les construïdes als vuitanta i als noranta, unes èpoques que per molt que els modernos s’empenyin a glorificar, no tornaran a estar mai de moda, si més no des d’un punt de vista arquitectònic o d’interior. Espero. Tenen grans patis i uns mobles dignes de menció.

El dia de recollida de trastos a la zona és el dijous. Jo, en un moment de revelació, vaig pensar en passar per allà a agafar coses. Vaig treure la conclusió que em podria moblar el pis com un autèntic senyor, gaudir d’un interior digne d’un rei, però em vaig endur una gran decepció perquè no hi havia res. Hi ha dues explicacions: la primera és que els que porten els mobles a les cases també se’ls enduguin. La segona és que els trastos vells els donin als criats. Servents, per utilitzar l’eufemisme. De totes maneres, tant si ets un remenador de contenidors amb altes aspiracions, com si ets una persona que necessita un sofà, no aconsello anar per allà.

Als homes que corren per aquests barris els agrada mostrar l’ostentació, estan orgullosos dels seus pantalons de pinça i de les seves americanes, dels seus cotxes ocupant la vorera i de tot el què els pugui fer diferents a la resta de mortals. Fumen puros i porten les espatlles alçades, orgullosos del què han aconseguit a la vida. Jo els envejo, collons. Són com súper-homes, el perfil de persona que ha lluitat i ha triomfat, excepte pels que ho han aconseguit per herència, és clar.

Mentre es miren entre ells i somriuen després d’observar els seus elements vitals, jo em miro les seves dones. Les repasso sense cap mena de pudor, m’esforço perquè s’adonin que dins el meu cap passen coses molt lletges. A vegades, a vegades, ni molt menys sempre, sento el retorn d’una d’aquestes mirades i percebo com el seu cos s’insinua per mi. Quan passa això l’home es gira, com si tingués una alarma connectada al cap, i em veu fornicant amb la seva dona. Em mira amenaçadorament. Jo l’únic que faig és somriure i enviar el missatge codificat de “Enfada’t, però això ja ha passat”.

Quan porten les filles al costat, les miro i somric, intento que s’adonin que les estic mirant, faig que es girin, no sé si de por o de vergonya, però intento que el pare i la mare em mirin malament, que apartin a la seva filla amb les mans per protegir-la. Jo l’únic que els puc dir és “Sí, malauradament jo sóc el tipus de tio que s’acabarà follant a la vostra filla i com més intenteu impedir-ho més fàcil m’ho posareu”.

Els de les classes inferiors tendeixen a pensar que la gent d’aquests barris té la vida molt fàcil, però no és així. Hi ha petites tonteries com el fet de què quan un d’aquests nois es treu el carnet li compren automàticament un cotxe nou i això comporta una responsabilitat molt més gran que no pas si has d’aprendre a conduir amb el Ford Fiesta de l’any 1997 i que si rebentes ningú no et dirà res. D’altres coses com haver d’anar de tant en tant a veure una òpera al Liceu per comprovar l’estat de la llotja (i l’òpera és molt avorrida collons), o a netejar el veler, que la serventa no posi ceba a la truita de patates, haver de triar entre els catorze parells de sabates, etc.

El pitjor de tot és, però, la impotència davant la impossibilitat d’arribar més amunt d’on han nascut. Pensem que gran part de la vida d’una persona gira entorn l’ambició i l’aspiració de poder arribar a superar el seu estatus inicial. Això, per una persona de classe baixa és prou fàcil perquè només ha de treballar una mica i comprar-se qualsevol merda que els seus pares no haguessin ni somniat tenir (un BMW, una moto d’aigua, una torre amb piscina, un pis a Platja d’Aro, un IPad o qualsevol altra tonteria que avui en dia estigui glorificat per la classe obrera). Per altre banda, si tu vas tenir un bateig on hi va haver 472 persones, una puesta en largo on el vestit va valer 3.492€, què redimonis representa que has de fer quan et casis? Ni tant sols pots optar per no casar-te si no vols quedar-te sense el pis de l’Eixample que la iaia et va dir que et donaria quan estiguessis compromès en el sagrat matrimoni. Això ho vaig aprendre a la sèrie Gossip Girl, on s’expliquen perfectament les emocions i els problemes psicològics de la gent amb diners. Ara és quan algú podria pensar “Quina sort que tenen els nascuts a Trinitat Vella”.

En definitiva, passejar-se per Sarrià és gratificant, però haver-hi nascut no és tan fàcil. La propera vegada que penseu “Quina sort tenen els rics” reflexioneu en el què he dit i tingueu compassió perquè res és tan fàcil com sembla des de fora.

Els imbècils acomiaden la solteria

Avui ha set una Blancaneus per la vora del mar, amb sis o set amigues que la rodejaven mentre li tiraven milers de fotos i es giraven per riure tapant-se la boca amb la mà, mirant al voltant nervioses. Una altra colla de femelles guiris que vénen a Barcelona per celebrar el seu comiat de solteria i deixar de banda, si més no durant un parell de dies, la pressió dels seus freds països europeus.

La majoria tenen parella, però busquen, en un últim intent per fer alguna cosa que valgui la pena recordar durant uns quants anys, l’aventura de l’amor llatí, no el de les declinacions, sinó el de la sang (i la polla) calenta.

S’emborratxaran, aniran a sopar a algun lloc amb classe però no excessivament elegant i després de visitar alguns bars entraran en alguna discoteca a ballar com ànecs (les guiris no saben ni ballar ni vestir-se, apart cuinen amb mantega i quan passen de certa edat només serveixen per untar pa).

Cridaran pel carrer, pixaran a darrera un contenidor, alguna d’elles ensenyarà les tetes, potser s’acabaran banyant a la platja en pilotes, menjaran com porques, beuran bon vi i, si tot va molt bé, acabaran a casa d’un grup d’amics d’allò més cools, argentins o alguna cosa així, arrissats, o amb rastes, morenos, d’aquests que fan surf i baixen amb long els carrers de la ciutat, que els posaran ritmes caribenys o rumba de merda i els ensenyaran a tocar el darbuka.

Alguna acabarà follant, la lletja probablement. Les altres flirtejaran, es deixaran tocar i besar, faran perdre el temps a un pobre desgraciat durant tota la nit, però en un moment de lucidesa enmig de la perversió que causa el licor de préssec, decidiran que la seva fidelitat és el més important del món.

Tornaran al seu país pensant que haurà set el viatge més èpic que s’haurà fet mai i mentre elles ensenyaran les 24.872 fotos a les femelles més adultes de les seves famílies durant un tàper sex, jo em trobaré una altra colla de meuques voletejant al voltant d’una Ventafocs, o d’una caputxeta, o d’una Jazmine, o qualsevol de les putes de les princeses Disney.

I just quan escric això apareix un pavo vestit de nadadora, amb el seu biquini i tot, rodejat de subnormals que li fan fotos i intenten ser el centre d’atenció de tota la gent. Me’l miro i no puc evitar pensar s’ha de ser molt imbècil per voler-se casar estant tan reprimit com per tenir ganes de celebrar de la manera més trista possible el començament de la vida en parella.

La moderna i la bèstia

Pot semblar trist, però entrar a una discoteca totalment sobri és una de les situacions més avorrides que em puc arribar a imaginar. Però és clar, s’ha de pensar que la discoteca té una finalitat i la mateixa selecció dels seus elements ho demostra: barres amb alcohol, música dolenta a un volum que et pot rebentar les orelles i podis i pistes per ballar (al ritme de la música dolenta, és clar). Tots elements la única finalitat dels quals és fer que la gent entri en un estat d’eufòria permanent i il•limitada. No seré jo el que vingui a dir que no s’hi entri, ni molt menys, perquè he de reconèixer que m’hi he passat força hores i que gràcies a aquestes institucions he passat bons moments. El què estic dient és que són llocs on és difícil anar serè sense fer-se preguntes sobre la decadència en la que està caient el món. Això no és, ni molt menys, un escrit per incentivar l’ús de substàncies estupefaents, que ningú no pensi malament.

Precisament sóc dins un lloc d’aquests totalment sobri, repenjat en una de les parets observant totes aquestes persones ballant com subnormals una música nefasta, tots aquests paios amb cara de borratxo intentant lligar de la manera més patètica que un es pugui arribar a imaginar, aquestes noies que s’entrebanquen perquè no saben combinar els tacons i l’alcohol, els joves que s’han passat amb l’alcohol i han d’estar asseguts a punt de perdre el coneixement i els amics, que encara no han començat a beure i es passen l’estona parats mirant al voltant.

En ocasions, fins i tot portant el cego més impressionant, essent en una pista de ball, em paro i aixeco la vista per mirar al meu voltant. Només veig, o si més no em sembla veure perquè les meves funcions sensorials estan força limitades, gent movent-se sense cap mena de sentit, persones que no tenen passat ni futur, persones que només estan allà i no tornaran a existir mai en cap més pla existencial, i caic en pensar que la nostra generació, la següent a la X, ha perdut per complet la raó de viure.

Resulta que em trobo en la situació del serè rodejat de morats quan apareix un noia força maca amb ulleres de pasta grosses, molt grosses, una brusa de flors i uns pantalons de pitillo o, per resumir, el què avui en dia s’entén com a una moderna.

Un apunt curiós sobre aquest tema és que si es diu en femení no hi ha distinció entre el què és una “moderna” o actual i el què és una “moderna” de la tribu urbana de les “modernes”. Si es diu en masculí el “modern” és el modern actual i el de la tribu urbana és “moderno”, amb la o neutre. En castellà tampoc tenen aquesta distinció.

Doncs aquesta tribu urbana, apart de les ulleres de pasta, els pantalons de pitillo, les bruses de flors, els jerseis de llana de colors vius i una certa ambigüitat sexual, també es caracteritza per mostrar o simular mostrar cert interès cultural, sobretot pel què fa al cine, la literatura i la música, tot i que si s’hi posen poden abastar àmbits com l’escultura, l’arquitectura i noves formes d’expressió que ni tan sols m’atreveixo a anomenar.

I és clar, penso que “Avui que vaig serè fins i tot tinc ganes de parlar”, així que em dirigeixo cap a ella en plan “Ja veuràs ara” (no ho he dit però les modernes també són força promíscues perquè els hi agrada el rotllo de l’alliberació sexual dels seixanta), disposat a ser la persona més cool de la sala perquè no em falta coneixement per impressionar a una borratxa un dissabte a la nit, vaig cap a ella i la senyalo. Ella em diu alguna cosa com “Et conec?” i jo li contesto que “No, però t’he seleccionat” i ella em respon “En plan ràndom, no?” i jo continuo “No faig res aleatòriament, t’he seleccionat, o sigui, t’he seleccionat entre tota la gent que hi ha aquí al voltant, és com una selecció en un random situacional” i, collons, quan dic això em creixo, penso que sóc la persona amb més dialèctica que hi ha per aquí i fins i tot penso “Mor d’enveja Sòcrates, fill de puta”. Ella riu i entrem en un espiral de tonteries lèxiques que ens fan somriure i entrar en tan bon estat que la convenço perquè vingui a fora amb mi a fer un cigarro.

Amb la calma de l’exterior vull aconseguir crear un camí lògic cap al seu llit: primer he caigut bé i he set simpàtic, seguidament m’he mostrat original amb els comentaris, amb cert esperit creatiu, i ara he d’acabar de rematar la feina amb algun coneixement aplicat.

En el fons aprofitaré coses que m’han explicat, jo no he vist cap pel•lícula de la Nouvelle Vague, ni del Neo-Realisme italià, ni tan sols cap pel•lícula d’autor dels últims temps perquè m’importen una merda, però sé més o menys de què van les pel•lícules més famoses, sé quins directors pertanyen a cada moviment i quins films han fet, conec les bases i antecedents dels corrents perquè ho he buscat a la vikipèdia, i amb això puc arribar fins a la fi del món (o en aquest cas fins al seu llit).

Així que introdueixo el tema amb elegància, demanant-li si últimament ha anat al cine i ella em contesta que sí, que “He anat a veure Sin compromiso” i jo penso que bé, tothom té un dia i, tampoc ho he dit, però els modernos, de tant en tant, ja tenen un remalasso d’aquests cutres, i jo busco a la meva base de dades i li dic “Sí, hi surt la Natalie Portman”, que per cert està molt bona, però això no li dic, i ella em diu “No sé com es diu l’actriu” i això ja se’m fa estrany perquè la Natalie Portman ha fet tan pel•lícules indies com comercials com per ser coneguda per una moderna, i em quedo descol•locat.

Decideixo anar-me’n per una altra branca i demanar-li si està llegint alguna cosa “Sí, la trilogia d’en Larsson.” Hòstia puta, esperava Murakami, fins i tot Auster, però Larsson?! La cosa es comença a posar lletja de veritat, i perillosa, per què no dir-ho?, aquesta tia fins i tot pot tenir un novio pelat que em vegi tirant-li la canya i em vingui a trencar la puta cara. Però en tot això hi ha quelcom misteriós, un enigma que vull desvelar. Per no demanar-li directament com és que va vestida de moderna si és una tonta del cul de veritat, fingeixo mostrar un interès per la seva roba i li dic que “Portes una brusa molt maca, d’on l’has tret?” i ella em contesta que “Treballo al Bershka i és el què es portarà aquesta temporada”, “I les ulleres?” “Són sense graduar”.

Caic en un espiral de desesperació.

No puc continuar parlant amb aquesta noia, no perquè sigui estúpida, sinó perquè no és el què buscava, i me’n vaig, marejat i amb vertigen, anant d’una banda a l’altre del carrer, repenjant-me a les parets per evitar caure a terra al perdre l’equilibri i, mentre marxo, reflexiono sobre les tribus urbanes i la labor social que fan al poder triar a primer cop d’ull les persones amb qui et vols relacionar i el mal que fan les tendències majoritàries al copiar-les i aniquilar-les per convertir-les en un simple factor estètic.

Com actuar amb Faye Reagan

Vaig pel carrer Ferran de Barcelona, camuflat entre els milers de guiris gràcies a les meves melenes rosses i als meus ulls blaus, i em creuo amb una noia que crida la meva atenció. Jo normalment no em fixo en les femelles que van pel carrer perquè trobo de molt mal gust que una dona no pugui sortir a l’exterior pràcticament despullada sense parar de sentir-se brutalment violada dins la ment de la quantitat increïble de depravats que hi ha voltant pel món. Però passa aquesta pel-roja, alta, prima, esvelta, amb la pell clara i fina tacada per algunes pigues vermelles, vaja, un míssil d’aquests que quan els veus només penses en casar-te i tenir fills (al meu costat n’hi ha un que exclama “Collons, quins ulls que té, la donaria pel cul”) i jo no puc evitar girar-me per mirar de quina marca són els pantalons tan macos que porta.

La noia es para per mirar l’interior d’un aparador i el cor em fa un salt: és la Fay Reagan. Per a aquells que no domineu del tot la cultura d’internet només diré que la Faye és una noia força jove que en els últims anys s’ha fet un lloc bastant important dins el món de la pornografia. Jo no miro porno, per descomptat, però l’altre dia un amic, fent-me creure que em volia ensenyar un reportatge que parlava dels efectes del capitalisme sobre les balenes grises del nord-oest del Pacífic, em va obligar a mirar un video d’aquesta noia muntant-s’ho amb una amiga seva. El video està bé, no ho negaré: bona il•luminació, una fotografia treballada i un guió que comença fluixet però que té un desenllaç d’allò més captivant.

La repasso bé i no estic gens convençut que sigui ella de veritat, no ho sé, en aquell video se li veia poc la cara. I de sobte penso “No pot ser que siguis l’únic que la reconeix”. I prenc la sàvia decisió de mirar al meu voltant i comprovar si hi ha algú més que la miri amb cara d’emoció.

A prop meu hi ha un paio alt i ros que porta la dona al costat i arrossega el cotxet del seu fill que està mirant a la Faye de reüll mentre pensa “És ella, que fort, és ella.” Però evidentment no es pot parar a demanar-li un autògraf perquè després s’haurà d’inventar alguna cosa quan la seva dona li pregunti “Qui és?”.

Un tros més enllà hi ha un home que la mira detingudament, porta el seu fill adolescent al costat, i es pregunta “La deu conèixer el meu fill?” mentre el noi, que mira a terra per dissimular, prega al senyor “Si us plau, si us plau, que el meu pare no me’n digui res.”

A l’altra banda del carrer hi ha una petita noia de setze anys, amb texans i camisa de llenyataire, que li està donant mentalment les gràcies per haver-li descobert la seva autèntica sexualitat i el noi que hi ha un tros més enllà la mira fixament i exclama per dins “Ni aquesta m’agrada!”

La dona d’abans, el marit de la qual arrossega el cotxet fantasieja “M’agradaria fer un trio amb aquesta noia, com el del video aquell que vaig descobrir a la carpeta d’arxius recents del portàtil de la família, aquestes melenes roges, aquest cos tan ben fet, les cames llargues i els dits llargs i prims...” i de sobte s’adona que el seu marit ha desaparegut d’escena.

Aquell adolescent que fa tota la pinta de ser verge i que passeja agafat de la mà amb la seva primera novia només pensa en la quantitat de vegades que se l’ha pelat gràcies a ella i en les ganes que té de provar el què fan en aquells vídeos amb la seva novia.

I jo la vull seguir fins que pugui parlar amb ella: “Are you Faye Reagan?” i picar-me el pit amb el puny “Big fan.” Hòstia, si jo no miro porno: “Can I have an autograph for a friend of mine? He’s called Tòmpsen.”

Que gran que és la Faye.

Com assegurar-se un futur digne

Quan arribo a l’andana el metro ja ha tancat les portes i en el moment en què arranca tinc un d’aquests moments d’il•luminació: observo la meva vida a través de les finestres del vagó, com si es tractés d’una pel•lícula que es va accelerant, imparable, fins que veig el final, i, sense poder-hi fer res, desapareix, deixant a la vista un trist anunci gegant de la Réserve Africaine de Sigean.

Ara més que mai m’adono de què tot el què faig és inútil pel meu futur i simplement em porta a una mort segura, dolorosa i solitària. Em preocupa, ho reconec. Però de sobte apareix, com si fos una senyal del cel, una família de turistes islàmics rics, amb centenars de filles vestides amb robes brillants, burka i ulleres de sol ray-ban, carregades amb bosses de totes les botigues del Passeig de Gràcia, i penso “Collons, potser hauries d’intentar-te lligar una d’aquestes noies, passar a treballar per l’empresa del seu pare i assegurar-te un futur prometedor”.

El problema és que no acabo de tenir clar quin és el protocol que hauria de seguir per tirar la canya a la filla d’un cacic àrab: no sé si són ells els que trien els marits per les seves filles, si pots arribar a concertar un matrimoni a canvi d’un bon preu o si són elles que tenen llibertat total.

Jo considero que la millor opció seria fer-se amic del pare i, paral•lelament, anar conquerint el cor d’una de les noies. Em podria fer passar per una persona una mica important, amb poder i diners, així el patriarca estaria disposat a deixar que m’acostés a la seva família i en concret a una de les seves filles, la guapa per anar bé (vaja, suposo que amb tantes filles alguna guapa hi deu haver). Més endavant hauria de buscar un excusa per fingir la meva ruïna i dissimular el factor tan decisiu com real de què en realitat sóc un mort de gana, però això ja ho m’ho faria venir bé inventant-me la traïció d’un amic i soci d’empresa. Mentre anés enfortint llaços amb el senyor intentaria fer-me amic d’una de les noies (nota mental: intentar trobar un mètode per diferenciar-la de les germanes) i d’aquesta manera aconseguiria, tant si és ell qui tria, o si puc comprar (faria veure que puc comprar i ja veuríem), o si és la noia la que pren la decisió, tenir totes les possibilitats cobertes.

Ara bé, com més hi penso menys clar ho veig. Potser és culpa dels meus prejudicis, tot i que jo prefereixo donar-ne la culpa a la tele o als americans, potser als nazis, però tinc la sensació que aquests homes han de tenir mercenaris treballant per ells a arreu del món i no tindrien cap problema a ordenar el meu assassinat. Si em veuen les intencions puc córrer un perill de mort important, real. No crec que els costi gaire evitar ser perseguits per la llei, són els més rics del planeta, presidents dels seu propis països, segur que tenen immunitat diplomàtica. Si arribessin a adonar-se de què tot ha set una farsa la meva vida valdria menys que un llibre dels encants.

En resum, si la jugada em sortís bé podria acabar conduint hamers gegants pel mig del desert, anant a veure els meus pous de petroli enmig de les dunes escoltant punk-rock adolescent amb la finestra abaixada i el colze repenjat a la porta, fins i tot podria disposar d’un harem de dones esperant-me a casa, vestides exòticament i estirades a sobre els centenars de matalassos i coixins de la meva habitació de gairebé un quilòmetre quadrat i amb olor d’encens.

D’altra banda, si les coses no surten tal i com les he planejat, em podria trobar dins un merder bastant important, on podria morir d’un tret al cap, amb una bomba o apunyalat al carrer, si no es tenen en compte altres possibilitats més rebuscades com podrien ser segrest i tortura, execució pública, tancament perpetu en una cel·la o un campament de treballs forçats al desert, la única escapatòria del qual seria travessant una basta extensió de sorra, de supervivència impossible per a qualsevol persona normal, encara que s’hagués llegit Tuareg o hagués vist The last survivor.

Les noies són aquí, ara només he de triar si val la pena o no. Potser m’hauria de canviar de roba.